Després de la lectura, de l’itinerari literari i del comentari de la novel·la… Quina és la teva opinió sobre la novel·la?
- Ha canviat la teva percepció des de la primera lectura?
- Quins aspectes en destacaries?
- Hi ha algun moment que t’hagi impressionat i que vulguis comentar?
- Tria un dels objectes emblemàtics de la novel·la. Busca un fragment en què aparegui i explica per què l’has triat.
- Hi ha algun símbol que et sembli suggerent?
ENVIA EL TEU COMENTARI ABANS DE L’11 DE MARÇ
En aquesta ocasió m’agradaria exposar, en línies generals, la meva opinió sobre la novel•la.
Sincerament, m’avorreix; em resulta soporífera fins a extrems desconeguts en mi. Trobo que la historia deixa que desitjar en dos punts:
El primer és el sentiment crònic d’hipersensiblitat cap al món que envolta a la protagonista que la fa lleugerament tediosa.
L’altre punt és la poca (o nul•la, en ocasions) comunicació amb la gent per part de la Colometa, la qual fa que el llibre pesi més del que pesava al comprar-lo, doncs no hi ha manera de sortir de manera refrescant de la ment de la nostra entranyable, i pertorbada, protagonista.
Pensareu que només tinc paraules enverinades per aquesta obra de manufactura catalana, res més lluny de la realitat, trobo que l’apartat tècnic del llibre és d’un nivell altíssim, amb unes filigranes literàries dignes del mateix Ausiàs o d’en Pere Quart. La utilització del llenguatge és un dels punts forts de l’obra, junt a l’ús d’objectes com a punts de referència entre el lector i la historia.
Per anar finalitzant, la meva humil opinió és que hi ha una desnivell massa gran entre la historia i el com és explicada.
benvolguts companys de classe,
voldria fer referència a un dels objectes de la novel·la més utilitzat. L’embut. quan va aparèixer per primer cop en el llibre, no li vaig donar importància, però es increïble com apareix el maleït objecte en tots els moments més crítics de la novel·la. sobretot quan intenta matar els seus fills i suïcidar-se ella intenta, mitjançant l’embut, empassar-se salfumant… vaig quedar pasmat quan en un moment tan crític de l’història podia aparèixer aquell objecte tant rudimentari i tan necessari per a ella en aquell moment. també hi ha un altre moment al final del llibre, en la plaça del diamant, en que deixa escapar totes les penúries que a passat en tots els últims anys en forma de crit. aquí compara la seva gola amb la forma de l’embut…ha estat prou graciós trobar sempre un objecte tan “simpàtic” com és l’embut en els punts més intensos del llibre.
per cert com tu fas per que surtin aquestes paraules tan teves (i a més en català) en el recuadre per a evitar contingut brossa??!!??! cada cop “flipo” més!!
Que consti que el Sergi va ser el primer a fer el comentari, però el va col·locar en una altra banda.
Sergi, aquestes paraules a què et refereixes no són pas meves. Això és cosa del robot del servidor del bloc. Surten paraules molt rares?
nononono….
simplement que en qualsevol web en que et conectes, et poses paraules tipu “WRG67M” o semblants… i hem feia gràica trobar coses com: diamant llapis pilota…
era un simple comentari….
a per cert… m’alegro que tot i els problemes segueixi sent considerat el primer en haver escrit en aquest blog!!! ho sento salva, un altre dia serà!!!
Hola sóc la Berta i escric quest comentari per donar la meva opinió sobre el llibre de Mercè Rodoreda. La lectura en si del llibre m’ha resultat molt pesada i difícil de seguir. El que m’ha fet apreciar realment aquesta novel·la ha estat el treball que em posat tots en comú a classe, sobretot la descripció dels simbols, entre d’altres.
Hola a tots,
Envers a l’opinió del Salva, d’en Sergi i de la Berta. A mi aquest llibre m’ha agradat i no se m’ha fet pesat de llegir. Sí que és cert que en alguns moments, com per exemple entre els capítols XX i XXV, em va cansar bastant sentir parlar tant dels coloms, però exceptuant això, va ser una gran lectura.
A mi els llibres escrits amb un registre fluid, i no pas tan literari m’agraden, incloent-hi els llibres escrits en format teatral.
Un cop llegit el llibre va ser quan vaig començar a reflexionar en tots aquells símbols que l’autora ha sabut utilitzar amb gran enginy.
Uns dels objectes amb simbologia que apareix a “La Plaça del Diamant” que més m’han agradat o atret has sigut les nines de l’aparador.
Reflecteixen la infantesa o més ben dit les ganes de ser encara nena de la protagonista.
Així doncs, l’únic cop que passa per davant de l’aparador i l’únic que hi veu són imatges borroses, en comptes de les nines i els ossos de peluix que tan li agradaven, és el primer dia de la seva vida que reconeix que ja no és la nena que era abans. Ara ha crescut, i s’ha d’encarregar de molt més que d’ella mateixa. ha de portar una familia endavant sense diners, sense menjar, i amb coloms… tot això se li fa tan pesat que se sent atrapada en una gàbia.
Objectes com aquests m’agraden molt, ja que em fan pensar en tot allò que l’autora vol expressar sense escriure-ho directament. Vol fer pensar al lector/a. Vol que entenguem la seva obra.
Pròpiament, considero que la he entès. és una novel·la aparentment senzilla però no és del tot veritat.
És més complexa del que sembla, i això és el que m’agrada més.
Com molt bé ha observat la Cristina, un dels valors d’aquesta novel·la és aquesta simplicitat aparent. Fer senzill allò que és ric i complex, demana un gran esforç de síntesi i de domini de l’estil. Ja ho va dir el 1959 un dels pares de l’arquitectura moderna, Mies van der Rohe. En tres paraules: “Less is more”.
Ei companys!!
Doncs jo no sabria ben bé com qualificar la meva opinió sobre aquesta novel·la. Dir que se’m va fer molt pesada de llegir, doncs no m’agrada com Mercè Rodoreda dóna mil voltes per explicar un petit detall.
Segons la meva opinió descriu masses coses, però potser és aquesta visió pròpia de la seva realitat el que ens posa a la seva pell, explicant a la vegada una realitat molt dura entre línies.
De manera que vaig començar a llegir sense gaires ganes, tot s’ha de dir… Però quan vaig acabar el llibre vaig veure que, dintre de tot, no estava tan malament. No m’ha agradat la manera en com està escrita però sí que m’agrada molt la identificació que dóna a cada objecte i tot el que t’explica de forma “inconscientment”.
I per mi, un dels objectes més identificatius és el llit de llautó. Penso que el llit és un objecte molt personal que, si et treuen des de petit, és com si acabessin amb la teva infantesa, o així ho veu la Colometa.
De manera que el fet de pensar tota la vida en el seu llit de llautó que li van robar de petita (per vendre’l), em sembla com un lament a la pèrdua de la seva infantesa. I el fet, més tard, de comprar un llit de llautó als seus fills, com el que tenia ella, m’ha semblat un reclam a la innocència dels seus fills, és a dir, una manera d’intentar que la guerra no els trenqui també la seva infància, com li va passar a ella perquè vol que els seus fills siguin més feliços del que a ella li van permetre.
Doncs res.. no escriuré més que després em tractaran de pilota!!!
Ens veiem dilluns família!!!
A aquesta novel·la està clarament reflectit el masclisme, representat per Quimet, qui no feia res a les feines de casa seva, trobava que Colometa havia de fer el que ell deia, i les dones no podien tenir la seva opinió.
El fet que Quimet hagi d’anar a la guerra demostra la seva condició de mascle, perquè havia de ser un superhome i anar a lluitar.
La dona a l’època de la guerra no estava gens considerada, per això, Colometa passa tanta fam, perquè com era una dona no trobava treball en lloc.
A la societat de postguerra Colometa ja és més reconeguda com a dona, encara que en aquesta època ja és més vella, i ja es tractada com una senyora.
Bona Tarda a tots!!!
Aprofito aquests minuts en que el meu estimat ordinador ha volgut connectar-se a internet, després d’un cap de setmana de fer-me la punyeta….
A mi la novel·la realment em va agradar, l’atmosfera que crea Mercè Rodorera, la relació tan propera que pot arribar a establir entre la protagonista i el lector realment em va fascinar. I com ja vaig dir a l’examen i havia moments que ja no sabia si em trobava a casa meva o al contrari passejant pels carrers de Barcelona, plena d’angoixa i solitud…
He de reconèixer que hi havia vegades (sobretot a partir dels pensaments de suïcidi de la Colometa) que no podia pensar amb tranquil·litat, la meva ment s’omplia de núvols foscos i només i havia un camí possible… continuar llegint, per intentar dissipar la boira a mesura que la història s’anava descobrint pàgina rere pàgina. Per fi quan ja creia que estava tot perdut es va poder veure un tènue raig de llum al final de tot de la novel·la, la Colometa ja no era ella, sinó que ara tornava a ser la Natàlia, però aquest cop més gran i madura.
Realment no se perquè un dels objectes (exactament no és un objecte) que més em va impactar van ser les balances, quan anava llegint vaig descobrir que només parava atenció amb les balances, mentre que els altres objectes carregats de simbologia no els hi feia cas…
Per una estranya raó el desequilibri mental de la Colometa em va impactar fins la part més profunda de mi, potser el fet de només parar atenció a les balances era una manera d’avisar-me que tothom necessita trobar un equilibri en la seva vida i seguir el camí més apropiat.
Ens veiem demà!!!
ei companys!!!!
aprofito els dos minuts dels que disposo per a fer algun petit comentari útil sobre el llibre de la plaça del diamant.
he trobat que dels dos llibres de merce rodoreda que he llegit, les semblances no son pas poques, sobretot en l’argument. l’escritura era més lenta en la “plaça del diamant”, però alhora, tal i com citeu més amunt més senzill/complet…
de mercé rodoreda vull resaltar la sutil manera que te de fer-te sentir les sensacions que vol transmetre… (ho vaig passar fatal, llegint els capitols de la invasió colomera!!!!!)
bona nit a tots!!!!!
Com estem companys!
