Author Archives: Admin AsunTIC

Ús dels recursos audiovisuals a la xarxa

Sovint pot ser interessant desar  al nostre ordinador certs elements audiovisuals que trobem en pàgines web per, posteriorment, poder-los incloure en un document, presentació o lloc web, com ara un blog, quadern virtual o pàgina web.

A més també pot ser útil quan no disposem d’una connexió a Internet molt ràpida, ja que els recursos multimèdia, i en especial els vídeos, són molt exigents en aquest sentit. Si desem el material a l’ordinador ens assegurem que posteriorment el tindrem al nostre abast per utilitzar-lo a l’aula fins i tot si el lloc original ha desaparegut o s’ha esborrat el recurs.

Descàrrega dels arxius

Els elements audiovisuals que en spoden interessar els trobarem sovint en recursos web hostatjats, tipus Youtube, Imeem, Google Videos, Edu3Cat, etc.

En general aquests vídeos són distribuïts en format Flash (.FLV), propietat de l’empresa Adobe, que n’impedeix als usuaris fer-ne còpies digitals d’una manera senzilla. Tot i això els programadors han trobat sistemes per permetre desar arxius d’aquest tipus.

Eines per descarregar vídeos:

Tubemaster: Programa disponible en diverses plataformes: Windows, Linux, Mac OSX.

Vdownloader:  Un altre programa de descàrrega d’arxius multimèdia.

Orbit Downloader: Descàrrega d’arxius multimèdia.

“Addons” pel Firefox:

VideoDownloadHelper: Afegit al navegador web Mozilla Firefox que permet descarregar qualsevol objecte multimèdia de la pàgina que estem visitant.

Llocs web que permeten descarregar-nos els continguts:

KeepVid:Pàgina web on cal enganxar l’adreça web del recurs a copiar i automàticament ens desarà l’arxiu a la carpeta que escollim del nostre ordinador.

DownloadFLV: Pàgina web de característiques semblants a l’anterior.

Conversió de formats de vídeo i àudio:

SUPER: Programa que permet la conversió d’arxius de vídeo FLV, entre molts d’altres, a diferents tipus de formats de vídeo i àudio, per tal de poder utilitzar-los a l’ordinador, reproductor MP3 MP4, iPod, DVD o fins i tot consoles de videojocs com la PSP. Qualsevol d’aquests dispositius, per tant, ens pot servir per projectar, en cas de disposar de pissarra digital, el vídeo que haguem desat prèviament.

Edició d’àudio digital

La informació digital

Els ordinadors, els reproductors MP3, els sintetitzadors MIDI, els reproductors de CD i DVD, els telèfons GSM i molts altres aparells que fem servir cada dia són dispositius digitals. Això significa que treballen amb xifres numèriques.

Qualsevol idea, sensació o informació que hi vulguem introduir s’haurà de codificar, convertint-la en una seqüència de xifres. Aquest procés s’anomena digitalització.

Un cop fet això, els dispositius digitals ens permetran transformar les seqüències, emmagatzemar-les, transmetre-les, duplicar-les, etc.

Finalment, per poder tornar a recuperar la informació en el seu format original caldrà decodificar les seqüències numèriques obtingudes, convertint-les en quelcom perceptible pels nostres sentits. Aquest procés s’anomena realització.

Quan treballem amb música o amb so seguirem un procés similar:

  • Haurem de digitalitzar el so o la música amb algun aparell especialitzat: un micròfon, el teclat de l’ordinador, un instrument MIDI…
  • L’ordinador ens permetrà processar aquesta informació mitjançant el programari adient.
  • Per acabar haurem de realitzar les xifres numèriques, convertint-les en sons (amb la targeta de so del PC, amb un reproductor de CDs o amb un sintetitzador extern) o imprimint una partitura (amb la impressora).

Els dispositius digitals i la música

Quan parlem de música ens referim a sensacions auditives (timbre, alçada, intensitat…) i conceptes abstractes: nota, escala, tonalitat, compàs, harmonia… Les partitures musicals són transcripcions d’aquests conceptes i sensacions, basades en un codi de símbols gràfics (pentagrames, notes, claus, compassos…).

Però tots aquests conceptes i sensacions no tindrien sentit si no els poguéssim convertir en sons: en un disc o una cinta hi podem tenir enregistrada una interpretació d’una determinada peça musical realitzada en unes determinades condicions per un determinat intèrpret o conjunt instrumental.

Parlem, doncs, de dues coses diferents: la informació musical en abstracte (una partitura) i el so musical (un disc o una interpretació en viu).

Els ordinadors tenen també dues maneres de tractar la informació musical:

  • El sistema MIDI fa servir la mateixa informació que podem trobar en una partitura, però emprant xifres numèriques en comptes de símbols gràfics.
  • El sistema de so digital treballa amb una representació numèrica de les ones de so, que pot ser musical o no.

Tots dos treballen amb xifres numèriques, però es refereixen a coses molt diferents.

El so digital

El so és la sensació per la qual percebem els canvis de pressió i densitat de l’aire que es transmeten en forma de vibracions. Tal com hem vist, els aparells digitals poden treballar únicament amb seqüències de xifres numèriques. Si volem treballar el so amb l’ordinador ens caldrà obtenir una representació numèrica d’aquestes vibracions.

Primer cal convertir les vibracions de l’aire en oscil·lacions d’un corrent elèctric. D’això se n’encarreguen els micròfons i altres aparells similars. La imatge que veiem en un oscil·loscopi connectat a un micròfon és una analogia dels canvis que el so provoca en la pressió de l’aire al llarg del temps. També rep el nom de representació analògica.

El segon pas consistirà a mesurar a intervals regulars la intensitat del senyal elèctric que dóna el micròfon. La col·lecció de valors obtinguts serà ja una representació digital del so.

En el procés de digitalització hi intervenen tres factors:

  • La freqüència amb què es mesura la intensitat del senyal elèctric, que s’indica en Hz (Hertz: nombre de lectures per segon). No s’ha de confondre aquesta magnitud amb la freqüència del so, on els Hz indiquen el nombre de vibracions per segon.
    Els valors emprats més usualment en els enregistraments digitals són:

    • 11.025 Hz Per enregistraments de veu
    • 22.050 Hz Per enregistraments de música amb qualitat mitjana
    • 44.100 Hz Per enregistraments de música amb alta qualitat
  • La resolució amb què s’anoten els valors de les lectures.
    En tota mesura d’una magnitud física hi ha sempre un arrodoniment. No és el mateix pesar amb unes balances de precisió, que ens permeten afinar fins als mil·ligrams, que amb una bàscula domèstica, on sempre acabarem arrodonint a desenes de grams. Amb l’ordinador hi ha dues possibilitats:

    • 8 bits (un byte per lectura) Permet fer servir una escala de 256 valors possibles. Ve a ser com pesar amb una bàscula domèstica.
    • 16 bits (dos bytes per lectura) Ofereix una escala de 65.536 valors. Seria l’equivalent a les lectures que ens donaria una balança de precisió.
  • El nombre de canals.
    La digitalització es pot fer a partir d’un senyal monofònic (un sol registre sonor) o estereofònic (dos registres simultanis).

Els valors que escollim per a cada un d’aquests tres paràmetres determinaran la qualitat de la digitalització, i ens indicaran també el nombre de bytes que necessitarem per a emmagatzemar les dades recollides.

Tècniques de compressió del so digital

Les dades provinents d’un enregistrament digital d’àudio poden ocupar molt d’espai, especialment si la digitalització s’ha realitzat a alta qualitat. Per exemple, per digitalitzar una cançó de 3 minuts de durada a 44.100 Hz es realitzen gairebé 8 milions de lectures:

44.100(mostres per seg.) x 3(minuts) x 60(seg. cada minut) = 7.938.000 mostres

Si l’enregistrament és estereofònic caldrà multiplicar aquest valor per 2, i si les lectures es fan a 16 bits (que és el normal) necessitarem 2 bytes per emmagatzemar cada una de les xifres recollides. En total l’enregistrament ocuparà:

7.938.000(mostres) x 2(canals) x 2(bytes per mostra) = 31.752.000 bytes

És a dir, gairebé 32 milions de bytes per només una cançó!

Els códecs són algorismes matemàtics que permeten comprimir les dades, fent que ocupin molt menys espai. La paraula còdec ve de la contracció de les expressions COder i DECoder. El Windows incorpora uns quants còdecs especialitzats en àudio, i d’altres especialitzats en vídeo. Per veure la llista de còdecs aneu al tauler de control i remeneu per les pestanyes de la icona Multimèdia (o “Sons i multimèdia”, segons la versió del Windows que estigueu fent servir).

Sempre que es fa servir un còdec es perd una mica de qualitat, ja que s’acostumen a sacrificar algunes dades que els nostres sentits gairebé no perceben. Per això convé fer el procés de compressió una sola vegada, quan ja haguem realitzat totes les modificacions desitjades a les dades originals.

Els còdecs d’àudio més usuals són:

  • MPEG Layer 3, també conegut com a “MP3”
    És el còdec més estès. Permet comprimir el so digital fins a 1/10 de la seva mida original sense que es perdi gaire qualitat. S’utilitza en molts tipus de dispositius portàtils, i és el rei dels còdecs en l’intercanvi de música per internet.
  • Ogg Vorbis
    A diferència de l’MP3, que té un complex sistema de patents, aquest format es basa en estàndards de codi obert i lliure. La qualitat és similar a la de l’MP3.
  • GSM
    És el còdec emprat pels telèfons mòbils. Està pensat per a comprimir el so de la parla. Té una relació de compressió molt alta, però ofereix una qualitat molt limitada.
  • Real Audio
    Aquest còdec l’utilitza l’empresa Real Networks en els seus sistemes de transmissió d’àudio en temps real per internet.
  • WMA
    És un còdec de compressió d’àudio amb pèrdua, propietat de Microsoft. A diferència de l’MP3 aquest format d’àudio disposa d’un sistema per protegir el copyright i així fer més difícil el pirateig.
  • PCM
    Són les inicials de “Pulse Code Modulation”. De fet el PCM no és un còdec, sinó el nom que reben les dades d’àudio digital sense comprimir. L’incloem en aquesta llista per ajudar a identificar els diversos formats de codificació de dades.

Si consulteu la llista de còdecs des del tauler de control veureu que n’hi ha molts més, i probablement en el futur n’apareixeran de nous.

Formats d’emmagatzematge

Les seqüències numèriques provinents d’una digitalització d’àudio es poden emmagatzemar i transmetre en formats molt diferents:

  • CD – Àudio
    Els CD de música que fem servir als reproductors domèstics contenen les dades provinents d’una digitalització a 44,1 KHz, 16 bits i estèreo, sense cap tipus de compressió. En un CD de 700 Mb hi caben uns 80 minuts d’àudio.
  • Àudio a raig o en anglès, streaming audio
    Consisteix en la transmissió per internet de dades d’àudio digital comprimides, que el receptor consumeix immediatament, convertint-les en so. S’utilitza, entre altres coses, per a escoltar una emissora de ràdio en temps real o programes “a la carta”. Els sistemes més emprats són Real Audio i Windows Media, tot i que hi comença a haver emissores virtuals que emeten raigs de dades en MP3 i Ogg Vorbis.Aquí teniu algunes adreces on es pot provar el funcionament d’aquest sistema:

    • XTEC Ràdio
      http://www.xtec.es/radio
      La XTEC ofereix als centres docents la possibilitat de posar en marxa una emissora de ràdio a internet. En aquestes pàgines s’explica com funciona, i hi ha alguns exemples de centres que ja ho fan servir.
    • EduRàdio
      http://www.edu365.com/eduradio
      Un servei de l’edu365.com amb una selecció de programes de Catalunya Ràdio i altres materials d’interès educatiu.
    • Emissores comercials de ràdio
      Pràcticament totes les emissores ofereixen serveis d’àudio en directe o a la carta. Comproveu-ho a la web de la vostra emissora preferida. També podeu localitzar emissores de tot el món a:
      http://www.radio-locator.com
  • Fitxers
    El més usual és desar les dades d’àudio digital en un fitxer. Normalment l’extensió d’un fitxer (les tres darreres lletres) indica el format de les seves dades:

    • .wav
      És l’extensió que s’acostuma a emprar en el Windows per a identificar els fitxers d’àudio digital. Prové de la contracció de “wave” (ona en anglès). Les dades dels fitxers .wav poden estar en format PCM (sense comprimir) o poden haver estat comprimides amb qualsevol dels còdecs disponibles per a Windows.
    • .au i .aiff
      Els fitxers amb extensió .au i .aiff són els que s’acostumen a emprar en sistemes Mac i Linux. Contenen dades sense comprimir.
    • .mp3 i .ogg
      Els fitxers amb aquestes extensions contenen dades comprimides en format MPEG-III o Ogg Vorbis
    • .ra
      L’extensió .ra s’acostuma a utilitzar en els fitxers codificats amb el còdec Real Player.

    Hi ha altres extensions i formats, però aquests són alguns dels més usuals. (Informació extreta del curs de formació Eines bàsiques multimèdia, mòdul 3, de la XTEC i de la Viquipèdia).

Incrustar un arxiu de so digital en un recurs web (blog, quadern virtual, curs Moodle, pàgina web, etc.):

Podem utilitzar un lloc com l’Imeem per pujar l’arxiu de so i poder-lo incrustar posteriorment. Primer de tot caldrà donar-nos d’alta al lloc web:

http://www.imeem.com/signup

A continuació caldrà pujar els arxius de so per posteriorment inserir el codi que apareixerà a l’apartat de l’arxiu corresponent (codi “embedded”) dins el recurs(blog, quadern virtual, etc).

Imatge fixa digital: GIMP

El tractament digital de la imatge implica descompondre les imatges en un nombre finit d’elements o punts, anomenats píxels. Els píxels són per tant els punts que componen una imatge digital. A cada píxel se li assigna un valor numèric que representa el seu color. Una imatge digital és doncs una mena de quadrícula o mapa que fa correspondre a cada coordenada un dígit binari. Per això les imatges digitals de vegades s’anomenen també mapes de bits.

Representar el color d’un punt o píxel per mitjà d’un nombre requereix utilitzar un model de color. El model utilitzat en les pantalles, i en general en tots els dispositius basats en l’emissió de llum, és l’anomenat RGB, en el qual tots els colors possibles es creen combinant tres colors bàsics en diverses proporcions. Aquests colors bàsics són el roig, verd i blau. De fet RGB és l’acrònim de Red (roig), Green (verd) i Blue (blau). Es tracta d’un model additiu: els tres colors se sumen i si hi són tots al cent per cent tenim el blanc.

Hi ha altres models adaptats a altres tipus de mitjans, per exemple el CMYK (Cyan, Magenta, Yellow, Black) de les impremtes, basat en l’absorció de llum. Aquest és un model substractiu: el color que veiem és la part de llum que no s’absorbeix.

En resum, digitalitzar una imatge consisteix per tant a superposar-hi una quadrícula més o menys fina i traduir els colors dels requadres a valors numèrics. I a la inversa, aquests valors numèrics es converteixen en combinacions de colors per visualitzar la imatge.

Hi ha, però, una altra manera de representar certs tipus d’imatges en els ordinadors. Són els anomenats dissenys vectorials: conjunts de polígons i corbes que es poden modificar i ampliar fàcilment. En aquest tipus de disseny l’ordinador processa les línies matemàticament, com a vectors, i només les converteix en mapes de bits per visualitzar o imprimir el disseny. L’avantatge dels dissenys vectorials és la facilitat per a editar-los i ampliar-los a voluntat, però només són adequats quan es tracta d’un dibuix geomètric. Una imatge fotogràfica no consta de polígons i corbes.

Resolució

Parlem sovint de la resolució d’una imatge digital, però aquest és un terme ambigu. S’utilitza amb significats diferents, més o menys relacionats amb la qualitat que percebem en les imatges. Tot seguit analitzem aquests significats diversos.

24 bits = milions de colors 8 bits = 256 colors 1 bit = blanc i negre

En primer lloc, la resolució d’una imatge pot ser la quantitat de píxels que té. És a dir, el producte del nombre de píxels horitzontals pel nombre de píxels verticals. Quan parlem de la resolució d’un monitor, per exemple, ho expressem així: 640 x 480 píxels, 800 x 600, 1024 x 768, etc. O la resolució d’una càmera fotogràfica: 1600 x 1200 píxels, 2048 x 1536, etc. Lògicament quants més píxels, més detall tindrà la imatge, més definició, i per tant més qualitat. En les càmeres digitals la quantitat de píxels també se sol expressar en Megapíxels: el resultat del producte, dividit per un milió. Així, 1600 x 1200 són 1.920.000 píxels, aproximadament 2 Megapíxels (teniu en compte que els fabricants quasi sempre donen la mesura arredonint per dalt).

