(torna a Taula de Continguts)
PASTORETS 2012
(Una plaça del poble, un que fa cistells assegut a terra, un altre que teixeix un que fa culleres de fusta,….)
CISTELLER: Escolta, cada dia veig que teixeixes la mateixa tela, però no sembla que avancis gaire… Fa una setmana que la tens igual.
TEIXIDORA: Què et penses, tu?. És un treball lent, això del teixir, i si es vol fer bé… (pausa) La feina mal feta no té futur.
CISTELLER: Però, al pas que vas, aquesta tela en té ben poc de futur.
TEIXIDORA: (se li acosta perquè no la senti ningú més) No ho diguis a ningú, però és que tot el que teixeixo de dia, ho desfaig de nit.
CISTELLER: Però, que estàs boja? Així, és clar que no acabaràs mai!
TEIXIDORA: És que no vull pas acabar-la aquesta peça!
CISTELLER: Així no haver començat, i ja està.
TEIXIDORA: T’ho explicaré si em promets que no ho diràs a ningú.
CISTELLER: Cap problema, dona, ja saps que jo sóc una tomba.
TEIXIDORA: D’ençà que va marxar el meu home, i que el vam donar per mort, vaig prometre que em casaria amb el seu germà quan hagués acabat aquesta tela.
CISTELLER: Amb aquell renegat, que tot el dia fa la gara-gara als romans?
TEIXIDORA: Compte que em sembla que ja ve cap aquí.
ATLETA: Com va això, Penèlope?… Encara estem així?
TEIXIDORA: Et penses que és tan fàcil, tu? Si et sembla t’hi poses tu mateix a teixir!
ATLETA: Altra feina tinc, jo que posar-me a teixir. Ara mateix vull mirar de classificar-me pels Jocs olímpics d’Atenes.
TEIXIDORA: Tu, als Jocs Olímpics? però si als jueus no ens hi deixen presentar?
ATLETA:Jo em presentaré amb l’esquadra romana; si em classifico, és clar.
CISTELLER: Au, un altre botifler que es presenta pels romans. El que hem de fer és exigir que ens hi puguem presentar nosaltres, com a jueus.
ATLETA: Però si anem amb els romans traurem més medalles…
CISTELLER: Que no ho veus que els qui s’enduen les medalles són ells.! Si hi anéssim pel nostre compte, segur que et classificaries. Trauríem menys medalles, però serien les nostres medalles.
ATLETA: Au va, au va, vosaltres sempre amb aquesta mania amb els romans. A veure si t’afanyes amb aquest carai de tela. (se’n va)
(Entren dues dones que sense parar travessen tot l’escenari)
XERRAIRE 1: Doncs, és el que jo et deia. Amb aquest jovent d’avui dia, no hi ha manera que ens entenguem. Ells sempre van a la seva
XERRAIRE 2: (Movem ostensiblement el cap) sí, sí, és clar.
XERRAIRE 1: Oh, i encara perquè no saps la més bona. L’altre dia, eren allà al carrer, i els vaig veure ben bé, tu. Una colla de descarats, aquest jovent.
XERRAIRE 2: (Movem ostensiblement el cap) sí, sí, és clar.
(Entra per un cantó un home amb un carretó i per l’altre una parella de romans)
SOLDAT 1: Para el carro, noi!
CARRETER: (Amb cara d’innocent) Què passa?
SOLDAT 2: Ja tens llicència per portar el carro?
CARRETER: Lli..cèn…cia…? i què carai és això?
SOLDAT 1: Em sembla que l’haurem de requisar aquest carro.
CARRETER: (posant-se xulo) Vostè no sap amb qui està parlant oi?
SOLDAT 1-2: Què vol insinuar…?
CARRETER: Que vostès no saben amb qui estan parlant.
SOLDAT 1: Amb un carreter de mala mort, estem parlant.
CARRETER: (Alçant la veu i encarant-s’hi) Vostès no saben amb qui estan parlant!
SOLDAT 2: (retirant-se una mica a parlar amb el company) Ostres, tu, que no la fotem al pal, ara.
