Assegut en una vella cadira

i des de la finestra estant,

he copsat de seguida

que el mar té un encant.

 

Quan el sol decideix

que és l’hora d’anar a dormir,

s’interna en la mar i la tenyeix

d’un bell color carmesí.

 

Mar, d’aigües clares i serenes

que a l’aigua li dones un sentit,

que tens ports, però no cadenes,

que en dones tranquil·litat aquesta nit.

Mar d’immenses aigües

Que reflecteixen l’infinit,

i la cara de la lluna

que és el més bonic de la nit

 

Records em duen les onades,

estels perduts en la foscor de la nit,

que fan que la mar sigui bella,

fixeu-vos ja m’he adormit.