La “resolució” també pot referir-se a la quantitat de colors o profunditat de color. Segons el nombre de bits que es reserven per a representar el color de cada píxel tindrem un nombre màxim de colors possible. Si només es reserva un bit per píxel, cada píxel només podrà ser blanc (bit igual a zero) o negre (bit igual a 1). Si es reserva un byte per píxel, que són vuit bits, tenim 256 valors possibles i per tant 256 colors possibles. 256 colors poden ser prou per a una imatge de colors plans, per exemple un logotip o un icona, però no no serveixen per a una fotografia, que té molts més matisos i gradacions. Quants més colors més fidelitat a la imatge real, més qualitat fotogràfica. Per a representar bé una fotografia normalment s’utilitzen tres bytes per píxel, un byte per cada un dels colors bàsics. Així tenim 256 valors possibles per a representar la proporció de cada un dels colors bàsics, la qual cosa dóna un total de més de 16 milions de combinacions o colors possibles.

Finalment, tenim la qüestió de la mida del píxel. Si el píxel és prou petit ja no el percebem i la imatge sembla tenir més qualitat. Però la mida física del píxel no és un atribut inherent a la imatge, sinó que depèn de les característiques físiques del dispositiu amb el qual la visualitzem o la reproduïm: el monitor, la impressora, etc. Quan augmentem la resolució d’un monitor en el sentit 1, li estem demanant que visualitze més píxels en el mateix espai físic. Aleshores els punts o píxels seran més petits. La resolució en aquest nou sentit es mesura en punts per polzada (ppp, o dots per inch, dpi), que són el nombre de punts o píxels que caben en una polzada, la unitat de mesura anglosaxona equivalent a dos centímetres i mig aproximadament.

S’ha de tenir en compte que els diferents tipus de dispositiu i de mitjà físic exigeixen diferents resolucions. Les pantalles, que visualitzen punts de llum, tenen prou amb una resolució entre 70 i 100 ppp. El paper imprès, que en lloc d’emetre llum n’absorbeix, necessita una resolució més alta. Una fotografia impresa en color necessita almenys 100 ppp, millor 150 o més. Un dibuix lineal en blanc o negre requereix com a mínim 300 ppp. Per tant, quan fotografiem, escanegem o obtenim per qualsevol altre mitjà una imatge, hem de tindre en compte el seu ús final.

D’altra banda, els ppp determinen la mida física del píxel i en conseqüència les dimensions físiques de la imatge. Per això la mateixa imatge té una mida diferent en pantalla i impresa en paper. Més ppp significa que els píxels són més petits i que fan falta més píxels per ocupar igual superfície física. Menys ppp significa que els píxels són més grans i en necessitem menys. Per a visualitzar una imatge en pantalla fan falta menys píxels que si volem imprimir-la amb una qualitat mitjana.

Fonts

D’on podem traure imatges digitals per començar a treballar? Les fonts són diverses:

Fotografia digital

Les càmeres fotogràfiques digitals connecten la lent d’una càmera tradicional a un CCD (Charge-Coupled Device), un dispositiu que consta de milers o milions de sensors, un per píxel, els quals converteixen la llum en corrent elèctric. Tot seguit aquest corrent es mesura i es converteix en un valor numèric que ja es pot codificar en forma binària. La seqüència de bytes que en resulta s’emmagatzema en una targeta de memòria i després es pot transferir a l’ordinador, típicament per mitjà d’un cable USB.

Digitalització mitjançant l’escàner

L’escàner funciona com una mena de càmera de documents. El document de text, o fotografia, etc., s’il·lumina per mitjà d’un focus i la llum que reflecteix és convertida pel CCD en impulsos elèctrics. La seqüència de bytes, però, en lloc d’emmagatzemar-se es transfereix directament a l’ordinador.

Repositoris d’imatges en xarxa

Una altra possibilitat és utilitzar imatges digitals ja existents. A banda dels bancs comercials en CD-ROM o per xarxa, que ofereixen imatges de pagament, la Internet presenta algunes opcions molt interessants. En primer lloc tenim Google, que permet buscar no sols pàgines web, sinó també específicament imatges. La recerca per paraules, en aquest cas localitza imatges que apareixen en pàgines web on també hi haja aquelles paraules. Però Google no ens pot garantir que tinguem dret a utilitzar aquestes imatges, ja que això depèn de les condicions d’ús sota les quals s’han fet públiques en cada pàgina. La secció d’imatges de Creative Commons sí que ens assegura precisament això, que es tracte d’imatges d’ús lliure. Dos dels llocs que conté són flickr i OpenPhoto, on usuaris de la Internet comparteixen les seues imatges i les posen a disposició de tothom lliures de cànons, sota unes condicions definides en diverses llicències que en tot cas hauríem de llegir atentament. En alguns casos, per exemple, només se’ns exigeix que donem crèdit als autors originals de les imatges. En altres, que no fem cap modificació o que no les utilitzem en treballs comercials, etc. etc. Flickr té més d’un milió de fotografies disponibles i utilitzables.

Creació i edició d’imatges

Finalment, podem utilitzar el programari disponible per a editar les imatges que hàgem obtingut per altres mitjans, o per a crear les nostres imatges pròpies amb les diverses eines de dibuix i de disseny. (Text extret del Centre d’Educació i Noves Tecnologies, Universitat Jaume I)

Fotografies d’alta resolució:

Xarxes socials i altres serveis de la Web 2.0

Un servei de xarxa social es basa en construir comunitats d’usuaris en línia que comparteixen interessos i activitats, o que estan interessats en explorar i compartir aquestes activitats amb altres. La majoria de serveis de xarxes socials estan basats en la web i permeten interactuar als seus usuaris mitjançant diferents eines, com ara el correu electrònic o la missatgeria instantània.

Nota de premsa de la Agencia de Protección de Datos sobre la resolució aprovada per les autoritats de protecció de dades de 37 paisos en el marc de la 30 Conferència Internacional de Privacitat.