SOLDAT 1: Sí, només faltaria que fos el parent de vés a saber qui…
CARRETER: (Alçant la veu i encarant-s’hi) Vostès no saben amb qui estan parlant!
SOLDAT 2: (Al carreter) Perdoni, perdoni, ja pot continuar.
(quan el carreter se’n va)
SOLDAT 1: Perdoni, així vostè com se diu?
CARRETER: (Tot sortint de l‘escena, i adreçant-se al públic) Ho veieu com no sabien amb qui estaven parlant?
(Entren dues dones que sense parar travessen tot l’escenari)
XERRAIRE 1: Oh, i encara perquè no saps la més bona. El nebot de l’Isaac, el que festejava amb la Rebeca… Sí, dóna, la rebeca és aquella que vaig saludar l’altre dia a la Via Làctia.. sí dona, aquell carrer que va parar a la plaça, just allà on té la parada en David… sí dona que l’has de conèixer en David, és el que em va vendre aquella túnica florejada… sí, dona, aquella túnica que duia el dia de la festa dels Abraham… sí, dona, l’Abraham aquell que té un fill una mica curt de gambals que sempre va acompanyat d’un noi tot guapàs…
XERRAIRE 2: Ah, sí, és el noi que festeja amb la Rebeca, no?
CULLERER: Venc culleres de fusta de totes les mides!
DONA 1: Què val aquesta cullera grossa?
CULLERER: Què val o quant costa?
DONA 1: Que no és el mateix?
CULLERER: No senyora, no. El que val seria el que jo crec que m’ha costat fer-la, i el que costa és el que en faig pagar.
DONA 1: Ah,… com vulgui, doncs…, quant em costarà aquesta cullera?
CULLERER: Quant li costarà,… així, en futur, jo què sé el que li costarà més endavant, perquè les coses s’apugen que és una barbaritat. I si el Barrabàs diu que no apujarà l’IVA, ja pot tenir per segur que el tornarà a pujar. En tot cas m’ha de dir quant li costa ara, aquesta cullera.
DONA 1: Bé, bé…d’acord, d’acord…. Què hauré de pagar, doncs, per aquesta cullera?
CULLERER: Ep, escolti senyora, que jo no obligo a ningú comprar una cullera, per tant no em faci ara la víctima dient que HAURÀ DE PAGAR, com si jo li forcés.
DONA 1: No. no, jo volia dir que a canvi de la cullera jo li donaré els diners que em digui.
CULLERER: Ah, així ja no li interessa saber el preu de la cullera? Anem molt sobrats senyora, amb això de LI DONARÉ ELS DINERS QUE DIGUI.
DONA 1: (enfadada) Miri, sap què, deixem-ho córrer. Em sembla que ja puc anar tirant amb la cullera vella que tinc a casa. (se’n va)
CULLERER: Serà poca-solta. Tanta història amb el preu de la cullera, per acabar sense comprar res. Jo no ho entenc, però deu ser la crisi que últimament no venc res.
(Entren dues dones que sense parar travessen tot l’escenari)
XERRAIRE 1: És el que et deia, en Ramon, el coneixes oi? El que viu a la plaça de la sinagoga.
XERRAIRE 2: Sí, sí, el que viu a la plaça de la sinagoga.
XERRAIRE 1: Aquell que sempre porta un cap que sembla una escarola, saps qui vull dir?
XERRAIRE 2: Sí, sí, és clar el que porta un cap com una escarola.
XERRAIRE 1: Sí home, que sempre va amb aquell ase vell.
XERRAIRE 2: Sí, sí, el de l’ase vell, és clar.
XERRAIRE 1: Saps qui vull dir? el que havia estat ajudant del rabí.
XERRAIRE 2: Sí, sí, l’ajudant del rabí.
XERRAIRE 1: Ah, així ja el coneixes, tu en Ramon?
XERRAIRE 2: Ah, no. no, jo no en tinc ni idea de qui és aquest Ramon.
