Projecte audiovisual 1r Batxillerat

Dins del tema La Percepció i la Representació de primer de batxillerat, els alumnes han realitzat una sèrie d’audiovisuals explicant i interpretant, i en tot cas inspirats, en textos que tenen a veure amb la relació entre el subjecte i la realitat.

EL projecte consta de les fases següents:

  1.  Lectura individual de tots els textos.
  2. Recollir les idees principals de cada text.
  3. Fer grups per realitzar l’audiovisual. Tria del text a treballar
  4. Realització a classe d’un guió i storyboard.
  5. Gravació i realització.
  6. Presentació dels vídeos a l’aula.

El resultat ha estat excel·lent i l’activitat ha estat molt gratificant, especialment durant l’estona d’exposició dels vídeos a classe.

A continuació hi trobareu la relació dels textos i els corresponents vídeos realitzats pels alumnes:

TEXT 1

EL GENI MALIGNE:

Així doncs, suposaré que hi ha, no un vertader Déu -que és font suprema de veritat-, sinó un cert geni maligne, no menys arterós i enganyador que poderós, el qual ha usat de tota la seva indústria per enganyar-me. Pensaré que el cel, l’aire, la terra, els colors, les figures, els sons i les altres coses exteriors no són sinó il·lusions i somnis, dels que ell se serveix per atrapar la meva credulitat. Em consideraré a mi mateix com sense mans, sense ulls, sense carn, sense sang, sense cap sentit, i creient falsament que tinc tot això. Romandré obstinadament fix en aquest pensament, i si, per dit mitjà, no m’és possible arribar al coneixement d’alguna veritat, almenys està en la meva mà suspendre el judici. Per això, tindré suma atenció en no donar crèdit a cap falsedat, i disposaré tan bé el meu esperit contra les males arts d’aquest gran enganyador que, per molt poderós i astut que sigui, mai podrà imposar-me res.

 Descartes, Meditacions Metafísiques, Meditació primera.

   Vostè no sap que no és un cervell suspès en una cubeta plena d’un líquid en un laboratori, connectat a un ordinador que l’alimenta amb les seves experiències actuals sota el control d’algun científic enginyós (benèvol o maligne, segons el seu gust). Ja que vostè fos un cervell així. assumint que el científic té èxit, res dins les seves experiències podria revelar que vostè ho és, ja que les seves experiències són, segons la hipòtesi, idèntiques a les d’alguna cosa que no és un cervell dins la cubeta. Atès que vostè solament té les seves pròpies experiències per saber-ho, i aquestes experiències són les mateixes en qualsevol situació, res podria mostrar-li quina de les dues situacions és real.

Jonathan Dancy, Introduction to Contemporary Epistemology, 10.

Imatge de previsualització de YouTube

Què  garanteix l’existència de cada una de les vivències més enllà d’un maquiavèl·lic pla d’un concepte suprem assimilable a l’equip de producció d’un reinventat Show de Thruman?  Res.

Imatge de previsualització de YouTube

En el vídeo que us presentem, uns éssers acrítics són manipulats per un geni maligne sense escrúpols, fins que un d’ells obre la ment i veu que no tenen perquè obeir.
Tots ells lluitaran contra el geni i fugiran de la realitat que els envolta.

 

TEXT 2

L’ORIGEN DEL CONEIXEMENT

En la qüestió de l’origen del coneixement, el terme «origen» pot entendre’s de dues maneres: en sentit psicològic, com procés real que comença i acaba, i en sentit lògic, com problema de fonamentació. Els dos sentits s’han connectat històricament, ja que el problema de la validesa o fonamentació preval sobre el de l’origen psicològic o temporal. Qui cregui que el coneixement es funda en última instància en la raó i no en l’experiència atribuirà també l’origen del coneixement -almenys de certa classe de coneixements- a elements de la sola raó. I a la inversa, qui cregui que no hi ha coneixement si no és fundant-se en l’experiència, sostindrà que l’origen de les idees és la experiència. Els sistemes de coneixement tradicionals que responen a aquest problema són el racionalisme, l’empirisme i l’apriorisme de Kant.

