| PARAULES DE COMIAT
Paraules de comiat ,… tot i que és possible que ens tornem a veure pel barri, si passeu per l’escola,… Els comiats són tristes però necessàries. És una tristesa de saber que deixeu enrere una etapa que ha sigut bona, que us ha donat seguretat i, que la coneixeu molt bé, ja que han estat 9 anys de la vostra vida. Però és una tristesa d’alegria, de deixar enrere els bons moments, que són els que al final queden. I començar una nova etapa d’incertesa, d’inseguretat i, com els ocells, d’anar aprenent a volar, de fer-vos més grans. Però, també una nova etapa d’oportunitats, de conèixer grans persones, bons amics, de descobrir la vostre passió o vocació. I estic convençudíssim que us anirà genial i, no pot ser d’una altra manera quan un posa els cinc sentits. Quan és així, tots els astres es conjuren per art de màgia i les coses surten. I si les coses no us surten a la primera, us sortiran a la segona, a la tercera,… i si no, demaneu ajuda i us sortiran.
Us ha faltat el final de curs de 6è, de la primària, les sortides, les colònies, la festa de graduació, el plorar,… Podeu plorar, normalment a els comiats els de 6è acabeu plorant i, això ajuda, allibera, perquè es treu un sentiment molt de dins cap enfora.
Però, heu aguantat. I em faig càrrec que per uns quants no haurà estat gens fàcil. Potser us servirà per valorar més les coses que valen la pena, d’estar ben rodejats i gaudir de la companyia dels altres. Perquè l’ésser humà és un ésser que necessita dels altres per viure en societat. I teniu l’oportunitat a l’Institut de seguir coneixent gent maca, de mantenir amistats, de canviar-les, en un procés normal de creixement i canvi.
Jo també estic trist d’acomiadar-me de vosaltres, de saber que a uns quants no us tornaré a veure, del final de curs que heu tingut. Però, a la vegada estic orgullós de vosaltres i content, content d’haver tingut l’oportunitat d’haver compartit la vida amb vosaltres, amb un gran grup de 6è.
I, us desitjo que sigueu feliços, perquè quan un s’ho proposa sempre ho aconsegueix.
Fins sempre,
Jordi Casas
Estimats nens i nenes de sisè,
No escric aquesta carta amb gaire il·lusió ni alegria… Perquè el que de debò m’hagués agradat hagués estat podeu-vos dir tot això que diré, i segurament encara més coses, en persona, i fer-vos abraçades i petons reals i no virtuals.
Però per mala sort, les coses són com són i no sempre com ens agradaria que fossin, i ara per ara, és l’única manera que ho puc fer.
Us haig de dir de tot cor que he estat molt a gust amb tots vosaltres durant aquests dos cursos que hem passat junts. I no només amb els de 6èB essent tutora, també amb tots i cadascun dels nens i nenes de 6èA, sense excepcions.
Hem passat (o com a mínim jo he passat) molt bones estones fent plàstica. Crec que alguns heu gaudit, a uns altres algunes feines us han resultat més feixugues i us heu hagut d’esforçar més, però tots heu posat de la vostra part per tal que fossin unes estones força relaxats però al punt just d’autocontrol i responsabilitat, i us asseguro que és molt d’agrair!
Pel que fa als de 6è B, hi ha hagut més estones de tot. En part perquè hem estan mooooltes hores junts, i en part perquè hi ha assignatures que exigeixen molta més concentració, treball i esforç, però espero i desitjo que el balanç total hagi estat positiu i que us emporteu un bon record, malgrat tot, d’aquests dos cursos.
Per a mi ho ha estat. Malgrat la tristor de no haver pogut compartir amb vosaltres l’alegria i diversió de les colònies; els nervis de l’obra de teatre, l’emoció del comiat amb rialles i llàgrimes…
Però la cosa no acaba aquí i teniu per davant altres colònies, viatges, estades… i també comiats.
Us agraeixo sincera i especialment, que heu estat majoritàriament tolerants i respectuosos amb els companys i amb mi. Tots ens hem equivocat alguna vegada (jo la primera) però tots i totes hem estat capaços de reflexionar, treure conclusions i rectificar.
Segurament pensareu que m’he enfadat massa sovint, que he estat massa pesada, massa exigent… potser sí. Però des que sóc mestra (i ja ha plogut molt) sempre he intentat ser la mestra que m’hagués agradat tenir quan era petita (vaja, a la prehistòria!!!) encara que en aquell moment no ho veiés així; i la que voldria que tinguessin els meus fills… des de la insistència per a que us poseu la jaqueta a l’hivern (què plasta!!!) fins quan us he renyat, i, especialment quan us he felicitat.
S’ha acabat una etapa. Ni millor ni pitjor que les que ja heu passat ni les que vindran… I no us ha de fer por encetar-ne una altra. Perquè no guanyem res amb la por, perquè l’heu de passar sí o sí i no val la pena témer les coses que són inevitables. Respecte sí, responsabilitat també. Perquè com més gran ens fem més responsabilitats tenim i més importants són les conseqüències de les nostres decisions i actes, per bé i per mal.
No oblideu que teniu els vostres pares que sempre us faran costat, tindreu altres mestres, els amics i amigues de debò que us donaran suport… i em tindreu a mi si us puc ajudar.
Molts petons i abraçades, de moment virtuals a l’espera de que, sigui quan sigui (esperem que ben aviat) ens els podem fer reals.
I molt bon estiu!!!
Bé, tot aquest rotllo es resumeix en tres paraules : US ESTIMO MOLT!!!
Montse López
|
