EL CLIMA

1. Què és el clima?

El clima és el conjunt de condicions atmosfèriques que caracteritzen una regió. Segons es refereixi al món, a una regió o a una localitat concreta es parla de clima global, clima local o microclima respectivament. Cal diferenciar el cocepte de clima del de temps atmosfèric.

2. Factors que determinen el clima d’una zona.

Els principals factors que determinen el clima d’una zona són la temperatura, la humitat, la pressió, els vents, les precipitacions, etc. Hi ha una sèrie de factors que poden influir sobre aquests elements: la latitud geográfica , l’altitud del lloc o la distància que el separa de l’oceà o del mar.

3. Climes del món

a. Clima àrid

El clima àrid o xerotèrmic, és el clima d’una regió del planeta on les pluges anuals són menors als 200 mm, les àrees seques i el model climàtic estudiat es caracteritza per les seves escasses precipitacions, per sota de la evapotranspiració. Es deu a diferents causes, com la disposició del relleu o la presència de corrents marins freds que condensen la humitat i donen origen a deserts costaners. El medi natural desèrtic es localitza en les proximitats dels tròpics de cada hemisferi, entre els 15 i 35 graus de latitud aproximadament. Com per exemple al centre de l’Àfrica, o a la península d’Aràbia.

clima-arid2

b. Clima tropical

-Un clima tropical és un tipus de clima típic dels tròpics. Es veuen pluges no molt regulars les quals no superen els 2.000 mm anuals. Això dóna la possibilitat que es creïn les sabanes i també la possibilitat d’una varietat d’espècies de fauna i flora. Aquest clima es troba entre les latituds de 15 a 25º, tant al nord com al sud de l’equador. A vegades s’inclou també el Clima equatorial i sempre s’exclouen el clima de muntanya tropical) i el clima desèrtic tropical.

mapa-clima-tropical

c. Clima mediterrani

És una varietat del clima subtropical (en el clima mediterrani típic), o del clima temperat (en el clima mediterrani continentalitzat) que es caracteritza per els seus hiverns temperats ; i els estius secs i calorosos.

clima-mediterani

d. Clima alpí

Correspon a les característiques climàtiques dels territoris situats per sobre de la línia superior de vegetació arbòria. És un tipus de clima de caràcter azonal, és a dir, present en qualsevol latitud en llocs amb una altitud notablement superior al territori que l’envolta.

clima-alpi

Com per exemple a la Península Ibèrica es considera a partir de 600 o 800 metres que comença la muntanya mitjana i a partir de 1500 l’alta muntanya encara que el límit on creixen els arbres se situa a uns 2200 metres. La temperatura disminueix amb l’altitud perquè la rarefacció de l’aire limita l’absorció de les radiacions solars (hi ha menys aire per transformar l’energia electromagnètica del sol en calor). El gradient tèrmic mitjana és del voltant 0,6 °C per cada 100 m. La temperatura varia d’un valor al voltant de 1 °C per cada 100 m, quan la humitat relativa de l’aire és inferior al 100 % (aire sec), a un valor aproximat de 0,5 °C per cada 100 m, quan l’aire està saturat.. e. Clima continental És conegut així al clima rigorós on les diferències de temperatures entre l’hivern i estiu són enormes, així mateix amb el dia i la nit, els estius són calents i els hiverns molt freds, (per assolir temperatures sota 0°C) i en general pluges escasses, aquestes característiques es produeixen per localitzar-se en l’interior dels continents o per regions aïllades per cadenes muntanyes que impedeix la influència marítima. Habitualment es considera que un contrast de 20 graus o més entre la temperatura mitjana del mes més fred i la temperatura mitjana del mes més càlid indica un clima continental. f. Clima atlàntic – Oceànic d’estius secs

El clima atlàntic o clima oceànic es caracteritza per unes temperatures suaus i abundants pluges a causa de la proximitat a l’oceà, a les costes occidentals dels continents. Els hiverns són suaus i els estius frescos, amb una oscil·lació tèrmica anual petita (10 °C de mitjana). Les precipitacions són abundants i estan ben distribuïdes encara que amb un màxim hivernal.

g. Clima polar

El clima polar es caracteritza per tenir gairebé de manera permanent temperatures per sota de 0°C. Les precipitacions són molt escasses, la humitat relativa de l’aire és molt baixa i habitualment amb forts vents, la qual cosa fa encara més hostils les condicions de vida en aquest clima. No arriba als 10°C en cap dels mesos de l’any.

El clima polar es dóna principalment als dos pols terrestres, el de l’hemisferi nord, al nord del cercle polar àrtic, i el de l’hemisferi sud, al sud del cercle polar antàrtic. Als pols les temperatures són molt baixes perquè els raigs solars arriben molt inclinats respecte a la superfície terrestre.

El clima de les zones més altes de les principals serralades del planeta s’assemblen molt al polar, podent donar en les cimeres del Himàlaia, dels Andes o de les muntanyes d’Alaska.

Els mitjans naturals de la zona freda o mitjans polars es localitzen entre els cercles polars Àrtic i Antàrtic i els corresponents pols nord i sud, entre els 65 ° i els 90 ° de latitud nord i sud.

polar-clima

4. Característiques del Clima mediterrani

Es caracteritza per tenir una pluviositat irregular durant tot l’any (de 200 a 1.000 mm), amb temperatures suaus a l’estiu i un període més o menys llarg de gelades a l’hivern. La vegetació resultant és arbòria de tipus perennifoli principalment amb arbres relativament baixos i estrats herbacis i arbustius. També és una clima amb pluges estacionals. És la inversa a la del clima tropical. No plou gaire a l’estiu, el que genera un gran estrès hídric. D’altra banda, als mesos d’hivern hi pot arribar a gelar. Així doncs, el clima mediterrani és una barreja de clima temperat amb característiques tropicals, cosa que l’enriqueix d’elements de la flora d’ambdues latituds. Té un estrat arbustiu, lianoide i de gramínies molt desenvolupat, d’herència tropical, que enriqueix el bosc i ho fa atapeït i a vegades fins i tot impenetrable. El fullatge de la majoria dels arbres i arbustos roman a la planta tot l’any, estalviant així una excessiva producció de material vegetal, molt costosa de fer. Les defenses contra els herbívors poden ser de tipus físic (fulles esclerofil·les, és a dir, dures i resistents a la deshidratació, agullons, pubescència), químic (fulles aromàtiques, pestilent o verinoses), o biològic (secreten substàncies per alimentar a petits insectes depredadors que mantenen lliure de plagues a la planta). Les denominacions típiques de les formacions resultants són la garriga a la Mediterrània, el Chaparral a Califòrnia o el fynbos a Sud-àfrica.

Jarimmie Inojales Perido

Rieze Inojales Perido

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *