BLOC ESCOLA ROSER CAPDEVILA – POLINYÀ

 Benvolgudes famílies del Roser Capdevila de Polinyà.

Avui en El Periódico apareix aquest article prou interessant sobre l’assetjament escolar.

Desitjo la vostra lectura i reflexió, així com els comentaris que creieu adients.

Direcció

Per frenar l’assetjament escolar

• La via judicial no és la millor manera de resoldre els casos de ‘bullying’, llevat de situacions extremes

JAVIER Elzo*

Tal vegada vostès, com jo, han tingut ocasió de veure recentment a la televisió una gravació, feta el mes de juny del 2006 per un dels alumnes del Col.legi Suís de Madrid, en què s’aprecia com durant un esbarjo diversos estudiants es burlen d’un menor (de 10 anys) i li donen cops. Segons llegeixo a la premsa, “fins a 21 vegades amb la mà i un estoig tou al cap, a les cames i a l’esquena”.

L’Audiència de Madrid ha condemnat el centre, sostenint que hi ha un “nexe causal” entre el dany moral al menor i “la falta d’atenció, vigilància i resposta immediata i contundent del centre”, i ha revocat una resolució anterior d’un jutjat d’Alcobendas que havia absolt el col.legi argumentant que les imatges captaven un altercat “aïllat”.

El pare de la víctima, satisfet amb la sentència, argüeix la importància de la filmació, tot i que dos tribunals diferents han emès, dos anys després dels fets, judicis radicalment diferents sobre la qüestió. Jo no sóc jurista i no entraré en els detalls de dues sentències tan dispars. Però, més enllà de l’episodi de l’escola de Madrid, com a pare, com a professor molts anys i com a sociòleg que ha estudiat aquests temes, em permeto traslladar-los algunes reflexions.

CERTAMENT, hi ha assetjament escolar. Encara que hagi disminuït, segons refereixen diversos estudis realitzats per equips cien- tífics diferents, hi ha una proporció important d’escolars que pateixen bullying (o maltractament escolar): assetjament reiterat dels seus companys, almenys una vegada a la setmana, amb intenció de fer mal. D’entre ells, alguns ho passen molt malament. Entre el 2% i el 4% en aquest elevat nivell de gravetat. Una gran proporció de pares i de professors no en saben res. En no pocs casos, perquè els mateixos escolars victimitzats ho oculten, afegint, així, dolor al dolor.

He reflexionat molt sobre aquest tema i em permeto remetre al meu recent llibre, El silencio de los adolescentes, en què consagro un capí- tol al tema de la por a l’escola. En els estudis en què he participat personalment, al País Basc, Catalunya i a tot Espanya, he pogut comprovar aquesta realitat. És particularment sagnant en els menors de 10 i 11 anys, a vegades amb un defecte o una minusvalidesa mínima, indefensos davant xulos que els han agafat com a bocs expiatoris dels seus jocs i de les seves pròpies debilitats. Però la minusvalidesa de les víctimes, a vegades física, altres vegades psicològica, fa que amaguin la seva situació. Així, a un problema de pressió externa, el maltractament infligit pels seus companys, s’hi afegeix l’aprofundiment del patiment per incapacitat interna d’externalitzar-lo. Potser, fins i tot, nodrint a l’interior un sentiment de culpa, òbviament inexistent.

Sostinc fermament que la via judicial no és la millor fórmula per resoldre aquests problemes, excepte en situacions extremes. No estic en condicions de dir si els fets del Col·legi Suís poden ser qualificat d’extrems, però sí que sé que, per als pares, el que passa amb els nostres fills petits és fàcil que ens sembli extrem.

No s’ha d’oblidar que abans del cas Jokin amb prou feines es parlava de bullying, excepte entre els que ja feia anys que treballàvem aquests temes sense que ens fessin cas. Després de l’aplicació de protocols de seguiment de casos d’assetjament escolar, hi ha un augment desmesurat de senyalització de casos per part dels centres docents que no es correspon amb un augment d’episodis de maltractament. A vegades, per curar-se en salut.

Després de la sentència del Col·legi Suís, creixeran encara més, i em temo que tindrà l’efecte pervers de no distingir el que és anecdòtic del que és greu, i taparà, així, autèntics casos de bullying. PERQUÈ, hi insisteixo, el bullying existeix. No l’eradicarem totalment mai. Però hem de procurar que sigui tan poc freqüent com sigui possible i com menys perjudicial millor.

Per això, a més de prendre consciència del problema, cosa que ja es fa en bona part del sistema educatiu (és exemplar el pla andalús Escola: espai de pau), s’han d’aplicar, amb discerniment, els protocols ja existents i, sobretot i molt prioritàriament, una col.laboració entre els pares, els professors i la direcció dels centres, que ara com ara és molt deficitària. Si, a més, pares i professors estiguessin enfrontats, ho pagaran els seus fills i alumnes.

El recurs a la via judicial és un indicador evident que tal col.laboració no s’ha donat i, amb raó, diferents associacions de pares i mares, tant de centres públics com concertats, han advocat, després de conèixer la segona sentència del centre suís, per la necessitat de reforçar-la. La justícia està per dirimir culpables, no per resoldre conflictes. Entre altres raons, perquè actua quan els fets ja han passat. Recordem el cas de la mare sordmuda de Jaén a qui la justícia va separar del seu fill, també sordmut, per haver-li donat una bufetada… dos anys abans. ¿A qui ha beneficiat aquesta intervenció judicial? En el cas del Col.legi Suís, el xaval ja feia dos anys que estudiava en un altre centre docent. Si el centre recorre aquesta sentència, tant si la guanya com si la perd, ¿qui en sortiria beneficiat? El problema no hauria d’haver sortit del sistema educatiu. Per a això hi ha els inspectors, crec jo. *Catedràtic emèrit de Deusto