Les veus del Pamano i la projecció dimètrica

Fer classe de literatura amb el grup del batxillerat tècnic sempre té un al·licient afegit. Són quadriculats, són sistemàtics (no tots), els agraden les rectes, els angles, les fórmules… L’altre dia la professora de dibuix havia deixat a la pissarra uns dibuixos tècnics, unes projeccions dimètriques, que serveixen per reproduir un objecte tridimensional en un full (és a dir, en dues dimensions)

Quantes habilitats han après al llarg dels anys que els han permès entendre que darrera aquesta especial disposició de línies i corbes, amagades unes darrera les altres, amb inclinacions inversemblants, hi ha un objecte real? La literatura s’assembla al dibuix tècnic? Els escriptors no deixen de fer una cosa semblant a la que fan els arquitectes i els dibuixants: comprimir una vida, amb tota la seva complexitat, en un espai bidimensional, en blanc i negre, i deixar-ho tot a punt perquè qui tingui l’habilitat suficient, ho pugui reconstruir i imaginar-se un espai en tres dimensions.

Quina meravella poder traslladar les emocions, els sentiments, les reflexions, les vivències i que algú pugui entendre-les de la mateixa manera que els mestres d’obres o els torners entenen uns plànols.

Pensant-hi una mica més, i parlant-ne amb els alumnes, ens adonem que els escriptors fan una cosa semblant a quan ells han de fer un dibuix tècnic:

  • En alguns aspectes, cal ser molt precís i assenyalar amb molt detall cadascun dels angles, dels pendents, les mesures de les parts, el gruix…
  • D’altres moments, només cal insinuar, deixar que les línies desapareguin, perquè els que interpretem el text o el dibuix puguem endevinar, imaginar…

Com s’ho fa Jaume Cabré perquè la seva projecció pugui ser interpretada pels lectors (o espectadors)?


 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *