BLOC ESCOLA ROSER CAPDEVILA – POLINYÀ

Benvolgudes famílies del Roser Capdevila de Polinyà.

Ja podeu consultar el DÍGRAF NY  de DESEMBRE, darrer dígraf de l’any 2008 amb totes les activitats, sortides, propostes, notícies, curiositats que ens porta el mes que dilluns comencem.

 Desitgem sigui molt interessant per a tots.

Gràcies per la vostra col·laboració

Direcció

Benvolgudes famílies del Roser Capdevila de Polinyà.

El diari Avui publica aquesta entrevista amb data 29 de novembre de 2008.

Què en penseu? Digueu la vostra opinió.

Gràcies per col·laborar.

Direcció

“Els pares fa temps que han renunciat a educar”

http://paper.avui.cat/article/dialeg/146998/pares/fa/temps/han/renunciat/educar.html

Aldo Naouri Pediatre

Ismael Carbó

JORDI GARCIA

¿Creu que els pares d’avui no eduquen els fills per a l’esforç?

Penso que els pares d’avui i des de fa ja un cert nombre d’anys han renunciat a educar. Sovint es confon entre l’educació que han de donar els pares i allò que s’entén com l’educació escolar. Hi ha una part indispensable de l’educació que només els pares poden donar als seus fills. L’educació que pertoca als pares és tot allò que cal fer perquè un infant pugui ser un individu capaç de suportar la societat en la qual viurà. És fonamental acostumar l’infant a l’esforç al més aviat possible i ensenyar-li que no se li pot donar tot allò que vol i quan ho vol. Fins al passat decenni, el principi de relació entre pares i fills era que els nens havien de complaure els pares. Avui s’ha invertit el sistema i tots els pares busquen complaure els seus fills. Això compromet totalment la forma d’educar els fills.

Vostè parla de narcisisme en l’educació. Què vol dir, això?

Vull dir que la manera de fer dels infants no està deslligada d’un cert narcisisme [dels pares] en la mesura que volen un infant que sigui perfecte, amb zero defectes.Voler un infant perfecte és dolent per a l’infant i el fet de voler ser uns pares perfectes és igualment dolent per a l’infant i per als pares. N’hi ha prou de partir del principi que els pares són capaços de fer pels seus fills allò que els seus fills esperen d’ells. Un infant per estar tranquil necessita tenir límits, saber exactament què té permès i allò que té prohibit.

¿No és contradictori que els pares hagin dimitit d’educar i alhora vulguin fills perfectes?

En absolut. El somni dels pares és ser pares perfectes i tenir un fill perfecte. I pensen que això es pot fer a partir del moment que s’estima el fill, que se li dóna explicacions de tot, que s’estableix una relació democràtica amb ell… Jo contraposo la dimissió i l’acció. L’acció és assumir la funció de pares dient que si el que fa el meu fill no m’agrada, tinc dret de dir-li que no m’agrada i no hi ha més qüestió. Si el meu fill no vol dormir a la nit, ha d’anar a dormir i si no és el seu problema. En canvi, en el moment que el prenc al meu llit, he dimitit.

A la majoria de famílies, els pares passen fora de casa moltes hores i el fill també. Fins a quin punt això causa desorientació?

Molta gent pensa que l’educació és una qüestió de quantitat de temps. Però l’educació no és en absolut una qüestió de temps, és una qüestió d’actitud. Es pot fer molt i bé en molt poc temps. Quan els nens petits estan a la llar d’infants, allà ja tenen unes persones que l’eduquen. Però quan tornen a casa, sovint troben uns pares que els volen seduir per fer-se perdonar el fet d’haver-los deixat.

Molts pares tenen mala consciència…

Els pares no han de fer-se perdonar res. Les coses són així, aquesta és una realitat del món, i si busquen de fer-se perdonar, estaran introduint en el seu fill la falsa idea de la desgràcia. L’infant està lligat als seus pares d’una forma molt forta, que res no pot alterar. Se’l pot portar a la llar d’infants a les set del matí i recollir-lo a les sis de la tarda, i passa onze hores a càrrec d’una educadora. Però quan retroba la mare o el pare, que el banyaran, li donaran el sopar i el posaran a dormir, passant-hi potser una hora i mitja o dues, aquest infant no en té cap dubte: sap qui és la seva mare o el seu pare i qui és l’educadora. Quan el van a buscar, les onze hores que ha passat a la llar d’infants no existeixen o s’han esborrat.

Com explica la reacció de molts pares davant d’una situació de problemes a l’escola, de mal rendiment escolar?

És la mateixa situació. Quan els ensenyants es troben amb els pares i els expliquen els problemes, és fonamental que els pares facin costat als ensenyants i no prenguin part pels infants en cap circumstància, perquè l’ensenyant és el que fa el paper dels pares.

¿Fins i tot si aquest ensenyant té una conducta inapropiada?

El més important és verificar la informació. No n’hi ha prou d’escoltar el fill, que diu que aquest mestre és dolent amb mi. Cal anar a veure al mestre i preguntar-li què passa i escoltar-lo. La majoria de les vegades la paraula de l’infant és sagrada. Però, i això per què? Hi ha hagut autèntiques catàstrofes, a França. Persones que han estat a la presó, acusades falsament per un infant. Un nen va acusar un mestre d’haver-li donat un cop de puny. Com que ningú el creia, el mestre va acabar suïcidant-se. Després el nen va confessar que el professor no li havia donat cap cop de puny. S’han invertit els rols i això és molt dolent.

A l’Estat espanyol hi ha situacions semblants…

I a tota la societat occidental.

Com pot ser que la societat occidental caigui en els mateixos paranys i defectes en l’educació?

Perquè la societat de consum ho té, això. Avui és fonamental viure de la forma més luxosa possible, amb la màxima quantitat de mitjans possibles, que no podem reduir. S’oblida que per cada individu la base de la seva existència és el que va adquirir dels seus pares els primers anys de la seva vida. És important que ciutadans i professionals intervinguin en un debat públic sobre el sistema educatiu, però això no impedeix que l’educació hagi de recaure sobretot en els pares.

Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 22. Dissabte, 29 de novembre del 2008