Per al racionalisme, la raó és l’origen o la font principal del coneixement, i aquest és verdaderament tal només quan calgui i universal. L’enunciat «el sol escalfa les pedres», quan s’entén com a llei de la naturalesa, en el sentit que el sol és la causa de la temperatura de les pedres, i no com mera constatació d’un fet aïllat, és un enunciat que implica universalitat i necessitat, propietats que no és possible haver obtingut per simple observació de l’experiència i que cal atribuir a algun fet de la raó, això és, a la idea de causalitat. Més presència de la sola raó pot observar-se en afirmacions com «el tot és més gran que la part», o «tot cos és extens». Aquests últims enunciats tenen unes característiques que els fan semblants als enunciats matemàtics: la seva veritat no depèn de cap experiència. El racionalisme, de fet, concep tot el coneixement a imatge i semblança d’una classe determinada de coneixement, a saber, el coneixement matemàtic, les característiques bàsiques del qual són la universalitat i la necessitat. Com les matemàtiques, el coneixement en general ha de ser de naturalesa deductiva, és a dir, ha de poder inferir-se d’unes quantes veritats inicials inqüestionables. A aquestes veritats va donar el racionalisme categoria de veritats innates (com en Descartes, Spinoza i Leibniz, per exemple) o de veritats simplement a priori, o independents i anteriors a tota experiència (com en cas de Kant). La doble característica de la presència de veritats universals i necessàries, d’una banda, i de la possibilitat de deduir altres veritats d’unes primeres innates o a priori, va donar al racionalisme el seu caràcter dogmàtic: l’enteniment és capaç de conèixer totes o moltes veritats, amb certesa deductiva.

D’altra banda, l’empirisme manté la tesi oposada que l’única font, a la vegada que justificació, del coneixement és l’experiència. Distingeix entre veritats de raó i veritats de fet, pròpies les primeres de l’àmbit de la lògica i les matemàtiques, i les segones del món de les ciències de la naturalesa i de la vida ordinària; però no existeixen idees innates -la ment és una tabula rasa, o un paper en blanc- ni tampoc a priori, perquè res hi ha en la ment que abans no hagi estat d’alguna manera en els sentits. Davant el coneixement universal i necessari del racionalisme, l’empirisme aprecia i valora el coneixement concret i probable; al dogmatisme optimista oposa amb freqüència, al llarg de la història del pensament, el escepticisme, o l’afirmació que la raó humana té els límits que li imposa l’experiència, i que no són massa les coses que l’esperit humà pot conèixer amb certesa.

La filosofia crítica de Kant és històricament un intent de mediació i síntesis entre la postura racionalista i l’empirista. El coneixement no pot explicar-se ni per la sola raó ni per la sola experiència: «els conceptes sense les intuïcions són buits, les intuïcions sense els conceptes són cegues». D’aquí procedeix l’apriorisme: amb anterioritat a tota experiència possible, l’esperit humà aporta la possibilitat mateixa que quelcom sigui conegut com a objecte, fent-l’ho objecte de l’espai i del temps, i sotmetent-lo a les regles del pensament. Conèixer és ordenar tot el que és caòtic mitjançant la sensació i el pensament; i no hi ha experiència, i ni tan sols naturalesa, sense l’acció ordenadora de la ment humana

 

TEXT 3

EL COGITO:

Després, examinant atentament el que jo era i veient que podia fingir que no tenia cos i que no hi havia món ni lloc on em trobés, però que no podia pas fingir per això que jo no existís, sinó que, al contrari, del fet mateix que pensés a dubtar de la veritat de les altres coses, se’n derivava amb tota evidència i certesa que jo existia, mentre que, només que hagués cessat de pensar, encara que tota la resta del que havia imaginat fos veritat, no tenia cap raó per creure que jo existís; a partir d’aquí vaig conèixer que jo era una substància tal que tota la seva essència o naturalesa no era sinó pensar, i que per existir no necessitava cap lloc ni depenia de cap cosa material. De manera que aquest jo, és a dir, l’ànima, per la qual sóc allò que sóc, és enterament distinta del cos, i fins i tot és més fàcil de conèixer que aquest, i, encara que el cos no existís, l’ànima no deixaria pas de ser tot allò que és.

Descartes, Discurs del mètode.

 Així doncs, considerant que els nostres sentits en algunes ocasions ens indueixen a error, vaig decidir suposar que no existia cap cosa que fos tal com ens la fan imaginar. I ja que hi ha homes que s’equivoquen en raonar en qüestions relacionades amb les més senzilles matèries de la geometria i que incorren en paralogismes, jutjant que jo, com qualsevol altre, estava subjecte a error, rebutjava com falses totes les raons que fins llavors havia admès com a demostracions. I, finalment, considerant que fins als pensaments que tenim quan estem desperts poden assaltar-nos quan dormim, sense que cap en tal estat sigui vertader, vaig resoldre fingir que totes les coses que fins llavors havien aconseguit el meu esperit no eren més vertaderes que les il·lusions dels meus somnis. Però immediatament després, vaig advertir que, mentre desitjava pensar d’aquesta manera que tot era fals, era absolutament necessari que jo, que ho pensava, fos alguna cosa. I adonant-me que aquesta veritat: penso, per tant existeixo, era tan ferma i segura que totes les més extravagants suposicions dels escèptics no eren capaços de fer-la trontollar, vaig jutjar que podia admetre-la sense escrúpol com el primer principi de la filosofia que jo indagava.

Descartes, Discurs del mètode.

Imatge de previsualització de YouTube

El nostre vídeo està basat en el text El Cogito, de l’autor Descartes. La idea principal d’aquest text és penso, per tant existeixo, on l’autor s’adona que una persona pel fet de preguntar-se si existeix, afirma la seva existència. Durant el vídeo hem fet diverses escenes vinculades amb les idees que expressa el text.

TEXT 4

PLATÓ: EL MITE DE LA CAVERNA

«Mira, després d’això» -vaig dir-li- «compara la nostra naturalesa, pel que fa a l’educació o a la manca d’ella, amb el cas següent. Contempla uns homes en un habitacle sota terra, com en una caverna, que té un accés obert a contrallum al llarg de tota la cova. I al seu dedins aquells homes hi viuen, des d’infants, encadenats de cames i de braços, de manera que romanen en el mateix lloc i només veuen el que tenen davant, perquè la cadena no els permet de girar el cap. Tanmateix tenen la llum d’un foc que crema darrere d’ells, a certa distància i des de dalt. Entre el foc i els empresonats s’enfila un camí, i paral·lel a ell, imagina-t’hi bastida arran una paret com els abrandats que els prestidigitadors posen davant del públic quan exhibeixen els seus jocs de mans.»

Imatge de previsualització de YouTube

TEXT 5

George Berkeley i el fenomenisme idealista

“És evident, per qui faci un examen dels objectes del coneixement humà, que aquests són idees […] A més, d’aquesta innumerable varietat d’idees o objectes de coneixement, existeix igualment alguna cosa que les coneix o percep i executa diverses operacions amb elles […] un ésser actiu al que anomenem ment, ànima, esperit, jo…

És certament estrany que hagi prevalgut entre els homes l’opinió de que cases, turons, rius, en una paraula, tots els objectes sensibles, tinguin existència real o natural diferent de la de ser percebuts per l’enteniment […]. Doncs, què són els objectes esmentats sinó les coses que nosaltres percebem pels nostres sentits? I quina altra cosa percebem a part de les nostres pròpies idees o sensacions? Examinant a fons aquesta opinió que combatem, potser trobarem que el seu origen és, en definitiva, la doctrina de les idees abstractes. Doncs, pot haver-hi un abús més flagrant de l’abstracció que el distingir entre l’existència dels objectes sensibles i el que siguin percebuts, concebent-los existents sense ser percebuts? […]. Tot el conjunt dels cels i la innumerable multitud d’éssers que habiten la terra, és a dir, tots els cossos que composen la meravellosa estructura de l’Univers, només tenen substància en una ment; el seu ésser (esse) consisteix en ser percebuts (percipi) o coneguts”

 Berkeley, (Principis, I, 1-6)

Imatge de previsualització de YouTube

Imatge de previsualització de YouTube

Benvinguts

Benvinguts al bloc de filosofia de l’Institut Vil·la Romana.

Per tal de poder compartir el treball que fem en aquesta assignatura exposarem aquí algunes de les activitats realitzades pels alumnes de l’institut, així com alguns pensaments i notícies que trobem que poden ser interessants.

Esperem que en gaudiu i que participeu amb els vostres comentaris i observacions.

Tastets filosòfics comença, ara!

Bloc de Filosofia de l'Institut Vil·la Romana