(Entren els soldats amb el cobrador d’impostos. Toc de corn) (Van apareixent veïns)
COBRADOR: Es fa saber a tots els vilatans de Judea que, per tal de satisfer les despeses de l’imperi, s’incrementaran els impostos en un dos-cents per cent.
VEÍ 1: I què vol dir això del dos-cents per cent?
VEÍ 2: Em sembla que vol dir que n’hi ha dos-cents que pagaran cent.
VEÍ 3: Cent què?
VEÍ 4: A aquests romans els hem de pagar en denaris.
VEÍ 5: Cent denaris?
COBRADOR: És a dir que hauran de pagar el doble que fins ara. A més es posaran peatges a les entrades i sortides del poble…
VEÍ 1: I què hi faran els patges a les entrades i sortides del poble.
VEÍ 2: Vès, com els reis, seran per fer bonic.
VEÍ 3: Home, tant com bonic…
VEÍ 4: I per què a Roma, que és tan gran no n’hi posen de patges?
VEÍ 5: No, és que a Roma no els agrada pagar peatges. I ens els posen a nosaltres perquè ens estimen molt als jueus.
COBRADOR: D’altra banda, s’aplicarà una nova taxa de solidaritat.
VEÍ 1: Una tassa de què?
VEÍ 2: De solidaritat amb qui?
VEÍ 3: Suposo que serà per als pobrets del desert del Sinaí.
VEÍ 4: Vols dir que no els faran servir per fer les seves festes, a Roma?
VEÍ 5: I amb nosaltres qui es solidaritza?
COBRADOR: Així, doncs, ja podeu començar a pagar. El qui no tingui prou diners, se li prendran els animals, la casa i els objectes de valor.
(Els soldats van recollint de tothom diners i objectes de tota mena)
VEÍ 4: Això no és just. Se’ns enduen els nostres diners.
VEÍ 5: No seria millor que ens els quedéssim nosaltres, i en tot cas ja els donaríem una part per la tassa de solidaritat?
COBRADOR: Que en sou d’insolidaris els jueus! Aquests diners són de l’imperi, és a dir que són de tots. I com que vosaltres formeu part de l’imperi també us en beneficieu. Quan en necessiteu diners, sabeu que teniu tot l’imperi que us avala.
VEÍ 2: Parlant de necessitar diners. Fa molt de temps que l’imperi encara no ens ha pagat l’aportació de l’any passat, i ara mateix no podrem pagar els sous del mestre del poble.
VEÍ 3: Si com a mínim ens poguéssiu avançar una part d’aquells diners…
COBRADOR: Ho veieu molt fàcil, vosaltres… Però, vaja, com que som generosos us en podem avançar una petita part, amb un 10% d’interessos és clar.
VEÍ 1: Seran barruts, aquests romans!.
(Se’n va el cobrador amb els soldats)
CISTELLER: Això no pot continuar d’aquesta manera.
DONA 1: Però què hi podem fer nosaltres?
TEIXIDORA: Sí, res, esperar temps millors.
VEÍ 1: Si aquest Rei Herodes no fos tan calçasses…
VEÍ 2: Necessitaríem un líder de veritat, que ens alliberés d’aquests romans.
VEÍ 3: Estem ben arreglats, doncs, perquè en sembla que encara ha de néixer qui sigui capaç de plantar-los cara.
(Apareix l’àngel)
ÀNGEL: Déu-vos guard, bona gent. Pau a la terra per als homes de bona voluntat. He vingut a anunciar-vos la bona nova.
VEÍ 1: Què diu, que ve de la Bonanova?
ÀNGEL: Pau a la terra als homes de bona voluntat. Déu des de la glòria ha escoltat el clam d’aquest poble i ha decidit menar-vos pel camí de la salvació. Sou el poble escollit per a redimir el món i alliberar-lo del mal que avui impera.
VEÍ 4: Alliberar el món… no està malament, però ja ens conformaríem en poder-nos alliberar nosaltres!
ÀNGEL: Aixequeu-vos bona gent i sortiu a rebre el Messies. He vingut a anunciar-vos el naixement del Messies, salvador del poble d’Israel.
