En aquesta pàgina hi trobareu informació complementària de la litertura medieval que hem anat treballant a classe. Comencem pels trobadors:

GENERALITATS

Hi ha diverses raons per les quals s’inclou l’estudi dels trobadors dintre de la història de la literatura catalana malgrat que són poetes que escriuen en una llengua que no era la pròpia de Catalunya: La poètica dels trobadors, que sorgeix al sud de França a finals del segle XI, afecta també Catalunya i el nord d’Itàlia conformant una literatura d’una unitat notable, en un moment, a més, en què les diferències entre el provençal, la llengua de la poesia trobadoresca, i el catàla eren relativament poc importants. Ja en la plenitud de la seva producció literària -segle XIV i part del segle XV- a Catalunya, un mateix escriptor feia servir el provençal, si és vol cada vegada més catalanitzat, en la seva obra poètica i el català en la prosa. Aquesta situació perviu fins Ausiàs March -primera meitat del segle XV-. Per últim, la tradició literària dels trobadors encara té vigència en part de la poesia dels segle XX, tant pel que fa als aspectes formals com de contingut i és, sense dubte, una de les bases més importants de la lírica catalana.

Presentem ja els trobadors i el seu món, encara que sigui breument. Si voleu una informació més àmplia o centrada en algun dels escriptors concrets, haureu de recórrer a les propostes bibliogràfiques que trobareu en la pàgina d’inici; també haureu de buscar en una altre lloc el complex marc històric dintre del qual va sorgir i es va desenvolupar aquesta literatura. Be, per començar podeu situar-vos en el territori on exerciren llur ofici (se suposa que teniu flash i que podeu manipular-lo segons us convingui. Sí, és veritat, triga una mica a carregar-se).

La poesia trobadoresca es manifesta sobretot en els segles XII i XIII en el territori que, com heu vist, comprèn Occitània, Catalunya i el nord d’Itàlia i s’escriu en llengua provençal -també la podem anomenar occità, encara que aquí només farem servir la primera denominació-, en concret en la variant lingüística de Tolosa, el centre més important de la cultura trobadoresca.

Entre les diverses possibilitats etimològiques de la paraula “trobar” la més adequada és la d'”inventar o crear literàriament”. Cal distingir en aquesta època el significat de dues paraules que en els nostres dies s’usen sense cap matís diferenciador: poeta i trobador. El primer era aquell que escrivia poesia en llatí, en canvi el segon ho feia en una llengua romànica, en el cas que ens ocupa, en provençal.

Es coneixen uns 350 trobadors de procedència social molt diversa, des d’alguns dels personatges més importants de la seva època, començant pel primer trobador conegut, Guillem IX d’Aquitània (1071-1127) al Papa Climent IV o el famós rei d’Anglaterra Ricard Cor de Lleó (que abans de presidir la cort anglesa va ser duc d’Aquitània i comte de Poitiers), a altres personatges de la noblesa com el català Guerau de Cabrera, vescomte de Girona i Urgell; fins arribar a trobadors famosíssims d’origen humil, com era el cas de Marcabrú, que començà com a joglar. Hi ha pocs casos de trobadors que eren dones (trobairitz), sempre de la noblesa. Evidentment, per alguns trobadors la seva tasca literària, sovint escassa, era simplement un ornament de la seva personalitat, de vegades una arma política, en canvi per altres era una professió de la qual vivien. Malgrat aquestes diferències socials hi havia la tendència a considerar-se entre ells com a iguals per tal com compartien una mateixa activitat, encara que fos amb finalitats diferents; això no vol dir, és clar, que no fossin conscients del lloc que cadascun d’ells ocupava en la jerarquitzada societat de l’època. Tot i així, el fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se’ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d’una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut. L’ofici de trobador fou especialment ben considerat durant el segle XII, però ja al segle següent alguns trobadors es queixaven de la manca de prestigi que tenien, del fet que no eren acollits com anteriorment a totes les corts; la guerra contra els albigesos i la batalla de Muret suposà també un entrebanc important en la difusió del seu art, etc.

