De les TIC a les TAC

Amb les sis lletres de la primera fila dels actuals teclats d’ordinador, es pot llegir QWERTY. La disposició de les tecles en aquest ordre no obeeix a cap raó cognitiva o d’ordre lògic. Té una explicació tecnològica: a les primeres màquines d’escriure, els seus dissenyadors varen decidir allunyar les tecles de les lletres més freqüents, per evitar que les palanques s’encavalquessin quan es teclejava a una certa velocitat (els qui heu escrit a màquina, recordareu el que vull dir).

Quan van aparèixer les màquines d’escriure elèctriques, l’encavalcament ja no era possible (recordeu les “boles” o les “margarites”), però la disposició del teclat va continuar immutable, degut a la gran quantitat de persones que havien après a escriure amb aquella disposició. Posteriorment els microordinadors varen mantenir el teclat com a principal dispositiu d’interacció, fet que ha mantingut el format QWERTY, malgrat haver-se inventat altres models de teclats més ergonòmics.

A aquesta inèrcia tecnològica, Seymour Papert l’anomena fenomen QWERTY. El pare del LOGO, en el seu llibre “Desafio a la mente. Computadoras y Educación” (1981), pàgines 48-49, constata que existeix una tendència a que el primer producte utilitzable d’una nova tecnologia, tot i ser rudimentari, es consolidi i acabi sent un fre a la innovació posterior. Aquest fenomen no és exclusiu dels teclats, es poden identificar relíquies similars en altres dispositius tecnològics, models organitzatius i sistemes educatius.

Em venen un munt d’exemples al cap d’efectes QWERTY, però deixeu-me que us proposi un exercici col·lectiu: animo als lectors a contribuir per fer una llista de casos que posin de manifest el fenomen QWERTY en diferents àmbits. Afegiu les vostres aportacions als comentaris d’aquesta nota.

Dies enrera us parlava de diverses eines que pretenen donar forma al concepte d’Entorn Personal d’Estudi o potser més ben dit d’Aprenentatge. Aquesta setmana, Jeremy Hiebert, al seu blog HeadPacej ha presentat un model força complet d’aquest concepte. La figura que encapçala aquesta nota, és una versió adaptada del model d’Entorn Personal d’Aprenentatge (EPA) de Hiebert (cliqueu la figura per ampliar-la).

Penso que aquesta formalització del concepte d’espai virtual personal, és un pas important per avançar en el desenvolupament / integració d’aquestes noves eines /serveis, que seran probablement una peça important, d’això que comença a definir-se com elearning 2.0 i que jo, modestament, proposo que batejem com a TAC 2.0.

La tecnologia de la impremta, atribuïda a Gutenberg a finals del segle XV, va impulsar la primera gran revolució informacional basada en el paper imprès. El Renaixement i la Il·lustració són difícils d’imaginar, sense la disponibilitat d’una tecnologia que facilités la ràpida circulació de les idees i els sabers.

Johannes Amos Comenius, pedagog i teòleg d’origen txec, va aprofitar aquella tecnologia per crear un nou tipus de contingut: el primer llibre il·lustrat per a infants “Orbis Sensualium Pictus” (El Món sensible en imatges), publicat l’any 1658.

Les dues grans innovacions d’aquest llibre, van ser les il·lustracions i l’estudi del llatí a partir de la pròpia llengua. Originalment, l’obra es va publicar en llatí i alemany. Ràpidament es va convertir en el llibre de text de referència de les escoles alemanyes i d’altres països europeus: la primera edició anglesa data de 1659, el 1666 es va publicar una edició en quatre llengües (llatí, alemany, italià i francès). La primera traducció coneguda al castellà data de 1993, possiblement el fet que Comenius fos protestant pot aportar alguna explicació a aquest retard.

Si voleu aprofundir en les característiques del Orbis Pictus, us recomano Aguirre, Ma. E. (2001) “Enseñar con textos e imágenes, una de las aportaciones de Juan Amós Comenio” (Revista Electrónica de Investigación Educativa). És particularment interessant, des del punt de vista TAC, l’apartat sobre l’estudi com a pràctica derivada de la cultura escrita.

Per aquestes aportacions, Comenius pot ser considerat com un dels precursors de les tecnologies de l’aprenentatge i el coneixement.

