Com posar ordre i donar límits

Com donar odres als nostres fills i ajudar-los a acceptar els límits

Els pares, els adults som els responsables d’establir els límits a la conducta dels nostres fills. Tots els nens es comporten malament alguna vegada, a tots els nens els hem de recordar que facin tasques rutinàries com recollir les joguines, rentar-se les dents, fer els deures…

Els adults marquem els límits de la conducta dels nens utilitzant ordres i establint normes o regles a casa. Posar límits a la conducta dels nostres fills és el que els dóna seguretat i tranquil·litat.

Ordres

S’ha d’intentar establir un equilibri entre la utilització d’ordres que ens permeti mantenir el control del comportament dels nens, i una llibertat en els nens per exercir el seu propi autocontrol en àrees de la conducta menys importants.

Les investigacions demostren que a vegades els pares donen ordres que no són efectives, o bé, que són innecessàries.

Donar moltes ordres enlloc de solucionar problemes pot fer augmentar els comportaments negatius. És indispensable tenir molt clar quines ordres donarem i estar preparats per a fer-les complir.

S’ha d’intentar mantenir una expressió neutral en donar les ordres. Enfadar-se, irritar-se no ajuda a que el nen compleixi les ordres, més aviat a l’inrevés.

Les ordres per a ser efectives s’han de donar d’una manera clara i específica. S’ha d’intentar donar el menor nombre possible d’ordres per poder ser constants i fer-les complir.

Utilitzar advertències, oferir alternatives, fer que els nens participin en la resolució de problemes són formes efectives d’afavorir l’obediència.

Regles o normes

Les regles també ajuden a establir límits en el comportament dels nens. Les normes o regles són una declaració formal del que els pares esperen dels nostres fills en relació a les seves responsabilitats, la seva conducta o els seus comportaments.

Si tenim les normes escrites i clarament especificades els nens no podran qüestionar-les ni discutir-les.

Les normes s’han d’anar repassant i modificant per adaptar-se als canvis que els nens fan en créixer i a les noves situacions que es van creant.

Quan més grans siguin els nens, més han de col·laborar en l’establiment de les normes que han de marcar la dinàmica familiar: l’hora d’anar-se’n a dormir, el temps per veure la TV, les responsabilitats sobre tasques domèstiques, els deures…

Les investigacions ens senyalen que existeixen dos tipus extrems de famílies segons com estableixen normes i regles a casa.

· Família sense exigència: els pares posen molt poques normes, i les que posen ho fan amb molt claredat. Són pares que no els agrada posar normes i se senten malament quan fan fer coses als seus fills que no volen fer.

Els nens d’aquestes famílies acostumen a ser desobedients i a comportar-se malament, perquè no saben quina és la forma correcta de fer-ho. Amb la seva conducta, el que busquen aquests nens és que els seus pares els hi posin límits i els hi especifiquin quin és el comportament correcte.

· Família autoritària: els pares donen moltes ordres als seus fills. Hi ha estudis que senyalen que existeixen pares que donen una ordre per minut. Malgrat donar moltes ordres per establir límits, els fills d’aquestes famílies presenten importants problemes de comportament. Una explicació sobre aquest fet, podria ser que en donar moltes ordres, no sempre es té temps per fer que els nens obeeixin. Llavors el missatge que arriba als nens és que a vegades les

ordres s’han de complir i altres no. Una altre explicació seria que els nens s’atabalen amb tantes ordres que simplement, no intenten obeir-les.

Donar ordres de forma efectiva i establir normes coherents de conducta afavoreixen la dinàmica familiar, les relacions entre pares i fills, eviten conductes inapropiades, i ajuden els nens a convertir-se amb membres responsables de la família.

Els nens es senten segurs si els límits que imposem els pares són raonables, fàcils de predir i es poden executar amb regularitat.

És molt important premiar l’obediència del nen de forma immediata (entre 5 i 10 segons ).

