El punt de partida de l’argument d’aquesta obra és la mort accidental d’una dona de 35 anys, professora universitària de filologia llatina, fascinada pel món romà, que mor en el millor lloc on pot morir: enmig d’allò que l’atreu tant, les ruïnes romanes. És com si aquelles ruïnes fessin reviure eternament aquest personatge.

Aquest personatge femení esdevé l’eix narratiu de la novel·la, no per la seva presència, sinó per la seva absència. Coneixem la vida de la protagonista a través de les persones més properes i estimades, i principalment a través de la veu del marit.

El contrapunt d’aquesta dona és el marit, professor de química, introvertit i reflexiu, a qui les pedres mil·lenàries no interessen gaire. Els altres personatges de l’obra són les dues filles i el doctor, el pare de la dona morta, que mantenia una relació especial, gairebé edípica, amb la seva filla. També apareix en segon terme el vell professor de grec, company de la dona a la facultat. I com una premonició fatídica, periòdicament va apareixent l’escurçó que acabarà amb la vida de la dona.

Quatre anys després de la mort, el vidu evoca per escrit l’últim dia de la seva esposa, aquell dia que van passar junts visitant les ruïnes d’Òstia Antica.

L’evocació comporta tres espais temporals en la narració: aquelles últimes hores a Roma i a Òstia; el temps anterior, centrat en la relació de la parella; i el que ha passat després, fins a descriure fets i vivències del present.

Però el protagonisme a Les hores detingudes no el té la història explicada, sinó que el tenen els sentiments i el record. L’absència de la dona estimada és vista des de diverses perspectives masculines: sobretot des del punt de vista del marit, però també el del pare i el del vell professor universitari.

En el fons, els grans temes de l’obra són l’amor i la mort, i la memòria com a nexe entre tots dos. A Les hores detingudes, Ramon Solsona explora a fons com pot arribar a afectar una mort els éssers més immediats. Tot succeeix en un clima de silenci, fredor i tristesa, que gairebé recorda Bergman. En aquest escenari, hi van movent els fils els dos personatges essencials: el doctor, amb la seva rectitud moral i el sentit del deure, i el vidu, que pateix en silenci i va passant per tot un ventall de sentiments davant de l’absència de l’estimada: ràbia, gelosia, rancor, reconciliació.

El que hi ha sobretot en aquesta novel·la és una profunda reflexió sobre la viduïtat i sobre l’absència d’una persona estimada.