Recentment he llegit les tres novel·les d’Italo Calvino recollides sota el títol genèric de Els nostres avantpassats.

Sovint  El baró rampant és llegeix individualment, potser perquè és la més llarga i sembla, a priori, la de més entitat. Contràriament  El vescomte migpartit i El cavaller inexistent es resolen cadascuna en molt poques pàgines.

Cito les pròpies paraules de l’autor, en el una nota que va escriure el 1960 arrel de la publicació dels tres contes en un sol volum.

“El relat em tornava a portar, amb la seva pulsió intensa i espontània, al que sempre ha estat i encara és el meu veritable tema narratiu: una persona s’imposa una regla difícil i la segueix fins a les últimes conseqüències, perquè sense aquesta no seria ell mateix ni per ell ni pels altres.”

Aquest comentari, del propi autor, enriqueix i alhora justifica la  raó de ser de la trilogia.

Cada cop que acabo de llegir un llibre, procuro deixar per escrit la impressió que m’ha produit. Repassant el meu diari he trobat:

Els nostres avantpassats:  Poètic, geomètric, solidari, estrany, sociable, sofert, tossut, constant, màgic, inversemblant, exemplar, extraordinari…

P.J.