En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música. I paraules dins d’uns motlles estrictes de mètrica i versificació que no podien improvisar. El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l’any, és a dir, més o menys el que en l’actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia) i, a més tenien coneixements dels tractats de poètica llatins i de composició musical i també seguien els tractats sobre la llengua i l’art de trobar que anaren apareixent en el seu temps. Entre aquests documents podem esmentar Razos de trobar, de principis del segle XIII, de Ramon Vidal de Besalú, Regles de trobar (1289-1291) de Jofre de Foixà, l’enciclopèdic Lo Breviari d’amor (1288-1292) de Matfre Ermengaud, que se centra sobretot en l’amor i el seu tractament i no en els aspectes gramaticals estrictes; en el segle XIV, amb la finalitat de revitalitzar el món i la poètica dels trobadors, Guilhem Molinier escriví les Leys d’amor (1328-1337, versió en prosa); i ja a finals del segle XIV i durant el segle XV començaren a aparèixer els primers tractats destinats als poetes en llengua catalana, entre els quals destaquen el Torcimany de Lluís d’Averçó i el Llibre de Concordances (1371?) de Jaume March (oncle d’Ausiàs March).
Excepte dels reis i grans senyors, tenim poca informació sobre la resta de trobadors i la que ens ha arribat de vegades és poc contrastada i fiable. Fonamentalment aquesta informació prové dels Cançoners.

Els Cançoners

Són uns documents -en total se’n conserven 76- que consten habitualment de tres apartats: vides, razos i composicions. D’alguns trobadors únicament s’incloïen les poesies sense cap altra referència
En el primer apartat s’explicava la vida del trobador.
En el segon, les raons per les quals havia escrit determinat poema. Aquesta informació no solia ser freqüent.
Per últim figurava el propi poema, en 256 casos amb la melodia corresponent.

En aquests documents es conserven 2542 poemes, que de vegades es repeteixen en diferents Cançoners i de vegades s’atribueixen a diferents trobadors.
Quant a les vides n’hi ha de tot tipus: extenses o curtes segons el Cançoner, reals o inventades, com s’ha pogut comprovar en comparar-les amb altres documents de l’època.

Els joglars

Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina encomanada als joglars. Podríem dir que el trobador era l’autor i el joglar l’interpret.

Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans, acrobàcies, etc., tal com podem llegir en l’Ensenhamen de Guerau de Cabrera, i sembla que aquestes darreres activitats van ser l’origen d’aquest ofici. Més tard, alguns s’especialitzaren en una sola activitat. Aquells per als quals el més important era la transmissió d’un text els anomenem els joglars de gestes i els joglars de lírica. Aquests darrers, que eren els qui difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.
De vegades un joglar podia convertir-se en trobador i cantar ell mateix les seves composicions o donar-les a un altre joglar. De la mateixa manera, un trobador podia esdevenir joglar. De totes formes ni un ni altre cas eren habituals, malgrat que la distinció entre un i altre personatge no tothom la devia tenia prou clara en la seva pròpia època (sobretot en el segle XIII), com mostra “Lo vers del saig i del joglar” de Cerverí de Girona. Així mateix hi havia joglars que estaven molt lligats a determinats trobadors i sembla ser que en transmetien únicament les seves composicions, mentre d’altres cantaven les obres de diversos trobadors. Entre els primers podem recordar el joglar anomenat Cabra que pertanyia, literàriament parlant, a Guerau de Cabrera. Finalment, cal recordar la importància dels joglars no només en els aspectes lúdics i socials de la societat cortesana de l’època, sinó també quant a la seva funció com a missatgers de confiança dels trobadors, que transmetien les argumentacions i peticions polítiques dels senyors feudals -i al mateix temps trobadors- a qui servien. En aquest aspecte podem llegir un poema de Guillem de Berguedà i un altre del rei Frederic de Sicília, en els quals es veu com els dos personatges posen el seu futur, i en darrer terme la seva vida, en màns d’uns joglars que devien gaudir de la seva total confiança.

ELS GÈNERES TROBADORESCOS

La poesia trobadoresca era sobretot de temàtica amorosa, però també podia centrar-se en aspectes polítics, morals, literaris, etc. A continuació teniu una classificació no exhaustiva de la seva literatura dividida en tres apartats: els gèneres condicionats per la versificació, en què es tenen en compte els aspectes mètrics i no la temàtica, que solia ser amorosa; els generes condicionats pel contingut, que és l’apartat més variat i extens; i els debats entre trobadors, és a dir, aquelles composicions en què dos trobadors s’enfronten a través d’un diàleg amb una temàtica variada. (Si cliqueu la icona de la mà que va apareixent, podreu veure un exemple del concepte que assenyala).

Vegeu aquest vídeo que us ajudarà a entendre tot el que hem explicat fins ara:

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=853W2uQH6PE[/youtube]

(Vídeo extret de you tube. Enllaç de la font: https://www.youtube.com/watch?v=853W2uQH6PE)