BOSC I BIOMES

Què és un bosc?

És un ecosistema complex on hi conviuen establint relacions de tota mena espècies animals, vegetals, bacteris, fongs.

En la formació vegetal hi preedominen les espècies arbòries, però també hi són presents estrats d’arbustos, herbes, molses i líquens.

Els boscos es classifiquen en naturals i artificials. El natural, que no ha estat gens manipulat per l’home, només hi ha boscos naturals a llocs de difícil accés, com ara alguns boscos tropicals de l’Amazònia o boscos boreals del Canadà. En canvi els boscos Mediterranis són tots artificals, ja que han estat manipulats per l’home.

Els boscos ocupen un 30% de la superfície terrestre, però es troben en un important estat de regressió a causa de la explotació forestal, sobretot a la conca amazònica.

bosc

ELS BIOMES

Cada territori del planeta és únic i irrepetible, i varia segons les seves condicions climàtiques actuals i històriques (precipitacions, temperatura, pressió atmosfèrica…) i les seves condicions geològiques. Però si busquem les semblances entre ells, es poden classificar en grans tipus de paisatges. Per designar cadascun d’aquests grans ecosistemes s’utilitza com a punt de referència la flora (vegetació) que hi creix, perquè depèn clarament de la climatologia de la zona.
Les fronteres que separen un gram bioma d’un altre no seran mai exactes i poden ser vistes de diferents punts de vista, ja que les zones frontereres també són zones actives i variables que poden canviar al llarg del temps.

Una de les possibles classificacions dels grans biomes mundials és en set grans unitats, algunes només corresponen a un bioma, altres ecosistemes són tan amplis que és necessària una subdivisió en diferents àmbits.

Les selves: les terres tropicals humides


Hi ha terres tropicals humides a Amèrica, a Àfrica i a Indonèsia. Es caracteritzen per l’elevada riquesa i exuberància taxonòmica. S’hi troben nombrosos casos d’epifitisme, on un hoste s’instal·la sobre una altra planta sense perjudicar-la, com ara les molses i líquens sobre els troncs dels arbres.
Els arbres poden arribar als 60m d’altura i la majoria de les fulles són de mida mitjana proveïdes de mecanismes de transpiració.
Les espècies perennifòlies es combinen amb les caducifòlies. Els vegetals es classifiquen en arboris, arbustius i herbacis, els quals absorbeixen ràpidament els elements mineralitzats del sòl, que pot ser terciari, volcànic, recents i d’al·luvions.
Les selves tropicals humides, tot i ser molt riques en flora, el seu sòl és pobre i després d’una explotació forestal és difícil recuperar la vegetació.
Hi ha dos tipus de terres tropicals humides: les puviïsilves i les nebuloses. Les pluviïsilves són els biomes més rics en espècies del món, això és gràcies a la seva estabilitat climàtica, que quasi no ha canviat gens des del Plistocè.

Les sabanes: les terres tropicals eixutes


El nom sabana inclou des dels boscos caducifolis o semi-perennifolis espessos fins a les formacions herbàcies semi-desèrtiques. Hi ha sabanes a tots els continents.
Segons la causa que provoqui que es formi una sabana, les podem classificar en:
Sabanes climàtiques: la sequedat de la sabana és conseqüència de les precipitacions i la temperatura.
Sabanes edàfiques: la causa és el sòl sorrenc o molt pedregós que no reté l’aigua.
Sabanes inundables: el territori passa d’inundació a sequedat.
Sabanes antropogèniques: la causa de la sequedat és la desforestació o la pastura excessiva de plantes sabanoides.

La riquesa d’espècies vegetals no és gaire gran, però les més usuals són les famílies lleguminoses i gramínies.
Entre les espècies animals hi abunden les gaseles, les zebres, els lleons, els dingos australians.

Els deserts: les terres àrides


Els deserts poden ser calents (situats a les zones subtropicals) o freds (situats a zones temperades o àrtiques).
La característica principal dels deserts calents és la manca de vegetació, la qual es pot concentrar en un punt on hi ha molta humitat o pot distribuir-se arribant a cobrir un 25% del sòl. Les plantes s’adapten acumulant aigua en òrgans especials. D’altres s’assequen durant els períodes àrids i es desenvolupen als humits.
Els animals també s’adapten; poden passar molt temps sense hidratar-se i molts d’ells tenen hàbits nocturns o subterranis.

