TEA, MÉS ENLLÀ DE L’AFECTE
Escola Roser Capdevila - Polinyà | 4 març 2009 |Benvolgudes famílies del Roser Capdevila de Polinyà.
Aquest article aparegut com a Cartes al Director de la Vanguardia . Ens mostra la realitat de nens i nenes amb Trastorn de l’Espectre Autista que darrerament es diagnostiquen més casos en el nostre municipi.
És adient la seva lectura i comprendre una mica millor des de la visió de la mare que escriu l’article.
Direcció
Nens autistes
http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20090304/53651640626.html
LIDIA GARCIA CHICANO – Barcelona
Com a mare d´un nen amb trastorn de l´espectre autista (TEA), vull expressar el meu desacord amb el plantejament sobre l´autisme aparegut a l´article “Con derecho a la felicidad”, publicat al Magazine (22/ II/ 2009).
És completament falsa l´afirmació que “la sintomatología autista es frecuente en niños que vienen de orfanatos con pocos medios por la falta de afecto y caricias que a veces sufren durante los primeros meses de vida”. Els estudis actuals situen la prevalença de l´autisme en 1 de cada 155 naixements, i cap estudi científic vincula l´aparició del trastorn amb la classe social o les condicions de vida de la primera infància. Sí és significativa, en canvi, la major prevalença entre germans i especialment entre bessons, la qual cosa remet a factors genètics.
Són milers les famílies catalanes afectades per l´autisme; insinuar que la manca d´afecte i carícies causen aquest trastorn em sembla d´una gran crueltat i d´una ignorància extrema. Amb aquestes afirmacions, l´autor ens situa en un enfocament erroni, propi dels anys seixanta, considerat avui un dels errors més greus de la història de la neuropsiquiatria. Les persones amb TEA no trien conscientment ni inconscientment tancar-se al món: tenen una discapacitat neurològica que els impedeix comprendre´l i interactuar amb l´entorn. El seu desig no és aïllar-se, sinó comunicar-se i relacionar-se, però no saben com fer-ho. L´Anna, la nena de l´article, ho expressa amb claredat i contundència: “Quiero hablar fácil”.
Conviure diàriament amb l´autisme és molt dur i calen dosis enormes d´amor. No ens serveixen explicacions del tipus “son metáforas supremas del universo interior que todos guardamos”, ni misticismes com ara “alcanzarla es tan duro como perseguir los rituales de un embrujo”.
Aquestes frases només reforcen una visió errònia de l´autisme que ha fet molt de mal a les famílies i que ha aportat ben poc al desenvolupament de les persones amb TEA.
Ens calen estratègies d´aprenentatge i de relació diferents a les que s´utilitzen per ensenyar als infants estàndard,recursos especialitzats i professionals formats. Ens cal una major comprensió social d´aquesta malaltia per poder no només fer agujeritos en el túnel,sinó fer que el túnel desaparegui i ens mostri persones, amb totes les seves mancances, però també amb tota la seva grandesa.
