Hem conegut la noticia de el Pi de les Tres Branques del Pla de Campllong, de vint-i-cinc metres d’alçada i símbol de la unitat dels Països Catalans, va aparèixer dimarts al matí amb un dels troncs serrat intencionadament, tombat a terra i enmig de la carretera. L’Ajuntament de Castellar del Riu, on s’alça l’arbre, va recollir el tronc amb una grua i el va guardar en una nau amb la intenció de restaurar-lo.

(notícia extreta del 13/5/2014 a Vilaweb: Diari escola)

Actualment el Pi de les Tres Branques es considera un símbol de la unitat dels Països Catalans, amb les tres branques que simbolitzen Catalunya, el País Valencià i les Balears. Durant el segle XVIII es reconeixia com un símbol de la Santíssima Trinitat, però va adoptar el seu significat actual a partir d’un poema de Jacint Verdaguer on feia somiar al rei Jaume I, als peus del pi, que seria rei de Aragó, Catalunya, València i Mallorca.

(extret de CATALUNYAPLURAL.COM, 14/5/2014)

Aquí recollim el poema que ens proposen i ens comenten des del material enllaçat de la Fundació Jacint Verdaguer.

Preguem que sia aqueix pi 
l’arbre sagrat de la pàtria.
Per on baixa el Llobregat
dels Pirineus a la plana,Pi_de_les_Tres_Branques_1905
don Guillem de Mont-rodon
a trenc de dia davalla,
voltat de comtes i ducs
en ufanosa colcada.
De l’alta sella en l’arçó,
sobre arabesca gualdrapa,
seu en Jaume nostre rei;
no du més corona encara
que la de son cabell d’or
que algun àngel li ha deixada.
Lo tenia presoner
Narbona dins sa muralla:
al vencedor de Muret
Mont-rodon lo demanava;
Montfort no l’hi vol donar,
per gendre diu que se’l guarda.
Si serà son gendre o no
Mont-rodon ho diu al papa;
la resposta que li fa
al vell Montfort no li agrada:
-Que torne el rei a Aragó.-
i als Pirineus la seva àliga.-
Catalunya, aixeca el front,
doble sol avui t’aguaita,
lo sol que et surt a Orient
i el que t’ix a tramontana.
Lo que et surt al Pirineu
te vol donar una ullada,
mes ell, infant de sis anys,
no vol esser vist encara,
ja el veuran a Lleida prou
davant la cort catalana.
Abans d’arribar a Berga
s’enfilen per la muntanya,
per entre Estela i Queralt
de Campllong envers la plana;
quan són al mig de Campllong
la nit fosca és arribada.
Lo Campllong té com un bres
dues serres per barana,
per coberta un bosc de pins
vers tot l’any com l’esmaragda.
Corona immensa de tots 
és una hermosa pinassa,
pinetells semblen los pins
entorn de llur sobirana,
geganta dels Pirineus
que per sang té rius de saba.
Com una torre és son tronc
que s’esbadia en tres branques 
com tres titans rabassuts
que sobre els núvols s’abracen,
per sostenir en lo cel
una cúpula de rama
que fa ombra a tot lo pla
com una nova muntanya.
Don Jaume cau de genolls
i ens son èxtasi exclama:
-Al Pare, Fill i Esperit
per tots los segles hosanna!
Tres persones i un sol Déu
que aquí sa firma ha posada,
com en l’arbre de Mambré
on Abraham reposava.-
Fent lo senyal de la creu 
se recolza a la pinassa,
i la son del paradís
a ses parpelles davalla.
Don Guillem de Mont-rodon,
que és son àngel de la guarda,
l’abriga amb son gran escut
on vermellegen les Barres.
Alça els ulls a l’Infinit
que obira en sa tenda blava
clavetejada d’estels
i al cim la lluna minvanta.
En dolça contemplació
lo sorprèn lo bes de l’alba;
al bes de l’alba i al seu
don Jaume se desvetllava:
-He somiat que era gran
i d’un bell país monarca,
d’un bell país com aqueix
entre el mar i la muntanya.
Com eix pi meravellós
mon regne posà tres branques, 
foren tres regnes en un,
ma corona els coronava.-
Esbrinant somni tan dolç
lo sol li dóna a la cara
i esporuguida a ponent
la Mitja lluna s’amaga.
Lo somni del Rei infant
lo vell templari l’acaba
en extàtica oració,
espill de visió més clara.
Veu Catalunya la gran
fer-se més gran i mes ampla,
robant als moros València,
prenent-los l’Illa Daurada.
Unides veu a les tres
com les tres cordes d’una arpa,
les tres nimfes d’eixa mar,
d’aqueix jardí de tres Gràcies.
Mes al veure desvetllar
lo lligador d’eixa garba,
profeta, al Conqueridor
sols lli diu eixa paraula:
-Preguem. Que sols Déu és gran,
los homes són ombra vana;
preguem que sia aqueix Pi
l’arbre sagrat de la pàtria.-
Extret de Jacint Verdaguer. Pàtria. Edició crítica a cura de Ramon Pinyol i Torrents. Vic: Eumo Editorial; Societat Verdaguer, 2002, ps. 112-116. (Obra Completa, 9).
trobareu més informació i el comentari de text clicant aquí