Com ja exposava el filòsof Thomas S. Kuhn en les seves obres, el progrés científic bé donat per una preciència, una situació prèvia en que dos paradigmes, dos conjunts de teories donats per bons en una comunitat determinada, s’enfronten.
Aquesta lluita pot acabar de diverses formes: o bé es continua amb el paradigma acceptat fins aleshores o, i en això ens centrarem, l’aparició d’anomalies greus en l’establert conduixen a una crisi, que a la vegada ens porta a una revolució, és a dir el canvi d’un paradigma per un altre.
La revolució, un canvi en profunditat, global i dràstic, es produeix perque una persona o entitat, disconforme amb alguna cosa establerta, intenta canviar-la per adecuar-la a la seva visió, no sempre, l’acertada. Això ens porta a l’altra cara de la revolució, que no sempre es per millorar.
Deixant de banda aquesta visió generalitzada de revolució, en l’àmbit de la ciència es té la certesa que aquests canvis, sempre milloren el conjunt (exceptuant els menyspreables casos de frau científic). Que es una revolució científica sinó una evolució en la forma de veure la realitat gràcies a noves dades obtingudes per l’avanç de la tècnica?
Per evolucionar en els camps de la ciència i la tècnica, es necessari tenir clars una sèrie de conceptes, fidels amb les dades i descobriments amb els que contem fins a la data.
No han de ser immutabes, sinó que, amb l’aparició de noves experiències, aquests variaran, seran flexibles.
Aquests fonaments, desde l’Elements d’Euclides o el Philosophiae naturalis principia mathematica de Newton, es mantenen en la base de les diverses branques de la ciència fins que algun descobriment entri en conflicte amb aquestes mateixes.
Encara que no sempre serà així ja que la teoria d’incompletitud de Gödel, afirmable en matemàtiques, diu que: “En qualsevol formalització consistent de les matemàtiques que sigui bastant forta per definir el concepte de nombres naturals es pot construir una afirmació que ni es pot demostrar ni es pot refutar dintre d’aquest sistema”. És a dir que existiran sempre problemes que no podrem resoldre amb les bases que treballem.
Tornant al tema, un exemple de variació de bases es el canvi de definició de planeta dut a terme per la IAU (International Astronomic Union). El que avans eren unes vagues llums que es movien pel cel ara sabem que orbiten al voltant d’un astre, que tenen una forma esfèrica o casi i que han eliminat altres cossos susceptibles de desplaçar-se prop de la seva òrbita. En aquesta última pauta de diferenciació està la causa de perqué Plutó ha passat a no considerar-se un planeta, com tipicament l’enteniem per passar a ser un transneptunia (que està més enllà de Neptú) que no ha buidat la seva òrbita de cossos veins
com poden ser Charon, Orcus, Ixion, Varuna, Quacar…
En conclusió, els canvis són necessaris per a que el món progressi. No tan sols en l’àmbit de la ciència sinó en el social també, encara que existeixen canvis que portin el món a pitjor són el preu que em de pagar per a que altres el millorin. No ens podem estancar en un conservadorisme científic que provocaria una aturada de la tècnica, ja que si ens conformem amb el que tenim, i la ciència és incorformista de base, una recerca d’altres mètodes per fer el que ja coneixem o una eina per
descobir coses ocultes, a hores d’ara encara estariem amb l’arada i el bou.
Xavier Pérez
