La culpa del frau és tota dels científics?_Irina Castellví

La ciència, un treball dur i mal pagat que no tothom està preparat per assumir. La ciència tracta, entre d’altres coses, d’ajudar la gent i actuar per millorar l’entorn, però sempre és així? O hi ha científics (siguin del camp que siguin) que enganyen i intenten canviar resultats? Sembla difícil d’entendre… però és ben fàcil; tot i així, encara que els entenguem, els hem de perdonar?

Sembla com si a l’informar dels fraus científics, una bomba acabés d’esclatar al nostre cap, però li donem la culpa als científics que saben que la seva feina no està ben feta? O li donem la culpa a qui ho revisa perquè no té temps per fer-ho? Deixem clara una cosa abans de tot: no tots els científics fan fraus científics, com no tots els pintors falsifiquen pintures. Ara bé, són molts els que ho fan?

 Penso que de “científics dolents” (no com els de les pel·lícules) no n’hi ha molts en comparació amb la gent que treballa al món de la investigació. Però també crec que, encara que no n’hi hagi molts, n’hi ha massa. Trobo molt malament que donin esperances per viure (com per exemple en la clonació i cèl·lules mare o la lluita contra el càncer). I trobo una vergonya que per voler ser els primers, per exemple, uns científics de finals dels 80 van descobrir, enganyant, una producció d’energia de forma virtualment inesgotable i amb baix impacte ambiental, en especial, sense contribuir al canvi climàtic. Poc després, molts altres científics van arribar a la resposta correcta. Quines presses, no?

 Opino que aquests científics no deuen saber el que signifiquen per la societat. A l’Edat Mitjana tothom creia en Déu, podies ser científic, però hi creies. Avui dia, molta gent no hi creu i tracta als científics (encara que no vulgui) com si fos, no sé… un sacerdot. Si no fos així, per què molts anuncis fan referència a la ciència? Perquè la gent s’hi fixa més.

Però, encara que sembli mentida, els entenc en una petiteta part. No dic que ho estiguin fent bé però té la seva petita raó de ser; es passen anys estudiant, s’esforcen per aconseguir el seu somni: ser científic. Els primers anys (10 o 15) cobren misèries i la manera de sentir-se realitzats és tenint prestigi, així doncs, si no troben res original ni innovador sempre és possible canviar algunes dades i enviar el projecte a alguna revista on se sap que les revisons no són perfectes (Donald Kennedy /editor de Science/: “El públic ha d’entendre que les revistes i els seus sistemes de revisió no és perfecte”). Sincerament aquesta afirmació no l’entenc. No hi ha prou pressupost i el culpable de tot això amaga el cap sota l’ala! Bé, altres científics opten per no passar cap revisió i fer ells mateixos una roda de premsa (perquè no se l’avanci ningú) quedant en ridicul; aquest és el preu que s’ha de pagar per tenir prestigi si no saps esperar o conformar-te amb el que tens.

 Hem de confiar en els científics, ja que no tots volen prestigi i fan bé la seva feina; hem d’entendre que si no fos per ells no estaríem tan evolucionats. S’ha d’aconseguir que aquests treballadors tinguin un sou digne i, per tant, no hagin d’arribar a aquest extrem per sentir-se realitzats i També les institucions governamentals han de posar els controls adients per evitar més situacions com aquesta..

Irina Castellví Gracia

10 de novembre de 2008

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *