La teràpia de la pilota i la felicitat

El Nou Sardenya va ser la seu del torneig per a persones amb intel·ligència límit. / CE CEUROPA

El Nou Sardenya va ser la seu del torneig per a persones amb intel·ligència límit. / CE CEUROPA

Després de la intimitat del vestidor, Fabrizio Pireddu saltava a la gespa de l’estadi Nou Sardenya amb les mitgetes encara als turmells i un somriure a la cara. “La sensació de trepitjar la catifa i poder córrer és preciosa”, deia envoltat d’alguns dels seus companys de l’equip del Càller, curiosos. Marcant amb èmfasi els gestos, l’italià lluïa els galons de capità de l’equip sard durant l’escalfament previ a les semifinals del Sense Límits, un trofeu per a persones amb intel·ligència límit (IL) organitzat pel Club Esportiu Europa en què també participaven els equips special de Barça i Espanyol.

“Si pregunten, és un torneig de futbol 7, senzillament. Amb porteries, un àrbitre i gols. No cal remarcar més coses”, aclaria, defensant la normalitat del seu cas, un desfasament entre l’edat cronològica i la mental, una dissonància de capacitats i interessos respecte a persones de la mateixa edat, que s’accentua a partir de l’adolescència. “La gestió és complicada. Les dificultats que poden tenir els nanos s’acumulen a altres problemes més rutinaris, provocats pel fet que no tenen uns trets físics que evidenciïn la IL. La pràctica de l’esport desenvolupa el seu cos i el seu cervell. Tot el que sigui comunicar-se, amb ells mateixos i amb l’exterior, és bo, els fa feliços”, explica a l’ARA Ferran Morell, president de l’associació ACIDH, centrada en la integració i el desenvolupament dels afectats i figura clau en el naixement de l’equip de Gràcia.

Els possibles raonaments mèdics contrastaven amb el joc, una constant que ho iguala tot. Centrada des de l’esquerra, control de pit de Germán Martín (el 10 periquito), suau toc per evitar el defensa amb un barret, gest amb la cuixa per acomodar la possessió, gol amb l’exterior i celebració sonada, coral. “Aquest comportament és el primer esglaó d’una cadena que evita que apareguin depressions. És una explosió d’optimisme que ve donada pels sentiments que experimenten. És una teràpia fantàstica”, comenta Morell.

“Tenim l’oportunitat de passar-nos-ho bé i sentir-nos estimats. L’equip som una gran família que va pas a pas, millorant de mica en mica, fent-nos costat, guanyem o no”, explicava Pireddu després de penjar-se la medalla de quart classificat, deixant clara la importància relativa que té la victòria. “Fa temps que treballem en aquest tipus d’iniciatives. Estem fent moltes coses perquè la gent i aquests joves disfrutin. Estem molt satisfets”, deia Pere Guardiola, president de la Fundació de la Federació Catalana de Futbol, que també destacava la celebració aquest cap de setmana de la setena edició del Trofeu Internacional Ciutat de Barcelona, organitzat per l’ACELL, la Federació Catalana d’Esports per a Disminuïts Psíquics.

Sobre el terreny de joc, Guillaume de Bode -màxim dirigent de l’Europa- no podia amagar una cara d’admiració. “És un dia històric, particularment especial. Ha sigut un èxit”, apuntava, vibrant amb els escapulats, que aixecaven el trofeu després d’imposar-se en la tanda de penals. “Era un torneig molt important per a nosaltres. El partit no ha sigut fàcil i ens hem hagut de multiplicar i lluitar. Amb esforç i ganes sabíem que seria possible ser els campions”, explicava Gerard Moragues, autor del gol que va forçar el tram de penes màximes, imitant el to lleument prefabricat dels seus ídols, un mirall d’enorme importància. “Ha quedat clar que entre tots podem fer moltes i grans coses. Al club i a la societat, sempre que siguem positius i no ens posem traves. Aquests jugadors s’ho mereixen”, reflexionava. És la importància de la piloteta, entri o no, verbalitzada per Francesc Martínez de Foix, fundador de Special Olympics Catalunya i ACELL: “No en som conscients, però estem somiant. I quan ho fem tots junts podem imaginar coses fantàstiques, com aquesta”.

GONZALO ROMERO – ARA.CAT

Educación lenta: procesos por encima de resultados

img_0443

Flexibilidad, diversidad, ritmos, creatividad… Éstos son algunos de los términos en los que incide el movimiento de la slow education o “educación lenta”. Una tendencia surgida del movimiento slow y que tiene en el ámbito educativo uno de sus mayores retos.

Estas fechas relativamente tranquilas para la comunidad escolar son un buen momento para reflexionar sobre un modelo que propone huir de estructuras rígidas y eminentemente “resultadistas”.

Los defensores del modelo slow se rebelan contra la creencia –tan extendida en nuestros días- de que “más rápido es mejor”. Y lo hacen en las múltiples facetas de la vida, desde la alimentación hasta la vida urbana, pasando por el arte, las finanzas, la moda, la tecnología (¡!) y la educación, entre muchas otras.

Pero que nadie se lleve a engaño, la lentitud no se contempla como algo literal, sino que reivindica algo tan sencillo como respetar los ritmos de cada uno y los de los demás. En el ámbito educativo, la que se denomina metafóricamente “pedagogía del caracol” propone ajustar la velocidad del aprendizaje “al momento y a la persona”.

Además, otros puntos relevantes son la experiencia directa como fuente de conocimiento, el fomento de la diversidad de las culturas, los saberes, las competencias y los puntos de vista, la participación y el diálogo, el reconocimiento de las necesidades y el estímulo del interés y la motivación de cada persona, el desarrollo de la curiosidad y el sentido crítico, etc.

 

Actualmente existen dos modelos escolares que ponen en práctica los fundamentos de la slow education; se trata de las escuelas Waldorf y Montessori, que implantan la pedagogía antes descrita e inciden en la importancia de los procesos por encima de los resultados.

Sin embargo, “en la época del tiempo sin espera” (Gianfranco Zavalloni), son cada vez más las escuelas que se plantean aplicar algunas de las pautas de la educación lenta. Autores como el mismo Zavalloni o Joan Domènech Francesch apuestan decididamente por ello. Tal como afirma este último, “el tiempo no puede colonizar nuestras vidas y las de la escuela, sino que hay que devolverlo a los niños y niñas y al profesorado para que pueda ser un tiempo vivido plenamente y, por tanto, plenamente educativo”.

Y tú, ¿qué opinas de este cambio de paradigma? Como docente, ¿puedes contarnos alguna experiencia en este sentido?

http://blog.educaixa.com/-/educacion-lenta-procesos-por-encima-de-resultados

EL Club Esportiu acidH ja ha començat la temporada esportiva 2016-17

Si t’agrada el FUTBOL, el BÀSQUET, l’HANDBOL i el TENNIS TAULA adaptat i t’agrada el CLUB ESPORTIU ACIDH ara tens la gran oportunitat de formar part d’un dels millors clubs de CATALUNYA. Actualment tenim 2 equips de futbol apadrinats pel CE EUROPA, 5 equips de bàsquet (3 masculins i 2 femenins) apadrinats pels LLUÏSOS DE GRÀCIA, 1 equip de tennis taula apadrinats pels Lluïsos de Gràcia, 1 equip d’Handbol i representació esportiva als diferents esdeveniments esportius de Special Olympics España i Catalunya.

VOLEM FER D’AQUEST GRAN CLUB, UN CLUB MOLT GRAN! i només hi faltes tu!. Ja ho saps, si vols fer esport i passar-t’ho bé, VINE AMB NOSALTRES!, VINE AMB ACIDH!.

INSCRIPCIONS OBERTES per a nois i noies a partir dels 11 anys. No importa nivell. MATRÍCULA GRATUÏTA!.

Per a més INFORMACIÓ:  ACIDH  Ferran Delgado.  932859977   –   648 433 073 activitatsextraescolars@acidh.org       https://moodle.acidh.org (Extraescolars)

US HI ESPEREM A TOTS/ES!.

image

CLUB ESPORTIU ACIDH: EL TEU CLUB …, EL NOSTRE CLUB!.
ENS AVALEN 23 ANYS D’EXPERIÈNCIA!.