L’exercici de l’assessorament psicopedagògic esdevé progressivament d’una major complexitat i responsabilitat atenent els principis generals d’equitat, inclusió i excel·lència del Sistema Educatiu i la realitat sociològica, sociolingüística, multicultural de la tal anomenada societat de la globalització de la postmodernitat.

La facilitat de las connexions (xat, telefonia mòbil, missatges…) versus la dificultat de les relacions i els vincles; la velocitat i l’acció versus l’anàlisi i la reflexió; l’excés d’informació versus el coneixement. Una realitat instal·lada en el canvi que demana consistència en l’assoliment de competències internes, de relació, de cooperació, de valors de convivència i democràtics. Cada cop més la realitat dels centres educatius, serveis i programes, i dels seus resultats demanen una forta implicació en la formació de centre, en pràctica reflexiva i funcionament en xarxa que requereix una acció compartida quant l’assessorament, la intervenció i l’avaluació centrada en la millora. La funció assessora requereix -si pretén ser efectiva- un context de col·laboració en els centres per la millora educativa, això implica la vinculació de diferents professionals respecte a allò que es vol millorar. L’assessorament psicopedagògic requereix d’una demanda a partir d’una necessitat explicitada i interioritzada. Per tant, cal comptar amb la disposició favorable per tal d’endegar un procés de millora de resultats.

El marge d’autonomia que permet la Nova Llei d’Educació exigeix la responsabilitat de tots els que formem part de l’Administració Educativa.