DISCURS DE MOSSÈN JOAN CURIESES, EX-RECTOR

DE L’ALEIXAR EN ELS 30 ANYS DE

L’AIXÒ…ALEIXARENC

 Llegit per Anton Serra a l’acte del dia 30 de desembre de 2007.Article a partir del comunicat.  Per a la seva difusió en  (+ eD e):    

 (+ eD e):    Més Digital, la veu electrònica digital  i ecològica de difusió de CERADAI-Institut)

Salutació.-Vull abans de tot agrair als organitzadors d’aquest event la benvolença que han tingut amb mi convocant-me a participar tot recordant junts bons temps passats. Jo em mantinc encara en l’actitud de vetlla perquè arribin temps millors, i crec que sent avui diumenge em dec al servei de les parròquies que tinc encomanades, aquesta és la raó de la meva absència; us prego la vostra comprensió.Quan hi ha successos importants quedem tots retratats com en una instantània i tots recordarem el lloc on érem en aquell precís moment del succés.

El paper de la parròquia trenta anys enrera.-

Dit això entenc que no cal repetir la importància que la Parròquia tenia i té en la configuració i la marxa d’un poble com ara l’Aleixar. La mirada que jo tinc del poble no la puc separar de la meva mirada de dedicació a la parròquia, a les persones.

Onze anys abans dels fets que avui commemorem el 8 de desembre de 1965 es clausurava a Roma el Concili Vaticà II, que va suposar un terratrèmol que somouria tots els testaments de l’Església aportant grans canvis en la vida concreta dels fidels i dels preveres sobre tot en les parròquies petites.

Tot es va plantejar en les parròquies i també les maneres de relacionar-se amb els mossens que passaven a ser més d’igual a igual.Tretze anys més tard arribaria la democràcia.Aquesta diferència de dates- tretze anys- entre l’acabament del Concili i l’arribada de la democràcia cal tenir-la en compte per entendre la situació de les parròquies d’aquells anys.Recollint el treball ben fet entre vosaltres per Mn. Josep Reventós, jo des de 1972 em trobava a l’Aleixar. No em puc oblidar d’aquells anys i de vosaltres.Els mossens ens trobàvem entre l’espasa i la paret en moltes situacions. La llibertat que ja respiràvem a l’Església ens era negada en la vida social i política i això ens feia estar sovint a frec de la il·legalitat, envoltant-nos de desconfiança per part de la gent del règim. Era un compromís delicat, però no ens estàvem de cedir els locals parroquials als incipients partits polítics que no eren encara reconeguts i no tenien espais de lliure reunió. Érem denunciats quan a les homilies i prèdiques denunciàvem injustícies manifestes o demanàvem en públic llibertat dels presoners de consciència o animàvem la gent a manifestar-se per aconseguir drets cívics. Ens titllaven de “comunistes” pel fet de demanar reconciliació entre els bàndols de la guerra civil del 36 o “separatistes” perquè recomanàvem parlar la llengua materna i el seu ensenyament a les escoles. Per a nosaltres capellans eren signes profètics i evangèlics.Caldrà que vingui un temps en el que es reconegui el treball silenciós i encoratjador dels mossens de poble que van ajudar a fer el pas des de la por a la llibertat, des del silenci a la paraula i des de la submissió a la dignitat de ciutadà que pensa  per ell mateix. Encara pesa massa entre nosaltres el record del dogmatisme i de la intolerància perquè això sigui possible, ja arribarà.

Les dues actuacions en els que em vaig sentir compromès.-

Posats en aquest ambient predemocràtic, permeteu-me que porti a la memòria de la meva estada a l’Aleixar dues actuacions en les que vaig intervenir de manera activa i potser determinant:

La iniciativa del nou centre de joventut: El club de joves

Una va ser engrescadora pel jovent, l’obertura del centre de joventut als baixos de l’abadia. Jo no entenia que tant d’espai estés inutilitzat, quan el poble no tenia un lloc pels seus joves.L’engrescament d’aquella iniciativa resulta del tot positiva, i era ja una crida per fer sortir de casa els més passius i un pressupòsit per a organitzar-se com a força d’influència per part del jovent en les tasques de poble pel temps de democràcia que no trigaria a arribar.La il·lusió d’aquella iniciativa es mesurava per la celeritat amb que en poques setmanes es van netejar aquelles estances, i es van abillar per a la convivència i l’esplai i es van convertir en el pol de trobada diari després de la jornada laboral o d’estudi. Va ser una epopeia, tot encara en guardem bon record.

La iniciativa del casal d’entitats que després esdevindria el casal Josep Guardiola

L’altra actuació, ja tenia un caire més compromès per què intervenia la legalitat, i també intervenien altres persones que havien de coincidir amb el seu assentiment.Em refereixo a la creació del casal d’Entitats domiciliat al Convent-Hospital.Aquí vaig jugar fort a la carta que jo podia jugar com a capellà del poble.Breument us ho recordo:Les germanes de la Caritat de S. Vicenç de Paül decidiren finalitzar el seu servei al poble ( la nova llei d’educació les deixava sense alternativa). Algunes persones del poble no entengueren aquella decisió que amb la perspectiva  del temps la trobem sensata i realista.La institució del Convent-Hospital era dirigida per una Patronat del qual formaven part el Sr. Arquebisbe, dos membres de la família fundadora i el rector de l’Aleixar com a secretari. Aquí estava jo.Entre els articles dels estatuts de la Fundació constava un que advertia que si un dia les Germanes de la caritat marxaven de l’Aleixar i es deixava l’ensenyament, l’edifici s’hauria de vendre al millor postor en el mercat immobiliari i el seu valor hauria de ser repartit entre les cases de beneficència de Barcelona, de Tarragona i de Reus.La lletra era ben clara, pel poble no quedava res; però les circumstàncies havien canviat al meu entendre.Tots els altres membres, amb l’honradesa dels malmesos fidels, volien donar compliment a la lletra escrita en els estatuts, ho recordo perfectament, jo patia.M’hi vaig dirigir al Dr. Pont i Gol, aleshores Arquebisbe de Tarragona, i per tant president del patronat i amb tot el respecte vaig intentar convèncer-los que les institucions benèfiques que restaven baix tutela de l’estat ja estaven prou ben ateses, mentre que els veritables pobres els teníem en el món rural amb totes les crisis de l’avellana i les altres carències que patien de manera continuada l’empobriment del camp.Jo dubtava que arguments com aquell els pogués fer canviar de parer, el cas es que així va ser, van entendre i van canviar la manera de pensar i es va acordar que l’edifici passés al poble de l’Aleixar.Vàrem constituir una gestora, ho recordareu, amb representativitat dels organismes del poble per fer un dia una junta d’entitats que gestionés els destins de la nova entitat del poble de l’Aleixar, el següent ja ho sabeu.Crec que es va fer el que calia i la prova és que us acull encara aquest local vostre, fruit que és d’aquella decisió.

La revista Això…Aleixarenc una nova iniciativa per a la unitat.-

Moltes altres iniciatives van anar naixent, d’aquells anys de lluita i d’unitat que poden ben bé ser paradigmes del que s’ha anat fent el país i a les institucions, i tant de bo que trobés continuïtat com a instrument de comunicació aquella revista de poble que avui commemoreu, el títol ja el teniu!!. El temps s’acaba.

Final.-

Personalment en guardo molt bon record i també l’experiència que et dona estar al costat de persones, homes i dones, que ens hem fet amics treballant junts, encara que no tinguéssim la mateixa manera de pensar. Això ens va enriquir.Gràcies Joan Curieses Garcia  (ex rector de l’Aleixar).