Alguns dels serveis de xarxa social més utilitzats:

Concepte de Folcsonomia (folksonomy):

Folcsonomia, calc de l’anglès folksonomy, és un neologisme que dóna nom a la categorització col·laborativa per mitjà d’etiquetes simples en un espai de noms pla, sense jerarquies ni relacions de parentiu predeterminades. Es tracta d’una pràctica que es produeix en entorns de software social els millors exponents dels quals són llocs compartits com del.icio.us (hipervincles favorits), Flickr (fotografies), Tagzania (llocs) o 43 Things (desitjos).

Si es compara amb d’altres sistemes de categorització, com el de Gmail, el qual també utilitza etiquetes, es distingeix en què els usuaris comparteixen las categoritzacions, aspecte que no succeix a Gmail.

Les folcsonomies sorgeixen quan diversos usuaris col·laboren en la descripció d’un mateix material informatiu. Per exemple, a del.icio.us moltes persones han guardat la wikipedia marcant-la amb diferents etiquetes, però coincidint la major part en reference, wiki i encyclopedia.

Altres serveis a la Web 2.0:

Digg és un lloc web en anglès on els usuaris registrats són qui envien notícies o històries (extretes de blocs o pàgines web) i amb els vots de la resta d’usuaris (registrats o no) trien quines arriben a sortir a la portada. Està en actiu des del 2004.

Menéame és un lloc web on els usuaris registrats envien històries que la resta d’usuaris del lloc (registrats o no) poden menear (votar), i així promoure les més votades a la pàgina principal.

La Tafanera és un lloc web en català on els usuaris registrats són qui envien notícies o històries (extretes de blocs o pàgines web) i amb els vots (tafanejos) de la resta d’usuaris (registrats o no) trien quines arriben a sortir a la portada. És un homòleg o clon del Menéame en castellà i en definitiva del Digg en anglès.

Twitter és un servei de xarxes socials i microblogging que permet als seus usuaris enviar missatges de text només, amb una longitud màxima de 140 caràcters mitjançant SMS, missatgeria instantània o bé directament des del lloc web de Twitter o aplicacions ad hoc com Twitterrific o Twitux i GTwitter (a GNU/Linux).

del.icio.us és un servei de gestió de marcadors socials via web. Permet agregar els marcadors que clàssicament es guardaven als navegadors de cada ordinador de manera que són consultables a través d’Internet i no pas en local. També en facilita la categorització en paraules clau (tags), cosa que n’agilita el procés de localització. Però no tan sols pot agrupar-los i etiquetar-los, sinó que també permet compartir-los amb altres usuaris de del.icio.us i conèixer quants tenen un determinat enllaç desat als seus marcadors.

Un dels secrets del seu èxit potser sigui la senzillesa de la seva interfície, ja que empra un llenguatge HTML molt senzill i un sistema de URLs legible. A més, posseïx un flexible servei de sindicació web mitjançant RSS i un codi API bastant potent que permet fer ràpidament aplicacions que treballin amb del.icio.us.

Aquestes actualitzacions es mostren en la pàgina de perfil de l’usuari, i són també enviades de forma immediata a altres usuaris que han triat l’opció de rebre-les. L’usuari original pot restringir l’enviament d’aquests missatges només a membres del seu cercle d’amics, o permetre el seu accés a tots els usuaris, que és l’opció per defecte.

Technorati és un motor de recerca d’Internet per a buscar blogs, que competeix amb Google, Yahoo!, PubSub i IceRocket. A l’abril de 2006, l’índex de Technorati supera els 34,5 milions de blogs. A l’abril de 2007 es comptabilitzen uns 71 milions de blogs.

Flickr és un lloc web per a organitzar fotografies digitals que funciona com una xarxa social. Va ser desenvolupat per Ludicorp, una empresa fundada el 2002 a Vancouver, Canadà. El març del 2005, Flickr i Ludicorp foren comprades per Yahoo!.

És un servei molt utilitzat pels usuaris de blocs com a dipòsit de fotos. El sistema de Flickr permet fer cerques d’imatges per etiquetes (tags), per data i també pel tipus de llicència Creative Commons.

Una de les característiques de Flickr, és que permet al usuaris registrats triar qui vol que accedeixi a les seves fotos. Per això només cal marcar-les com a públiques, només pels amics (contactes de Flickr) o per la família, encara que siguin usuaris de franc. També permet triar la llicència amb que es publiquen les fotografies, donant a triar entre una àmplia gama de llicències, algunes d’elles compatibles amb les de la Viquipèdia, la qual cosa ha donat lloc a diversos projectes per compartir-les, com ara FlickrLickr.

Skype es una xarxa de telefonia per Internet, fundada per Niklas Zennström i Janus Friis, els creadors de Kazaa. El codi i protocol d’Skype són tancats i protegits, però els usuaris interessats poden descarregar gratuïtament l’aplicació del lloc oficial. Els usuaris d’Skype poden parlar entre ells gratuïtament. L’aplicació també inclou un servei anomenat SkypeOut que permet als usuaris trucar a telèfons convencionals, però aquest servei no és gratuït.

El Google Talk és un programa informàtic de Google similar al Windows Live Messenger, utilitzat per a xatejar. Google Talk es un programa de missatgeria instantània i VoIP de protocol Jabber, desenvolupat per Google, que funciona amb sistemes Windows.

Windows Live Messenger és la següent generació del programa de missatgeria instantània de Microsoft, després de MSN Messenger i Windows Messenger.  Aquesta edició incorpora noves vies per connectar-se i per compartir documents.

Entorns virtuals d’aprenentatge: Moodle

Moodle és una plataforma de programari de codi lliure que crea entorns virtuals d’ensenyament i aprenentatge (en anglès coneguts com a Course Management System (CMS), o Learning Management Systems (LMS), o Virtual Learning Environment (VLE)).

Disposa d’una comunitat d’usuaris molt àmplia, que a 12 de novembre del 2008 arriba als més de 26 milions d’usuaris i dos milions i mig de cursos en línia. (Font: Estadístiques de moodle.org)

La clau del seu èxit rau en la facilitat d’instal·lació, de configuració, creació de cursos i manteniment del lloc. Està construït sota una òptica de construcció del coneixement basat en el diàleg entre els participants, el constructivisme social. Per això és tan fàcil crear-hi fòrums. Tot i això accepta molts altres tipus d’activitats didàctiques: qüestionaris, lliçons, tasques, wikis, xats, etc.

En general, un entorn virtual d’aprenentatge (EVA),  és un programari específicament dissenyat per facilitar l’ensenyament-aprenentatge utilitzant sistemes informàtics.

En general es tracta de sistemes que treballen en un entorn web i que possibiliten la comunicació entre els diferents subjectes del fet educatiu (entre el professorat, entre l’alumnat i entre el professorat i l’alumnat).

Els EVA permeten al professorat presentar tota mena de materials educatius en format digital (interactius o no), fer el seguiment de les activitats realitzades pel seu alumnat, intercanviar amb el mateix informacions, consells, etc. i, per últim, portar un registre de les seves activitats i gestió de les qualificacions.

L’alumnat, per la seva banda, pot consultar en tot moment els materials dels cursos, comunicar-se amb el professorat i amb la resta de l’alumnat.

Exemples de llocs web amb Moodle:

Departament d’Educació. Formació permanent del professorat (curs dins el servidor odissea.xtec.cat):

Departament d’Educació. Moodle per a centres docents (cursos dins el servidor agora.xtec.cat)

Altres cursos amb Moodle de diferents instituts:

SCORM (en anglès Sharable Content Object Reference Model) és una especificació que permet crear objectes pedagògics estructurats. Els sistemes de gestió de continguts  en web originals feien servir formats propietaris pels continguts que distribuïen. Com a resultat, no era possible l’intercanvi d’aquests continguts. Amb SCORM es poden crear continguts que posteriorment es poden importar en sistemes de gestió de l’aprenentatge diferents, sempre que aquests compleixin les normes SCORM.

Escoles d’Educació Infantil i Primària que utilitzen l’entorn virtual d’aprenentatge Moodle:

El fet d’integrar en un mateix entorn els diferents recursos que genera la comunitat educativa (professorat, direcció dels centres, alumnes, pares i mares…) permet múltiples possibilitats.

Millora la comunicació entre els diferents integrants de la comunitat educativa.

Permet la participació dels pares, els quals poden accedir a informació sobre l’experiència dels seus fills a l’escola, les activitats que fan a classe, el seu progrés, veure els seus treballs publicats, estar al cas de l’assistència i comportament, etc, a qualsevol hora, des de casa o la feina.

Hi ha activitats de Moodle que s’adrecen al treball individual de cada estudiant, com ara les tasques, les lliçons o els qüestionaris, però n’hi ha d’altres pensades pel treball en grup i per l’aprenentatge col·laboratiu. Activitats com els fòrums de discussió, els xats, els wikis i els glossaris.

Aquestes activitats afavoreixen la comunicació i el diàleg i permeten la interacció entre els participants de tal manera que afavoreixen la creació d’una comunitat virtual amb llaços tan forts, o a vegades més i tot, que la comunitat que es pugui establir en una situació presencial. En aquestes situacions el professorat pren un paper radicalment diferent al que assumeix en una classe presencial perquè no ha de transmetre continguts sinó que ha de guiar el treball dels grups d’estudiants tot facilitant-los les eines i orientant-los cap a la consecució dels objectius a assolir. Els estudiants, al seu torn, també canvien el seu rol moltes vegades passiu en situacions presencials, per un paper actiu en què han de prendre les regnes del seu aprenentatge. (J. Queralt, Espiral 06)

Activitat:

Utilitzarem el Moodle que tenim instal·lat en aquesta web i hi crearem un nou curs tot veient les diferents possibilitats que ens ofereix.

Recursos educatius a la Web 2.0

Els Blocs: Un blog, o en català també un bloc o bitàcola, és un lloc web actualitzat periòdicament que recopila cronològicament textos o articles d’un o diversos autors, apareixent habitualment el més recent en primer lloc, on l’autor conserva la llibertat de publicar-hi el que cregui convenient. El terme weblog prové de les paraules web i log (‘log’ en anglès = diari). El terme bitàcola, en referencia als antics quaderns de bitàcola dels vaixells, s’utiliza preferentment quan l’autor escriu sobre la seva pròpia vida com si fós un diari.

A la web podem trobar molts recursos per disposar del nostre propi bloc. Un dels serveis més utilitzats és Blogspot. Alguns exemples de blogs publicats a Blogspot:

El Departament d’Educació posa al nostre abast el seu servei de blocs també gratuït. De fet aquesta pàgina està publicada mitjançant aquest servei. Podeu navegar per alguns dels blocs hostatjats:

Les Webquest: Una WebQuest és una proposta didàctica de recerca guiada, que utilitza principalment recursos d’Internet. Té en compte el desenvolupament de les competències bàsiques, contempla el treball cooperatiu i la responsabilitat individual, prioritza la construcció del coneixement mitjançant la transformació de la informació en la creació d’un producte i conté una avaluació directa del procés i dels resultats.

Enllaç a la pàgina de la Viquipèdia on es parla de les Webquest.

Base de dades de Webquests a Webquestcat.

Hi ha una aplicació similar però molt més senzilla, anomenada Cacera del Tresor, que a partir del plantejament inicial de les webquest, proposa una sèrie de preguntes als alumnes i els dóna les adreces en la xarxa on poden aconseguir les respostes. Per arrodonir (i acabar) la feina, es planteja una “gran pregunta” que els alumnes han de provar de resoldre en grup, a partir de la informació de les qüestions anteriors, fent-los reflexionar i comentar entre ells per aconseguir una resposta en comú.

En la webquest l’estructura està predeterminada i en la cacera del tresor no. L’aprenentatge en la webquest és guiat i en canvi en la cacera del tresor es llança una pregunta i l’estudiant ha de trobar-la per si mateix.

Totes dues utilitzen les noves tecnologies per arribar als estudiant. A més a més, utilitzen enllaços per a trobar informació. També integren el que han après durant la recerca.

Recursos del Departament d’Educació (XTEC):

La prestatgeria. Des de la prestatgeria digital de la XTEC, els centres docents podeu crear tants llibres virtuals com necessiteu i els podeu assignar al professorat del centre. Visiteu el catàleg digital per tenir accés als llibres creats per altres centres.
Per saber com són els llibres digitals i com funcionen visiteu el llibre d’exemple.

Quaderns virtuals.  és un entorn d’aprenentatge digital que neix i es desenvolupa al Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya amb la voluntat de portar a la xarxa els quaderns d’exercicis tradicionals. El projecte està format per un conjunt d’aplicacions de programari lliure que faciliten al professorat de qualsevol nivell i àrea educatius la creació de recursos didàctics multimèdia per tal d’avaluar el progrés i rendiment de l’alumnat.

Exemple de quadern virtual: La Castanyada.

Col.lex. Amb el Col·lex podeu crear, consultar i compartir col·leccions de fitxes. Podeu cercar les col·leccions que han fet la resta d’usuaris.

Edu365.cat és un portal educatiu del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya, orientat i desenvolupat específicament per a l’alumnat i les seves famílies. El portal proporciona al professorat un conjunt de recursos i serveis que el poden ajudar en el desenvolupament de la tasca educativa.

Exemple de miniunitat didàctica (MUD) del portal Edu365: La càmera digital.

Wikis

Un o una wiki (del hawaià wikiwiki, ràpid) és un lloc web col·laboratiu, que pot ser editat des del navegador pels usuaris. Els usuaris d’una wiki poden d’aquesta manera crear, modificar, enllaçar i esborrar el contingut d’una pàgina web, de forma interactiva, fàcil i ràpida. Una de les wikis més conegudes és la Wikipedia.

Les característiques de les wikis, les converteixen en una eina efectiva per a l’escriptura col·laborativa, i cada vegada són més usades en empreses i comunitats com a webs i intranets econòmiques i eficaces per a la gestió del coneixement. Molts projectes són oberts al públic en general, accessibles per a qualsevol que disposi de connexió a Internet, i permeten fer edicions sense cap mena de filtre previ.

Confiança en els continguts:

Els crítics dels sistemes wiki oberts, sostenen que aquests sistemes es poden manipular fàcilment, mentre els defensors sostenen que la comunitat d’usuaris pot detectar el contingut falsejat i corregir-lo. Lars Aronsson, un especialista de sistemes, resumeix la controvèrsia de la següent manera :

« Moltes persones, quan primer s’assabenten del concepte wiki, creuen que un lloc web que pot ser editat per qualsevol es convertirà aviat en un web inútil degut a l’aportació de dades destructives. És com si s’oferissin pots d’esprai gratuïts prop d’una paret grisa. L’únic resultat probable serien grafits lletjos i marques simples, i els esforços artístics no arribarien gaire lluny. Tot i això, sembla que funcioni molt bé. »

Wikimedia Commons: Wikimedia Commons (també anomenada Commons o Wikicommons) és un magatzem de contingut multimèdia lliure incloent imatges, Àudio i Vídeo. Els arxius que els usuaris inclouen poden fer-se servir en altres projectes de la Fundació Wikimedia, organització sense ànim de lucre, la qual impulsa molts d’altres projectes multilingües i de contingut lliure.

Activitats:

a) Llegiu aquest article publicat en un blog on es parla d’una noticia apareguda al diari Avui sobre la Wikipedia. Creieu que els mitjans de comunicació i enciclopèdies tradicionals ofereixen necessariament més confiança en els seus articles?

b) Aneu al lloc web de Wikimedia Commons. Intenteu trobar material que us pugui fer servei en les vostres tasques docents. Creieu que podeu aportar-hi informació? En cas afirmatiu penseu si podrieu col·laborar-hi fent un article nou o millorant-ne un de ja publicat.

Programari i llicències

Els Drets d’autor (copyright, de símbol ©) són una forma de protecció proporcionada per les lleis vigents en la majoria de països per als autors d'”obres originals” incloent-hi obres literàries, dramàtiques, musicals, artístiques i intel·lectuals.

El programari (software, en anglès) és un terme general emprat per descriure el conjunt dels programes informàtics, procediments i documentació que fan alguna tasca en un ordinador.

Classificació de les llicències de programari

Les llicències de distribució es poden classificar segons els drets que cada autor es guarda sobre la seva obra:

  • Domini públic: l’autor renuncia completament als seus drets o aquests han caducat.
  • Programari lliure Sense protecció heretada: se subministra el codi font i se’n pot crear una obra derivada sense que aquesta tingui cap obligació de protecció. Moltes llicències pertanyen a aquesta classe, per exemple: Academic Free License v.1.2; Apache Software License v.1.1; Artistic; Attribution Assurance license; BSD License; MIT License; University of Illinois/NCSA Open Source License; W3C Software Notice and License; etc.
  • Programari lliure amb protecció heretada: Algunes restriccions s’apliquen a les obres derivades. Entre les llicències d’aquesta categoria hi ha: Artistic License; Common Public License v.1.0; GNU General Public License v.2.0; GNU Lesser General Public License v.2.1; Mozilla Public License; etc.
  • Programari de propietat (a voltes anomenat propietari o privatiu): Es protegeix contra còpia, modificació i redistribució.