Segons les investigacions, els nens sense dificultat compleixen dues de cada tres odres. Per tant, els pares tenim força ocasions de premiar l’obediència dels nostres fills mitjançant premis i reforçadors socials. Quan el nen no fa cas, s’ha de repetir l’ordre i ignorar completament les queixes, discussions, plors…

Els nens intentaran discutir la norma o l’ordre per tal de no obeir. És important no començar a donar explicacions sinó podríem estar reforçant la desobediència del nen. Quan els adults donem una ordre, hem d’intentar ser molt breus i directes.

Els nens poden fer veure que no són capaços de complir l’ordre donada, pretenent que siguin els adults els que els hi facin les tasques. A vegades els pares, per enllestir la feina i no discutir, acabant fent ells mateixos les coses. Però a llarg termini, sempre és millor ensenyar els nens a assumir les seves responsabilitats, sinó reforcem la idea que poden tenir que ells no són capaços de fer segons quines coses.

No hem d’oblidar que és molt normal que els nens provin les ordres dels seus pares, especialment quan no s’ha exigit obediència abans.

Els estudis indiquen que el 35% de les ordres que els pares donem no s’obeeixen, és a dir, una de cada tres ordres no serà obeïda. Per tant, els adults hem d’estar preparats per contrarestar la manca d’obediència dels nostres fills.

QUÈ HEM DE TENIR PRESENT A L’HORA DE DONAR ORDRES I ESTABLIR LÍMITS

· Les ordres han de ser clares, directes, curtes i precises.

· Les odres s’han de referir clarament al component que volem que el nen tingui. S’han d’intentar utilitzar ordres que indiquin allò que volem que el nen faci, el que és correcte, i no donar ordres sobre el que el nen no ha de fer.

· Les ordres s’han de plantejar de manera positiva i amb cortesia.

· Sempre que sigui possible les ordres han d’acompanyar-se d’advertències i recordatoris útils.

· S’ha d’elogiar molt l’obediència del nen.

· Si la resposta del nen no és correcte, s’ha d’intentar ignorar.

· No s’ha de discutir sobre les ordres o les normes establertes.

· No s’han de donar odres innecessàries.

· S’ha de donar una sola ordre cada vegada.

· Les ordres s’han de donar en la forma de : ‘’s’ha de…’’ en lloc de ‘’deixa de fer…’’.

· S’ha de donar temps als nens perquè obeeixin l’ordre donada. No s’ha de donar una altra ordre fins que el nen hagi obeït.

· Sempre hem de demanar coses als nostres fills que puguin fer.

· Sempre que es pugui, els nens han de participar en l’elaboració de les normes de la casa.

Els beneficis de fer els deures

Fer els deures a casa és molt important perquè el vostre fill assoleixi els coneixements acadèmics com ara la lectura, les matemàtiques, etc., ja que requereixen molta pràctica , la qual cosa implica dedicar-hi temps i repetició.

Al col·legi el nen aprèn a amb els professors, però són els deures els que l’ajudaran a convertir-se en un aprenent independent pel fet de posar en pràctica per si sol allò que li han ensenyat.

Els deures són una obligació, un compromís que el nen ha de complir sense tenir l’orientació constant d’una altre persona.

Els deures fan que els nens desenvolupin habilitats com l’organització, la precisió, la disciplina i el compromís. Aprenen a administrar-se i a organitzar-se, ja que els incentiva a acceptar la responsabilitat de fer el seu treball d’una manera correcta. Aquestes practiques els serviran molt en la seva vida d’adults.

L’objectiu dels deures a casa és, doncs, ensenyar al nen a treballar pel seu compte. Els nens han d’aprendre no només a sumar i a llegir, sinó també a ser responsables de les seves tasques.

Les pors dels vostres fills

Estimades famílies,

Molts de vosaltres ens comenteu les dificultats que teniu a l’hora d’afrontar les pors dels vostres filles o filles. Si és el vostre cas us proposem la lectura del següent artícle. Esperem que us sigui d’ajuda.

Cicle Inicial

MIEDOS INFANTILES

1- Introducción

Los miedos en general y cualquiera de sus modalidades en la etapa infantil y primer ciclo de primaria suponen un fenómeno universal y omnipresente en todas las culturas y tiempos. La única explicación a esta regularidad es que el miedo debe tener un importante componente de valor adaptativo para la especie. En pequeña escala, estas sensaciones que se viven como desagradables por parte del niño o adolescente pueden cumplir una función de supervivencia en el sentido de apartarle de situaciones de peligro potencial (no acercarse a ciertos animales, no entrar en sitios oscuros, etc.). Sin embargo, cuando este miedo es desadaptativo (no obedece a ninguna causa real de peligro potencial o se sobrevaloran las posibles consecuencias) el resultado es un enorme sufrimiento por parte del niño que lo padece y sus padres. El miedo, puede entonces condicionar su funcionamiento y alterar sensiblemente su capacidad para afrontar situaciones cotidianas (ir a dormir, ir a la escuela, estar sólo, etc.).

No hay duda que los miedos son evolutivos y “normales” a cierta edad, cambiando el objeto temido a medida que el niño crece y su sistema psicobiológico va madurando. La tendencia natural será a que éstos vayan desapareciendo progresivamente. En otras ocasiones, podemos hablar abiertamente de temores o miedos patológicos que pueden derivar hacia trastornos que necesitan atención psicológica (ansiedad, fobias). Establecer la frontera entre uno y otro (normalidad-patología) no siempre es fácil y dependerá mucho de la edad del niño, la naturaleza del objeto temido y sus circunstancias, así como la intensidad, frecuencia, sufrimiento y grado de incapacitación que se produce en el niño.

2- Miedo, Fobia y Ansiedad

http://www.psicodiagnosis.es/images/doberma3_160.jpgUn niño puede sentir un miedo natural ante la presencia de un perro grande mostrándose reacio a tocarlo y manteniéndose discretamente a cierta distancia (le tiene miedo). En otro niño la simple visión del perro o su ladrido puede despertar la necesidad de correr inmediatamente, sintiendo un malestar profundo y necesitando alejarse a mucha distancia para tranquilizarse. En éste último caso no ha habido ninguna causa objetiva que pueda justificar el temor del niño (salvo en el caso de que el niño hubiera sido víctima con anterioridad de la acción de algún perro). Las expectativas de que el perro le pueda atacar cuando va acompañado de sus padres y el perro se encuentra a distancia y va atado son irracionales. A este miedo irracional le llamamos fobia.

Relacionado con los miedos y las fobias suele hablarse también de ansiedad. La ansiedad está muy presente en todos los procesos de miedos y, en especial, en las fobias. El término se utiliza para poner de relieve las importantes alteraciones psicofisiológicas que se producen en nuestro organismo cuando experimentamos un miedo intenso. Este estado de activación puede producirse ante un estimulo concreto (fobia específica) u otro que la persona no puede describir con exactitud. Algunos autores lo han denominado el “temor a sentir miedo”.

La activación fisiológica se manifiesta, entre otros, por una activación de las glándulas sudoríparas (manos pegajosas, húmedas), aumento de la frecuencia e intensidad cardíaca, elevación del tono muscular, et.. El cuerpo se prepara para una respuesta de escape o huida activando los sistemas motores. Si el niño es obligado a permanecer ante el estímulo o situación temida la voz se torna temblorosa, se producen bloqueos, tics, muecas faciales. Cada niño manifestará su ansiedad de diferente forma según sus características.
La ansiedad se retroalimenta creando un circulo vicioso a nivel cognitivo con los pensamientos irracionales (el perro tiene un aspecto muy fiero y viene a por mi; la oscuridad siempre es http://www.psicodiagnosis.es/images/ansep_160.jpgpeligrosa…).