Albert Robida, fou un dibuixant i novel·lista francès (1848-1926). Va ser contemporani de Juli Verne, amb el qual va rivalitzar en capacitat visionaria.

La seva extensa obra gràfica inclou més de 60.000 dibuixos de diversos gèneres, entre els quals destaquen nombroses il·lustracions del que avui anomenaríem Ciència Ficció.

Una de les seves aportacions més anticipatòries, va ser el “Téléphonoscope”, descrit al seu llibre “La vie electrique“(Paris 1892). Aquest instrument, consistia en una pantalla plana per projectar-hi notícies, obres de teatre i cursos a distància. Tot això ho imaginava Robida 15 anys després que s’iniciessin a França les primeres experiències de formació a distància, amb cursos per correspondència, i quan encara no s’havia inventat la Radio! El somni del telefonoscopi s’ha fet realitat. Ara en diem videoconferència i s’ha banalitzat tant, que es pot fer amb un telèfon mòbil.

Què hem de fer per recuperar l’esperit innovador d’en Robida i d’aquells pedagogs contemporanis seus que varen crear l’Escola Nova? Podriem començar per imaginar amb els nostres alumnes, nous escenaris i situacions d’aprenentatge que fins ara eren impensables?

Aquí em teniu de mestre amb els meus alumnes, a l’aula d’ordinadors que varem muntar el curs 1985-86 a l’Escola de Pràctiques 1 de Barcelona.

L’aula d’Informàtica, va ser fruit d’un projecte anterior realitzat pels compays Enric Esteve (autor de la foto i malauradament traspassat fa 6 anys) i Jordi Quintana. Finalment aquella iniciativa pionera, es va poder materialitzar ara fa 20 anys, gràcies a un ajut del Departament d’Ensenyament a projectes d’innovació.

Aquesta magnífica aula, comptava amb 16 ordinadors BBC micro de 8 bits connectats en xarxa local. El programari disponible, incloïa des del llenguatge LOGO (traduït al català), aplicacions ofimàtiques bàsiques (processadors de textos, full de càlcul i base de dades) i una amplia col·lecció de programes d’Ensenyament Assistit per Ordinador (EAOs) comprats a Anglaterra o repicats de revistes i llibres, i que poc a poc varem anar traduint al català. La traducció venia facilitada pel fet que els programes eren en llenguatge BASIC i de codi obert (com veieu el “Open Source” no és nou d’ara).

Als qui us agradi l’arqueologia TIC, trobareu una petita crònica de les activitats d’Informàtica Educativa que hi feiem, al Butlletí dels mestres, número 213.

L’experiència adquirida al llarg de dos intensos cursos en aquesta aula, ha marcat la meva trajectòria professional.

Un amic em fa arribar la noticia de l’inici d’una campanya, per aconseguir la rebaixa de l’IVA aplicat a Internet. A la web http://www.internetal7ya.com/ han iniciat la recollida de “signatures” per aconseguir que l’IVA que s’aplica a la connexió a Internet sigui del 7% i no del 16%, atès que l’accès a Internet hauria d’homologar-se a la resta de productes culturals i d’informació.
Es curiòs com a http://www.internetal7ya.com/libro.asp?lib=5 destaquen que la compra
de taquilla de cinema d’adults té un 7% d’IVA i no el 16%.
Ara que està de moda la recollida de signatures per Internet, aprofitem-ho per a finalitats que impulsin la Societat del Coneixement!

Arran de la demanda del company Pitu Fernàndez, d’algun document sobre la cerca a Internet, hem decidit actualitzar conjuntament una pàgina que vaig fer l’any 1998, sobre els diferents instruments de cerca a la xarxa.
L’actualització d’aquesta pàgina, ara rebatejada com “Internet com a font de recursos educatius” ha coincidit amb la publicació de la darrera aportació del Ferran Ruiz al seu blog “Notes d’opinió” justament sobre els cercadors de la web Buscant respostes (un any d’Answer) , fet que ens ha permés enriquir el nostre document, amb algunes de les seves aportacions.
En els 8 anys transcorreguts des de la primera versió del document de cerca, el món dels buscadors ha evolucionat molt. Sols una dada: l’any 1998, va ser fundada l’empresa Google. Ara és una de les pàgines més visitades de la web…