Les mediterrànies: les terres temperades amb sequera estival


Els estius mediterranis són de clima sec, semblants a les condicions de les zones subtropicals desèrtiques veïnes, i els hiverns són mitjanament plujosos i suaus. Es caracteritza per la proximitat al mar. Les zones on es troba el clima mediterrani són la conca mediterrània, Califòrnia, Xile, Sud-àfrica i Austràlia.
La mediterrània és un bioma fràgil, ja que els seus sòls són relativament pobres en nutrients amb una capa d’humus escassa i les pluges torrencials poden fer que el medi es degradi progressivament.
L’activitat humana ramadera i agrícola, i els usuals incendis també han contribuït en la modificació del paisatge.

Les plantes mediterrànies són llenyoses i hi ha poques formacions herbàcies (sobretot gramínies), ja que la sequedat i calor estiuenques els dificulten la seva supervivència. Les plantes herbàcies tenen un període de repòs estiuenc durant el qual s’assequen.
Encara que els arbres i arbustos siguin de mida petita tenen unes arrels molt llargues per obtenir aigua durant l’època seca. També tenen unes fulles resistents al fred i a la calor, algunes són caduques i d’altres perennes.

La diversitat animal de totes les zones geogràfiques que formen el bioma mediterrani és molt gran. Per exemple, només dins la conca mediterrània hi ha nombrosos grups d’invertebrats (cucs, insectes, moluscs…) i de vertebrats (rèptils, amfibis, ocells i mamífers).

Les laurisilves: les terres temperades sense fred ni sequera


La laurisilva és un bosc perennifoli que es troba a les terres de latitud temperada càlida, amb un clima subtropical humit, sense estació freda i amb poca bariació tèrmica. Les precipitacions i la humitat són abundants al llarg de l’any, i no hi ha mesos secs.
Aquest bioma és característic de la franja oriental dels continents asiàtic i americà i d’algunes illes, com Nova Zelanda, Les Canàries o Madeira. La varietat d’espècies no és molt elevada, però la vegetació és densa i de difícil accés. Els arbres, de fulles grans i força endurides, poden arribar als 50m d’alçada i varien segons la regió on es troben. Hi ha alzines, magnòlies, llorers o coníferes i algun tipus de faig perennifoli que podem trobar a Nova Zelanda.
Els boscos de laurisilva de l’arxipèlag de Madeira (Portugal) han estat declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. També ho ha estat el Parc Nacional de Garajonay, a La Gomera.

Els boscos aciculifolis boreals o taigà: les terres fredes i humides


Ocupa grans extensions dels països escandinaus, nord de Rússia (especialment a Sibèria), parts de Mongòlia i del Nord de la Xina, el Canadà en la seva major part i l’extrem nord dels Estats Units.
La temperatura mitjana anual pot ser encara positiva en els llocs relativament temperats 4 o 5 °C anuals però en general és negativa de -5 a -15º C. L’hivern és molt fred però a gran part del bioma en aquesta estació hi neva poc per l’existència d’un anticicló. Tot i això el sòl pot estar nevat durant nou mesos.
La humitat ambiental dels boscos boreals és baixa i amb poc vent, i causa de l’alta latitud, durant l’època freda les hores de llum són molt poques.

Els sòls són àcids i pobres en nutrients, no tenen la capa superior rica en matèria orgànica dels sòls d’altres climes. Hi ha dos tipus de taigà la d’arbredes denses amb molsa al sotabosc i la d’arbredes clares amb líquens. Són poques les espècies capaces d’adaptar-se i sobreviure a la taigà però les que ho aconsegueixen ocupen gran part del territori i per tant la vegetació domina el paisatge. Les espècies vegetals més usuals a la taigà són el pi roig, els avets, els bedolls i pollancres, la molsa i el nabiu.

Entre els grans mamífers destaca l’ós bru o gris. Els rens es refugien a la taigà durant l’hivern i mengen brots de coníferes i la seva escorça. L’ant és un gran cèrvid més meridional que els rens. El llop, la guineu i el senglar (de mida més grossa que els que viuen en latituds més meridionals) són sempre presents. També hi ha molts petits mamífers i unes 300 espècies d’ocells dels quals només una trentena hi hivernen.

Victòria Cívit

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *