Nom donat al moviment català de ressorgiment cultural que s’inicià al Principat a la primera meitat del segle XIX i amb el qual s’obre el període contemporani de la literatura catalana.

El nou clima intel·lectual que es desvetlla amb la Renaixença (i que possibiliten tant les noves opcions socials que s’obren per a la burgesia autòctona amb la revolució industrial, com el moviment romàntic que s’aferma per tot Europa) consisteix, sobretot, en una difusió progressiva de la consciència de cultura autònoma (que s’identifica amb l’ús de l’idioma) i, en conseqüència, en un increment molt notable de la producció literària en català (i, en general, de tot el que configura les particularitats culturals catalanes). De fet, els dos grans designis de la Renaixença (la dignificació de l’idioma i l’edificació d’una literatura nacional) sorgeixen com a conseqüència d’una voluntat d’afirmar la personalitat autònoma de Catalunya en el terreny de la cultura.

La publicació (1833) de l’ocasional poema d’Aribau “La pàtria” ha estat considerada (tradicionalment) com l’origen de la Renaixença, però aquesta es defineix, més aviat, com un moviment que esclata com a fruit d’un llarg procés de recuperació de la decadència literària i civil dels segles XVI i XVII, especialment actiu ja en alguns ilÃlustrats del segle XVIII com Fèlix Amat, Josep Pau Ballot, Antoni de Capmany o Josep Climent. Aquest procés s’accentuà quan, en el primer terç del segle XIX, l’interès creixent per la història, afavorit pel romanticisme que despuntava, fomentà una consciència, entre elegíaca i reivindicativa, de la decadència en què es trobaven el prestigi social de l’idioma i la vitalitat literària catalana en relació amb el passat (tan estimulant políticament i literàriament) de Catalunya. A això respon l’obra (gairebé tota en castellà, encara, i en gran part històrica i erudita) d’Antoni Puigblanch, Pròsper de Bofarull, Fèlix Torres Amat, Bergnes de las Casas, López Soler i Aribau, entre d’altres.

La consciència de la Renaixença, potenciada per aquesta recuperació de la pròpia història i pel poder creixent de la burgesia liberal (sobretot la de Barcelona), progressà decisivament en la generació següent, decididament liberal i romàntica en els seus inicis, i la primera, per altra banda, que utilitzà amb una relativa normalitat la pròpìa llengua al servei, a més, d’una producció literària seriosa i perseverant. En foren els membres més destacats: Marià Aguiló, Joan Cortada, Manuel Milà i Fontanals, Pau Piferrer i Joaquim Rubió i Ors, autor d’un dels textos més lúcids del període, publicat (1841) com a pròleg a les seves poesies.

A mig segle XIX, la Renaixença s’identifica ja amb el redreçament cultural català i, tot i que en el seu si es produeix una clara matisació ideològica que és a la base d’algunes polèmiques culturals, forma ja un moviment inqüestionable que es fa present en els òrgans de difusió del país o en crea de propis, és sostingut per algunes institucions com l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, la Universitat de Barcelona o alguns sectors de l’Església (que representen Jaume Collell i Torras i Bages), promou els instruments culturals més urgents (com gramàtiques i diccionaris, pel que fa a la llengua), crea els seus propis mites polítics (Jaume I o Felip V) i literaris (els trobadors) i estén la seva projecció més enllà de l’erudició i la lírica en un intent de catalanitzar d’altres camps com la filosofia, la ciència, l’art o el dret.

La projecció popular de la Renaixença s’aconseguí, en part, amb la restauració (1859) dels Jocs Florals de Barcelona, els quals comptaren amb el prestigi d’un reconeixement públic notable, foren reproduïts en molts altres indrets del país i prengueren el caràcter d’òrgan suprem de la Renaixença. Antoni de Bofarull i Víctor Balaguer foren els capdavanters dels Jocs Florals, dels quals sorgí, d’altra banda, un nombre molt considerable d’autors, molt sovint procedents de la petita burgesia urbana i dedicats gairebé exclusivament a la poesia.

El paral·lel renaixement provençal, tot i ser mancat d’una certa politització que animava el català, no deixà mai d’explotar-se com una confirmació dels progressos de la Renaixença.

El moviment, per altra banda, quasi no afectà la literatura popular (que s’havia anat produint en català gairebé sense interrupció) i més aviat fou vist amb recel pels seus autors (Abdó Terrades, Anselm Clavé o Frederic Soler), caracteritzats sovint per una radicalització política, federal i republicana, que contrastava amb el caràcter progressivament conservador de la Renaixença. Pel que fa als gèneres cultes, calgué afavorir?ne la catalanització d’acord amb el designi renaixentista d’edificar una literatura nacional. La novel·la, catalana ja pel que fa als temes, comptà amb una primera obra en català (L’orfeneta de Menargues, d’Antoni de Bofarull) el 1862, any del primer premi que es dedicava a la narrativa als Jocs Florals. El teatre (que comptava amb uns gèneres populars molt vius en català i que no formà part dels Jocs fins al 1875) estrenà el primer drama en català (Tal faràs, tal trobaràs, de Vidal i Valenciano) el 1865. La poesia culta que s’editava en català des de 1839 (Llàgrimes de viudesa, de Miquel Anton Martí) coronà el seu procés amb el prestigi del poema èpic L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, publicat el 1878.

Fruit de l’ambient general de la Renaixença i prova cabdal de la seva eficàcia i la seva oportunitat fou la plètora d’autors de gran qualitat que es revelaren al darrer terç del segle XIX vinculats als Jocs Florals, com Jacint Verdaguer, Àngel Guimerà, Emili Vilanova, Narcís Oller, Francesc Pelagi Briz o Josep Pin i Soler, junt amb crítics com Joan Sardà o Josep Yxart, alhora que s’hi incorporaven autors fins aleshores allunyats com Frederic Soler.

Aquesta generació dugué a terme la fundació o la consolidació dels principals instruments de difusió de la Renaixença; revistes (La Renaixensa, Lo Gay Saber, El Calendari Català, La Ilustració Catalana), editorials (La Protecció Literària, La Renaixensa, Ilustració Catalana), associacions (La Jove Catalunya, Associació Catalanista d’Excursions Científiques, Associació Catalana de Excursions, Centre Català), etc., a més d’una politització creixent i matisada del moviment (iniciada, en part, per Valentí Almirall) i un panorama cultural ja molt complet.

La Renaixença fou, a més d’una voluntat de cultura autònoma, una manera peculiar de servir aquest propòsit: un estil i una temàtica d’arrel romàntica, uns criteris lingüístics o bé acadèmics o bé arcaïtzants, i una actitud liberal i moderada que procedia de la seva arrel burgesa. En aquesta orientació, la Renaixença és ja sentenciada cap a 1890 amb els primers signes de vitalitat de la generació del Modernisme, la qual, fidel a l’essència de la Renaixença, la serví amb uns criteris i unes actituds notablement diferents i amb un sentit estètic profundament renovat.

A Mallorca, l’entrada dels nous corrents començà cap a 1833 i quallà en la revista La Palma (1840-1841) de Josep M. Quadrado, la qual introduí el romanticisme, afavorí la recuperació de textos antics i establí contactes amb el Principat, tanmateix sense primar l’ús de la llengua pròpia. La generació posterior, que cursà estudis a Barcelona, es va comprometre amb la Renaixença a través dels Jocs Florals. Marià Aguiló, Josep Lluís Pons i Gallarza, Jeroni Rosselló, Pere d’Alcàntara Peña o Miquel Victorià Amer en van ser membres destacats, des d’una posició conservadora que no va acceptar l’evolució del moviment cap a ideologies més compromeses políticament. Cap a finals dels vuitanta, Miquel del Sants Oliver i el grup de “La Almudaina”, influïts ja per la nova estètica modernista, acosten Mallorca al moviment reivindicatiu amb plantejaments més progressistes.

Al País Valencià la Renaixença es desenvolupà també en tres etapes similars. La primera, entre 1830 i 1859, es caracteritza per l’entrada del romanticisme a través d’El Mole, revista liberal, i pels contactes de Pasqual Pérez, Vicent Boix i Josep M. Bonilla amb Víctor Balaguer; la segona (1850-1874), presidida per Teodor Llorente i Lo Rat Penat, presenta un caràcter marcadament conservador que l’allunya de les reivindicacions polítiques i la inclina cap a un cert occitanisme; la tercera (1874-1909), pren una inclinació progressista, sota la direcció de Constantí Llombart.

Vegeu aquest vídeo sobre aquest moviment literari:

El modernisme

El Modernisme és un moviment cultural que es produeix a Europa a finals del segle XIX i principis del XX. Malgrat que aquest moviment cultural de recerca de noves formes i expressions afecta a totes les manifestacions de l’art i el pensament, és en l’arquitectura i les arts plàstiques on es mostra amb ple sentit.

A Catalunya el Modernisme té unes dimensions i una personalitat especial que fa que puguem trobar manifestacions per tot arreu de la geografia catalana i en edificacions de molts diversos tipus: fàbriques, cooperatives agrícoles, ateneus, mercats i habitatges. El moment històric és idoni, creixement econòmic i reafirmació nacional.

L’agricultura s’orienta cap a l’exportació (vi, fruits secs), la indústria en general, i la tèxtil en particular, viu un moment expansionista, també el comerç i les finances en general gaudeixen d’excel·lent salut a les grans ciutats del país, en especial Barcelona, on se’ls hi ha quedat petit el cinturó medieval de les muralles i han iniciat la seva expansió urbanística amb els plans d’eixample.

Aquesta situació a Catalunya contrasta amb un moment especialment pessimista a Espanya, on la pèrdua de les darreres colònies americanes posa en crisi el concepte de l’Estat espanyol i manifesta de forma meridiana l’anquilosament de les estructures de l’estat i la manca de modernitat en l’economia i la societat espanyoles.

L’arquitectura modernista a Catalunya significa, per una banda, la modernització de les tècniques de construcció (ús del ferro en les estructures, utilització dels elements prefabricats), al mateix temps que conserva elements tradicionals (construccions amb totxo vist) i enllaça amb l’estil gòtic amb el que guarda un cert paralel·lisme. És una arquitectura decorativa, integradora en l’edifici de totes les arts plàstiques. Els arquitectes són sovint decoradors també d’interiors i dissenyen tots els detalls: el mobiliari, la marqueteria, les vidrieres, els mosaics, la forja, etc. Hi ha una reivindicació de les artesanies en un moment de domini industrial.

Com a trets generals de reconeixement de l’estil modernista podem definir: el predomini de la corba sobre la recta, l’asimetria, el dinamisme de les formes, el detallisme de la decoració en la recerca d’una estètica per se, l’ús freqüent de motius vegetals i naturals i les figures de dona.

La cronologia exacta del Modernisme a Catalunya és difícil i sempre convencional. Podem situar-lo entre l’any 1888, any de l’Exposició Universal de Barcelona i el 1906, amb un epíleg fins l’any 1926, data de la mort d’en Gaudí.

Vegeu aquest vídeo sobre el modernisme: