La mesa 4 gira al voltant d’un tema que ens commou de manera especial perquè no parla tant d’idees, ni de projectes, ni de coneixements, sinó que parla de nosaltres mateixos perquè tots en algun moment de la nostra experiència acollim i hem estat acollits.

L’escola és  una comunitat formada per persones i estaments diferents. Per al seu bon funcionament, cal que tots i cadascun dels seus membres ens hi sentim vinculats. Això vol dir ser reconeguts pels altres. Quan això passa, podem parlar d’una escola acollidora. L’acolliment però, sempre es dóna en dues direccions: l’escola que acull a la persona que arriba i les persones de nou vingudes que acullen, fan seva, l’escola. Sense descuidar, per descomptat, que els que ja hi som, ens hem de seguir cuidant i acollint. Una escola acollidora disposa d’una cultura organitzativa creada a partir d’unes actituds que l’afavoreixen. En la nostra mesa ens vam voler plantejar, entre d’altres qüestions, quines són aquestes actituds i  com ha de ser aquesta cultura organitzativa.

Al llarg de les Jornades disposaríem de tres moments per compartir experiències, per tant vam pensar en tres àmbits des d’on aproximar-nos a l’acollida: els i les mestres de l’escola, els que ja hi són i els que arriben nous,  els nens i les nenes, és a dir l’acollida a l’aula i per fi la mirada de les famílies.

… i tot va començar dolçament, compartint una capsa de bombons. Aquest volia ser  un símbol de la benvinguda, de l’obsequi que fem als nou trobats, alhora que, per a nosaltres, triar un bombó també significava el gest que fem cadascú en aproximar-nos a l’altre, el que té de descoberta, de sorpresa, de risc, de coneixement i de transformació. L’acollida com una aventura, com la que iniciàvem divendres en començar la primera trobada de la mesa.

Quan arriben nous mestres a l’escola. I n’arriben tants!

Darrerament, i qui més qui menys en tenim experiència, a les nostres escoles no paren d’arribar nous i noves mestres. Entre la famosa sisena hora, les mitges jornades, les jubilacions…la incorporació de nous companys i companyes al claustre és un no parar. Aquest fet posa en joc un entramat d’expectatives recíproques no sempre fàcils de satisfer per part de tothom. Per tal de reflexionar al voltant d’aquesta situació, en Joan Teixidó i la Pilar Serrano, membres de GROC, van compartir amb la resta de participants la seva mirada. Entre relat i relat de mestres que havien escrit la seva vivència en arribar per primer cop a la seva escola, vam anar desgranant el que viu i necessita el nou arribat i el que viu i necessita el centre acollidor.

Acollir el nou mestre és, d’entrada, una necessitat institucional per tal de garantir el bon funcionament del centre. Una escola no es pot permetre incorporar nous membres sense que aquests se sentin vinculats al projecte col·lectiu. Per tant des dels equips directius, però també des dels cicles, les etapes, els companys de nivell… caldrà trobar estratègies i eines que facilitin per part del nouvingut el coneixement dels aspectes més rellevants de l’organització, però també dels aspectes ocults que la conformen, és en aquest context que serà possible el reconeixement de l’altre. Es fa doncs, necessari crear espais d’expressió i responsabilitat per a cadascuna de les persones que formen l’equip. Som conscients de la tensió que a vegades vivim a les escoles entre el nou i el vell, entre el que el claustre s’ha guanyat a pols i una nova proposta d’una persona tot just arribada. Per això, més enllà de protocols de benvinguda i de rituals d’acollida els quals són importants i necessaris, el que ens cal és tacte en el tracte, és una actitud que tingui present com se sentirà l’altre en la relació que li dedico, és pensar que cadascun de nosaltres (l’altre també) tenim les nostres històries de vida, és saber que de la qualitat dels primers encontres en farem els materials amb els quals cadascun dels nouvinguts es podrà sentir vinculat al projecte compartit. D’aquí la importància de les primeres impressions. Per tot plegat considerem que el temps dedicat a l’acollida dels mestres que arriben per primer cop a l’escola, no és mai un temps perdut, sinó més aviat un gest de futur. L’acollida ha de ser sostinguda en el temps. Les pors, els neguits, les inseguretats… no desapareixen en un temps determinat.

S’hauria d’equilibrar cultura i estructura. A més de garantir la cultura acollidora caldria determinar l’espai i el paper de cadascú. Establir alguna persona de referència, quin paper fa la mestra paral·lela, el cap d’estudis, la mestra de la mateixa especialitat… Clarificar els espais relacionals i d’expressió.

Compartir per créixer a l’espai de la rotllana.

Molt sovint els mestres tendim a lamentar que ens agradaria fer les coses millor del que les fem, que voldríem tenir més èxit en els reptes que nosaltres mateixos i els diversos grups socials ens posem, en aquesta ocasió però, constatem que alhora d’acollir els nens i  nenes a les nostres escoles, déu n’hi do, en sabem força i que els nostres alumnes i les nostres aules podrien ser en molts casos un bon model per espais que estan regits exclusivament per adults… i malgrat tot sempre ens preocupa aquell alumne únic, concret, que no acabem de veure prou integrat, prou acollit, prou feliç.

Les famílies: un repte, una lliçó.

El matí del dissabte el dediquem a les famílies. La Susanna Hospital és mare de llarg recorregut (quan els seus fills grans ja han deixat l’escola primària, el petit inicia P3), la Silvia Marchiano va arribar fa cinc anys d’Argentina, en Carles Canela i la Mireia Riera són pares novells en una escola de nova creació. Tenim doncs tres punts de partida diferents i situacions viscudes de forma particular  per explicar una mateixa realitat.  Com s’han sentit acollits per l’escola i com han acollit ells l’escola dels seus fills. És interessant veure com, tot i que les experiències són personals i per tant irrepetibles, hi ha trets que són comuns en les tres realitats. Les famílies se senten acollides en tant que l’escola té una cara amable, és a dir les persones concretes que els reben el primer dia i cada dia, els coneixen pel nom, els tenen una paraula per a ells, els permeten l’entrada a l’aula per compartir experiències o a la cuina per saber d’aquella recepta que agrada al seu fill. Però també se senten acollides en tant que veuen els seus fills i filles contents i acollits. Saben que els seus “fills tenen necessitat de falda” i que aquesta falda que fins fa poc només era la seva, ara també serà la de la mestra, per tant la volen conèixer per fer-li confiança, per això les famílies demanen saber la realitat del mestre, saber d’ell per entendre’l. Així mica en  mica anem parlant de com els pares i les mares acullen el mestre, a través de la distància curta, a través del coneixement, a través de la participació i la col·laboració. Si durant les trobades anteriors hem parlat sovint de la necessitat del reconeixement de les persones per tal de poder-les acollir, la Susanna, la Sílvia, en Carles i la Mireia, ens han donat una lliçó de reconeixement i acollida.

ALGUNES PREGUNTES I/O QÜESTIONS PENDENTS PER A LES X JORNADES

• Com es retorna la imatge dels fills i filles als pares?
• Com es fa l’acollida de nens i nens amb dificultats especials, ja que les famílies d’aquests nens tenen unes necessitats diferents.
• Importància de l’acollida i també de l’acomiadament dels fills i filles i de les famílies. ( Potser els alumnes recorden més aquesta part que l’altra).
• Com es gestiona la informació per part dels mestres, de la direcció, dels personal no docent, … Necessitat de dosificar-la.
• Què fer perquè les famílies confiïn amb l’escola? Entre d’altres coses: transparència, intercanvi d’informació, implicació, si els mestres confien amb el seu projecte generen confiança, habilitats comunicatives per part dels mestres,…

Jordi Canelles, Xavier Gual i Sunta Sogas