3- Curso evolutivo de los miedos

a) Primera infancia
Los diferentes estadios de desarrollo conllevan asociados la preponderancia de un tipo u otro de miedos. Según algunos autores, los bebés no comienzan a manifestar el sentimiento de miedo antes de los seis meses de vida. Es a partir de esa edad cuando empiezan a experimentar miedos a las alturas, a los extraños y otros. Estos tres tipos de miedo se consideran programados genéticamente y de un alto valor adaptativo. De hecho su presencia denota un cierto grado de madurez en el bebé.
A esta edad también surge la ansiedad de separación de la figura de apego.

Entre el año y los dos años y medio se intensifica el miedo a la separación de los padres a la que se le suma el temor hacia los compañeros extraños. Ambas formas de miedo pueden perdurar, en algunos casos, hasta la adolescencia y la edad adulta, tomando la forma de timidez. Lo habitual es que vayan desapareciendo progresivamente a medida que el niño crece.
Es en esta etapa, cuando empiezan también a surgir los primeros miedos relacionados con pequeños animales y ruidos fuertes como pueden ser los de una tormenta.

b) Etapa preescolar (2,5-6 años)
Se inicia una evolución de los miedos infantiles. Se mantienen los de la etapa anterior (extraños, ruidos, etc.) pero van incrementándose los posibles estímulos potencialmente capaces de generar miedo. Ello va en paralelo al desarrollo cognitivo del niño. Ahora pueden entrar en escena los estímulos imaginarios, los monstruos, la oscuridad, los fantasmas, o algún personaje del cine. La mayoría de los miedos a los animales empiezan a desarrollarse en esta etapa y pueden perdurar hasta la edad adulta.

c) 6 a 11 años
El niño alcanza la capacidad de diferenciar las representaciones internas de la realidad objetiva. Los miedos serán ahora más realistas y específicos, desapareciendo los temores a seres imaginarios o del mundo fantástico.
Toman el relevo como temores más significativos el daño físico (accidentes) o los médicos (heridas, sangre, inyecciones).
Puede también presentarse, dependiendo de las circunstancias, temor hacia el fracaso escolar, temores a la crítica y miedos diversos en la relación con sus iguales (miedo hacia algún compañero en especial que puede mostrarse amenazador o agresivo).
El miedo a la separación o divorcio de los padres estaría ahora presente en aquellos casos en el que el niño perciba un ambiente hostil o inestable entre los progenitores.

d) Preadolescencia
Se reducen significativamente los miedos a animales y a estímulos concretos para ir dando paso a preocupaciones derivadas de la crítica, el fracaso, el rechazo por parte de sus iguales (compañeros de clase), o a amenazas por parte de otros niños de su edad y que ahora son valoradas con mayor preocupación.

Suelen también aparecer los miedos derivados del cambio de la propia imagen que al final de esta etapa empiezan a surgir.

e) Adolescencia
Se siguen manteniendo los temores de la etapa anterior pero surgen con mayor fuerza los relacionados con las relaciones interpersonales, el rendimiento personal, los logros académicos, deportivos, de reconocimiento por parte de los otros, etc.
Decaen los temores relacionados con el peligro, la muerte. La adolescencia es una etapa de “ruptura” con la barrera protectora familiar y la necesidad de búsqueda de la propia identidad. Es posible que el joven sienta la necesidad de probarse ante situaciones de riego potenciales como medio de autoafirmarse ante sus iguales y demostrar que ha dejado atrás ciertas etapas infantiles.

4- Posible origen de los miedos

Independientemente de la programación genética del niño para desarrollar los miedos evolutivos normales de la infancia, se han apuntado algunos factores que pueden incidir significativamente sobre los mismos.

Una de las variables estudiadas han sido los patrones familiares. Según algunos estudios, los padres con tendencia a ser miedosos y/o con más trastornos de ansiedad suelen tener hijos con miedos o ansiedad, en mayor proporción que los padres “normales”. Algunas teorías explican esta hipótesis en base a que los hijos buscan y captan la información sobre la reacción emocional de sus cuidadores ante situaciones de incertidumbre. A través del modelado (aprendizaje que efectúa el niño por observación de un modelo) una madre puede alterar o modelar los miedos de sus hijos en función de las emociones que manifieste o que el niño perciba.