No ho se si és per aquest constipat que mai se m’acaba de treure, però per mi aquesta va ser una obra pesada de llegir, d’aquelles que el que fas es llegir més ràpid per mirar d’acabar el més aviat millor. No ho dic en cap cas per l’estil, ni per mancança ni per dificultat de llenguatge. Però encara que sé que és una obra escrita de manera que reflecteixi el passat de Mercè Rodoreda, s’em fa molt difícil acabar-me de creure moltíssimes coses.
Diguem que, el personatge més important de l’obra, la Colometa, no aconsegueix arribar a tenir una personalitat prou forta com per actuar per ella mateixa. I per mi, que li costi tan actuar és un element que em fa difícil plasmar l’obra en la meva ment.
Un exemple del que dic és la part dels coloms. Tot i que la Colometa està fins els nassos dels coloms, com que en Quimet i els seus fills estan tan emocionats amb ells, acaba decidint no fer-hi res, tot i describint l’escampall que es fa per culpa d’aquests, que ràpidament es veu que la Colometa està fins els nassos que duri aquest numeret.
Per mi el fallo més gran de l’obra és la falta de convicció en alguns personatges de personalitat i humanitat. Tot i que se que molts de vosaltres pensareu que és una opinió més subjectiva que no objectiva. Però d’això tracten les opinions, sinó serien anàlisis tècnics, no?
Ho sé, pot ser massa tard, però segur que encara no has posat les notes Francina i que això em pot ajudar.
Els meus coneixements sobre el llibre són escassos, però em va cridar molt l’atenció el símbol del ganivet. Jo, des del principi ho he vist com una espècie d’arma que li serveix a la Colometa per trencar amb la seva vida pasada i poder continuar el que li resta d’aquesta feliçment amb l’adroguer. Això és el que vaig aportar jo a classe, però em va semblar curiós que en Nico (per exemple) li hagués atribuit a aquest objecte un significat sexual, ja sabem d’on ha surtit aquesta idea (del ricón del vago), però igualment hi ha algú que ha hagut de pensar sobre el tema. Hi deu haver algú que, en comptes de veure un ganivet com un objecte mínimament perillós, el vegi com un objecte sexual. I ara podem preguntar-nos: perquè?
Després de rumiar-ho vaig concloure que realment ens hem de ficar a la pell de la Colometa per treure conclusions probables. És llavors, des la més pura subjectivitat, des d’on entenem com més probable la possibilitat de que el ganivet sigui un símbol sexual que no pas un símbol “arma”. Això es deu a que, tot i que la Colometa vivia atemorida pel Quimet i sentis la necessitat de matar-lo psíquicament, la Colometa portava molt de temps sense tenir relacions sexuals. Es diu que en una novela tots els detalls són importants, que si surt un clau oxidat a la paret en una descripció aquest clau tindrà una repercussió en l’acció. Així el detall que no hi hagués nit de nuvis sinó setmana de nuvis voldría remarcar l’activitat sexual de la Colometa que es veu reduida a zero amb la mort de Quimet (i qui sap sinó abans).
bones de nou companys!!!!
no vull criticar cap comentari, però…. realment creus (cèsar) que la Colometa anava tan necessitada??? dubtu molt que mercè rodoreda vulgues transmetre, després de quaranta i nosequants capitols, l’ansietat sexual que tenia Colometa despres de tant de temps…
tenint en compte que en tot el llibre no ha esmentat res relacionat amb el sexe, em sobta que vulgui acabar dient-nos que la Colometa agafa el ganivet en un brot d’ansietat sexual, corri cap a la seva antiga casa per a recordar moments més íntims i acabi en la plaça del diamant alliberant l’orgasme que havia estat desitjant durant tants anys!!!!(no se a vosaltres pero no mimagino a mercè rodoreda pensant aquestes linies tot acabant el llibre…)
Cèsar, m’agradava MOLT més la teva primera teoria…
vinga gent!!!
Estic amb tu, Monfe!!
Jo penso que la persona que va arribar a pensar que el ganivet amagava tot el desig sexual de la Colometa tenia moooooooolt temps per pensar!!! I quan tens tant temps lliure per donar voltes a una cosa… s’acaben dient moltes paranoies.
Perquè a més, si estiguéssim parlant de Terra Baixa, on la sang de la protagonista si que té un sentit simbòlic, podria entendre que el ganivet pot ser una manera de retrobar aquella escena violenta o sanguinolenta, però justament a La Plaça del Diamant, tot i passar UNA SETMANA de noces, no apareix mai el detall de la sang!!!
De manera que no sé quin altre sentit se li pot trobar al ganivet per relacionar-lo amb el sexe…
Fins demà gent!!
Us felicito per l’ALT NIVELL del debat! Després de llegir aquests comentaris, tinc la sensació que heu fet una bona lectura de la novel·la… Gustos a part!
Tornant al tema del ganivet, també estic d’acord amb el Monfe i la Cläre. Diuen els experts que el ganivet indica el trànsit de l’actitud passiva a l’actitud activa, i en aquest cas la resolució de liquidar el passat. En aquesta novel·la, no veig tampoc que el ganivet tingui cap connotació sexual.