Programari de propietat: El programari de propietat és qualsevol programari amb restriccions en l’ús o modificació privada, o amb restriccions en la còpia i publicació de versions modificades o no modificades. Normalment el seu codi font no és disponible, o bé, sota restriccions. L’oposat al programari de propietat és el Programari lliure.

Programari lliure: El programari lliure (en anglès free software) és el programari que pot ser usat, estudiat i modificat sense restriccions, i que pot ser copiat i redistribuït bé en una versió modificada o sense modificar sense cap restricció, o bé amb unes restriccions mínimes per garantir que els futurs destinataris també tindran aquests drets.

En general, es pot dir que un programa és lliure si permet les quatre llibertats definides per la Free Software Foundation:

  • La llibertat d’executar el programa per qualsevol propòsit (llibertat 0).
  • La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies (llibertat 1). L’accés al codi font és un requisit.
  • La llibertat de redistribuir còpies (llibertat 2)
  • La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar (llibertat 3). Igual que a la llibertat 1, l’accés al codi font és un requisit.

No s’ha de confondre amb el programari gratuït (en anglès freeware), que inclou en algunes ocasions el seu codi font, encara que no sigui lliure, a diferència del programari lliure, ja que no se’ns asseguren els drets a la modificació i redistribució del programa.

Alguns desenvolupadors alliberen versions de programari gratuït dels seus productes per obtenir un nombre de seguidors que puguin estar disposats a pagar per una versió més completa, o perquè és una edició obsoleta d’un programa. D’altres ho fan perquè no consideren que aquest programa pugui generar un guany econòmic, o perquè creuen en el valor d’oferir una cosa gratis.Contràriament al que es cregui, els programes de programari lliure no necessàriament són gratuït.

Altres tipus de llicències de distribució de programari són progamari de prova, postcardware, donationware o abandonware, entre d’altres.

Exemples de programari que podem trobar en el mon de l’educació:

Processador de text:  és una aplicació informàtica que es fa servir per la producció (incloent la composició, edició, format, i possiblement impressió) de qualsevol mena de text imprès.

Microsoft Word. Propietari, comercial
AbiWord. GNU General Public License
OpenOffice Writer. GNU Lesser General Public Licence

Autoedició: L’autoedició, publicació d’escriptori, o en anglès desktop publishing (DTP), és el procés —i l’activitat professional— de composició de pàgines —de llibres o altres publicacions— mitjançant programes informàtics.

Microsoft Publisher. Propietari, comercial
Scribus. Llicència GPL

Full de càlcul: és un programa que permet manipular dades numèriques i alfanumèriques disposades en forma de taules. Normalment és possible realitzar càlculs complexes amb formules i funcions a partir d’aquestes i dibuixar tot tipus de gràfics.

Microsoft Excel. Propietari, comercial
OpenOffice Calc. GNU Lesser General Public License

Navegadors d’internet:

Internet Explorer. Propietari, gratuït en sistemes Microsoft
Mozilla Firefox. MPL/GPL/LGPL/Mozilla EULA
Google Chrome. Llicència BSD
Opera. Propietari, gratuït

Edició d’imatges:

Adobe Photoshop. Propietari, comercial
GIMP. GNU, General Public License
Inkscape. GNU, General Public License

Altres programes:

Freemind. GPL
PDF Creator. GPL
CDex. GNU, General Public License
Camstudio. GNU, General Public License
Super 2008. Propietari, gratuït (Freeware)
TUX Paint. GNU, General Public License
Adobe Audition. Propietari, comercial
Audacity. GNU General Public License
Adobe Reader. Propietari, gratuït. Adobe EULA.
Visor de Powerpoint 2007. Propietari, gratuït en sistemes operatius Microsoft.

Sistemes operatius. Entre d’altres, podem optar per instal·lar els següents sistemes operatius en entorns educatius:

Linkat: La Linkat és un projecte de programari educatiu de forma que tots els centres educatius, però també tota la societat, tinguin accés a un conjunt molt ampli d’aplicacions de forma legal, gratuïta (sense el pagament de cap llicència per part de l’usuari final), amb suport professional i en llibertat, que inclou aplicacions d’ofimàtica, d’internet, jocs, multimedia, i sobretot aplicacions educatives.

Edubuntu: Edubuntu és una distribució de GNU/Linux i una nova branca d’Ubuntu dissenyada per usar en ambients escolars. Les metes principals d’Edubuntu són aconseguir una gerència centralitzada de configuració, usuaris i processos, junt amb una instal·lació per poder treballar a classe. També preten recuperar el millor programari lliure educatiu.

Altres formes d’instal·lació del programari:

PortableApps: és un conjunt de programes dissenyats per ser executats des d’una unitat externa, com per exemple una unitat de memòria USB (pendrive) de tal manera que no cal que instal·lem res a l’ordinador i permet disposar de tots els programes que fem servir habitualment en qualsevol moment.

EyeOS: eyeOS és un entorn d’escriptori web, també conegut Sistema operatiu via web. La diferència més important entre l’eyeOS i altres “sistemes operatius Web” és que eyeOS es pot descarregar en tant que és programari lliure (llicència GPL), i permet a tothom tenir el seu propi servidor d’eyeOS.

Documents de Google:  dit a vegades simplement Google Docs és un paquet de programes ofimàtics, format entre d’altres per un processador de textos i un editor de fulls de càlcul en línia que es pot utilitzar des del navegador.