TOTS ELS SOROLLS

Tots els sorolls m’arriben a l’oïda

sense que per copsar-los faci res,

i dintre meu fan una simfonia

de compàs inconstant i sempre entès.

Cada instrument la seva veu m’envia

amb altres veus que hi sonen al costat;

meravellosament,

l’oïda me’ls destria

amb una inexplicable claredat.

Sento el vent, el motor, l’infant que plora,

la porta que grinyola, el refregar

del paper i de la ploma, tot alhora

amb el piular d’ocells a l’enniuar.

El cor s’hi obre, i té per cada nota

un espai lluminós o bé un racó

on enquibeix els sons, que, per riota,

no pot acceptar els uns i els altres no.

Joana Raspall