Otro mecanismo de adquisición o potenciación de los miedos es la información negativa (instrucciones verbales). Una información negativa sobre alguna situación o estímulo concreto puede ser una fuente que genere el temor. La capacidad de convicción vendrá condicionado por lo relevante que resulte para el niño la persona que emita la información.
En algunos casos, es correcto levantar temores, por ejemplo por parte de los padres, acerca de determinados riesgos que corren, en especial, los adolescentes. No obstante, también pueden darse informaciones erróneas por parte de personas ajenas a la familia que pueden provocar miedos injustificados. En la etapa adolescente se suele creer más a los compañeros a que a los padres.

Hay un tipo de miedos que se adquieren por aprendizaje directo como es el miedo a no poder respirar. Sería el caso de niños que han sufrido ataques de asma o se han despertado repentinamente por la noche con la sensación de no poder respirar.
Otra forma de adquisición es por condicionamiento. Supongamos un niño que de pequeño sufrió quemaduras importantes al jugar con un petardo que le explotó en las manos. Probablemente la simple visión de los mismos o su estruendo le provoquen miedo y rechazo, tanto más cuanto mayores fueron las consecuencias.

Finalmente apuntar como posible generador de miedos en niños, otras experiencias vitales desagradables o traumáticas, como presenciar malos tratos, peleas o situaciones que le impacten emocionalmente (accidentes, muerte de algún ser querido, etc.). En el peor de los casos, estos miedos pueden derivar en trastornos clínicos como fobias específicas, ansiedad generalizada o estrés post-traumático.
Igualmente es desaconsejable la visualización de programas de televisión, películas u otros que contengan imágenes violentas o de terror cuando el niño aún no presenta una edad adecuada para http://www.psicodiagnosis.es/images/miedoa2_590.jpgseparar nítidamente la ficción de la realidad.

5- Orientaciones para combatir el miedo infantil

1- En primer lugar vivir la situación del niño con tranquilidad, sin mostrar (al menos delante de él) preocupación o angustia. Recordemos que el modelado, es decir, los comportamientos que el niño observa de los padres son los patrones que interioriza. Padres excesivamente preocupados pueden ser un mal modelo y aumentar la tensión.

2- No forcemos al niño a efectuar aquellas conductas que teme. Hay que trazar un plan de forma que podemos crear aproximaciones sucesivas. Por ejemplo, un niño que teme a la oscuridad, no podemos pretender que lo supere inmediatamente por mucho que se lo razonemos. Hay que crear una gradación de situaciones (p.e. diferentes habitaciones con distintos grados de iluminación hasta llegar a la oscuridad total) para que el niño vaya progresando. Tras la permanencia un determinado tiempo en una de estas habitaciones podemos reforzarle con algún premio o efectuar alguna acción de su agrado. El próximo día probaremos en otra un poco más oscura. Hay que avanzar paulatinamente. No dar importancia a los retrocesos y celebrar los pequeños pasos. La solución a los miedos no es evitarlos sino enfrentarnos a ellos. Sin embargo, en el caso de los niños, debemos hacerlo con calma y con mucho sentido común. Utilice el juego y la imaginación.

Algunas técnicas psicológicas utilizan la llamada escenificación emotiva en donde las diversas aproximaciones del niño al objeto o situación temida van acompañadas de instrucciones previas en el que ha de adoptar el papel de ayudante o colaborador de algún héroe de ficción de su elección. El niño se imagina que está ayudando a su héroe favorito en la consecución de alguna misión. No obstante estas técnicas deben ser aplicadas y controladas por un profesional ya que forman parte de lo que se conoce como desensibilización sistemática. Se trata del tratamiento psicológico más utilizado en trastornos de miedos, fobias y ansiedad.

3- Una forma muy eficaz de actuar es mediante el modelado. Uno de los padres puede efectuar la conducta temida (p.e. estar en la habitación a oscuras) para enseñar al niño que no sucede nada. No obstante, el modelado es más eficaz cuando el modelo es de la misma edad del niño. En especial, terapias efectuadas en grupo de iguales para exponerse a los estímulos temidos (oscuridad, animales, etc.) han resultado muy eficaces en niños.

4- Evitar siempre ridiculizar al niño por sus miedos, en especial, delante de sus compañeros. No reírse de él, no castigar ni sermonear. La atención debe estar dirigida a las posibles soluciones no a las consecuencias punitivas.

5- Evitar el visionado de películas, juegos o actividades que comporten violencia, miedo o terror. Procurar que las personas de su entorno no lancen mensajes amenazadores (si no comes llamaré a….; si no te portas bien se lo diré a…..). No se trata de aislar o sobreproteger al niño. Hasta cierto punto el niño debe ir integrando las diferentes emociones y el miedo forma parte natural de nuestra vida desde el inicio. No obstante, siempre será de gran ayuda que estas emociones estén reguladas por el consejo y el acompañamiento de los padres.

6- Puede resultar también útil, según el caso, la introducción de alguna técnica de relajación.

7- Estas instrucciones son generales y deben ajustarse a la edad del niño y sus características.

8- Cuando los miedos son más severos, persistentes y alteran significativamente el funcionamiento del niño en su entorno familiar, escolar o social, podemos encontrarnos con trastornos que ya no formarían parte del ciclo evolutivo “normal” sino que deberían ser objeto de tratamiento especializado (fobias específicas, trastornos de ansiedad u otros). Ante cualquier duda consulte con un profesional de la salud.

Família i aprenentatges

ORIENTACIONS PER AJUDAR LA FAMÍLIA EN L’APRENENTATGE DELS SEUS FILLS

QUÈ PUC FER PER SER MÉS AUTÒNOM?

§ Desvestir-me, vestir-me.

§ Rentar-me les dents sol/a després dels àpats.

§ Dutxar-me tot/a sol/a, rentar-me el cap i fregar-me el cos amb l’esponja.

§ Estar asseguts a la cadira quan realitzo una tasca: menjar, fer puzles, dibuixos… i no aixecar-me fins que acabi.

§ Fer cas a la primera; que no m’hagin de repetir les coses moltes vegades.

§ Ajudar els pares: a recollir l’habitació, parar taula, portar la roba bruta…

§ Marcar un horari diari per fer els deures sense que m’ho hagin de repetir.

QUÈ PUC FER PER CONSOLIDAR LA LECTURA I ESCRIPTURA?

§ Explicar alguna pel·lícula que haguem vist.

§ Llegir tots els dies a casa una estoneta. És molt important crear l’hàbit lector des de que es comença a aprendre a llegir. Escull un llibre que t’agradi!

§ Escriure cada dia dues oracions ( d’una paraula fer-ne frases)

§ Fer notes senzilles per informar d’alguna cosa, llista de la compra, etc.

§ Enviar postals o e-mails als amics o amigues.

§ Jugar al joc del penjat, passa-paraula, etc. Jugar a jocs de paraules (endevinalles, relacionar una imatge amb el seu significat,…).

§ Fer ús de la biblioteca municipal agafant llibres o contes en préstec.

QUÈ PUC FER PER AFAVORIR EL RAONAMENT MATEMÀTIC?

§ Escriure cada dia la data sencera i penjar-la a la nevera. (dies de la setmana i mesos de l’any).

§ Jugar a l’oca, parxís, amb daus, etc.

§ Acompanyar-vos a comprar i jugar a calcular quants diners ens gastarem.

§ Elaborar una agenda de telèfons amb els pares per poder-nos posar en contacte amb amics i amigues del col·legi (anar al cinema, a la piscina, al parc, etc.)

§ Llibres de passatemps infantils, on hi ha laberints, observar diferències, jocs de lògica, simetries, etc.

§ Resoldre problemes matemàtics senzills.

§ Realitzar mesures amb metro, peus, mans, etc., comparant les mides.

§ A final de cicle, fer sumes i restes portant i multiplicacions i divisions senzilles.,

… ÉS IMPORTANT APRENDRE I PASSAR-HO BÉ!!!!

Incentivar el gust per la lectura

La motivació per a la lectura neix des del bressol, des dels lligams que s’estableixen en els primers messos ja sigui escoltant cançons o històries fascinants, salvatges, d’intriga,etc…. Que obrin la imaginació, l’il·lusió, el goig o l’evasió.

Mai es massa aviat per començar a llegir als nens, als quatre o sis mesos els nadons poden enfocar la vista en els dibuixos i es comença a desenvolupar la coordinació dels seus ulls amb les mans. Al final del primer any, molts nens ja poden assenyalar ells mateixos els dibuixos.

Un cop s’inicia l’aprenentatge del llenguatge és aconsellable començar amb llibres que tinguin dibuixos clars i senzills, amb poc text i amb lletra gran. El llibre s’ha de convertir en una alternativa més d’oci, que a la vegada augmentarà la seva atenció i concentració, desenvoluparà el pensament crític i afavorirà estructures gramaticals, sintàctiques i lèxiques; un cop ja sàpiguen escriure. Els llibres s’han d’adequar a l’edat i a les motivacions o preferències per tal de que faci crèixer l’afany i l’interés.

La biblioteca és un bon equipament inesgotable per escollir llibres.

Quan són més grans és important comentar les històries que han llegit, que expliquin el que han entès , que facin preguntes, que comparin el que han llegit amb situacions quotidianes i es ressaltin els valors positius com poden ser l’amistat, l’amor, la lleialtat la constancia o la bondat. És molt important remarcar la moralitat.

Finalment no només s’ha de procurar que els nens llegeixin, també se’ls han d’ensenyar a fer servir els llibres,a cuidar-los i a endreçar-los ; els han d’estimar.

Pares exigents

Avui dia els pares volen fills ben formats, amb bones notes , competitius,… Molts d’ells exigeixen alts rendiments sense preocupar-se de si poden o no arribar als objectius o si comparteixen aquest interès o com repercuteix emocionalment en ells, perquè tenen aquesta exigència i el desig de perfecció com a valor de la seva filosofia familiar.

I que passa si els pares exigeixen massa?

Tot depèn de les capacitats, dels interessos i del caràcter del nen . Si el nen pot i vol assolir els objectius plantejats, es possible que tingui un bon rendiment i finalment arribi a ser una persona exigent i perfeccionista. Però si els objectius els semblen molt elevats o no els agraden els pot crear inseguretat, es poden bloquejar, es frustraran o es rebel·laran.

Quin és l’antídot?

AFECTE; S’ha de saber reconèixer l’esforç i reforçar de forma positiva perquè el nen tingui moments de satisfacció per la feina ben feta. La clau es que el nen es trobi valorat i recolzat, no només exigit. “ Educar és exercir la autoritat amb amor, amb sentit comú, donant empenta, dient que si que poden quan es desanimen, donant exemple , reforçant positivament”

DIVERSIÓ: Es important buscar moments per passar-ho bé tots junts, per parlar, per riure, emocionar-se i gaudir, donar oportunitats per viure altres moments que no estiguin lligats només als deures i les obligacions.

AUTONOMIA: En comptes de controlar constantment el que fan els fills i com ho fan, donem autonomia, deixem que prenguin decisions, que desenvolupin interessos propis, i comencem a admetre que hi ha aprenentatges que els poden agradar més que altres, però que han de ser autònoms i aprendre a tolerar la frustració.

“Quan l’exigència és equilibrada amb les capacitats i els interessos del nen i des de casa hi ha una consciència raonable i equilibrada, i es motiva a fer la feina, el rendiment serà òptim. Recordem que cada fill és diferent i que per saber què i quan podem exigir els hem de conèixer bé.”