VEÍ 3: Així, ja ha nascut qui ens ha d’alliberar dels romans?
ÀNGEL: Alegreu-vos, bona gent del poble d’Israel, perquè acaba de néixer en un portal de Betlem el fill de Déu fet home per a la salvació de la humanitat. Aneu tots a adorar-lo, perquè serà el nou rei del poble d’Israel.
VEÍ 4: Rei del poble d’Israel? No podríem deixar-ho en república?
ÀNGEL: Al·leluia, ha nascut el Messies. Correu, aneu a adorar-lo. El trobareu ajagut en un Pessebre, com el més humil dels homes, però d’ell vindrà la redempció dels homes.
(Es tanca el teló)
II
HOME 1: Així que ja ha nascut el Messies…
HOME 2: Això és el que ens ha dit aquell àngel.
HOME 1: I era de fiar aquest àngel?
HOME 2: Mira, no sé si era de fiar o no, però de moment és l’únic que tenim.
HOME 1: I va dir que l’infant que acaba de néixer seria el rei dels jueus?
HOME 2: I tant que ho va dir! Si jo hi era, allà!
HOME 1: Ho vas sentir tu mateix, doncs?
HOME 2: Home, tant com sentir-ho jo mateix…., no, perquè quan jo vaig arribar l’àngel ja havia desaparegut.
HOME 1: Però no deies que eres allà?
HOME 2: No era ben bé allà, però m’ho va explicar la Júlia.
HOME 1: Que la Júlia sí que hi era i ho va sentir…
HOME 2: Bé, de fet ella era a dins del taller, d’allà a la plaça, però li va explicar la seva amiga, la Judit.
HOME 1: Que aquesta sí que va sentir personalment l’àngel.
HOME 2: Bé, tan com directament, tampoc perquè ella estava treballant i no va parar-hi gaire atenció. En canvi, el seu amo sí que ho devia sentir.
HOME 1: Ah, o sia que a la Judit li va explicar el seu amo, i aquesta a la seva amiga Júlia, que és la que t’ho va explicar a tu.
HOME 2: Sí, però tampoc és ben bé que ho sentís l’amo de la Judit, perquè ell en aquell moment estava acabant un tracte amb un client, però el veí que era a fora sí que li va dir tal com havia anat.
HOME 1: Vols dir en David, el que arregla sandàlies?
HOME 2: Exacte, en David.
HOME 1: Però si és més sord que una tàpia!.
HOME 2: Bé, és igual. Ara el que necessitem és confiar que vingui un salvador.
(Entren dues persones discutint)
HOME 3: No, a mi això no m’ho facis mai més!
HOME 4: Tindràs barra, si ets tu el qui ha començat!
HOME 3: Ets un poca-solta!
HOME 4: Seràs dropo?
HOME 3: El dropo seràs tu!
(comencen a donar-se empentes)
HOME 3-4: Ximple, poca-vergonya, babau…
HOME 5: Va, va, pareu de barallar-vos (es posa al mig)
HOME 3: Tu no t’hi fiquis.
HOME 4: Gamarús, ets igual que ell.
HOME 5: Gamarus, jo? Serà imbècil!
(tornen a donar-se empentes)
HOME 3-4-5: Ximple, poca-vergonya, babau…
HOME 6: Va, va, pareu de barallar-vos (es posa al mig)
HOME 3: Tu no t’hi fiquis.
HOME 4: Això és cosa nostra
HOME 5: Gamarús, ets igual que ells
HOME 6:.Gamarus, jo? Serà imbècil! (S’empenta amb Home 5)
HOME 3: (a home 4) Saps què?, comencem a passar nosaltres?
HOME 4: Sí, perquè tampoc n’hi ha per tant. aquesta gent són molt agressius.
HOME 5: Ets un poca-solta!
HOME 6: Seràs dropo?
HOME 5: El dropo seràs tu!
HOME 6: Gamarús !
HOME 5: A mi no m’ho diguis mai més, això de gamarús!
HOME 6: Tindràs barra, si ets tu el qui ha començat!
(comencen a donar-se empentes)
HOME 5-6: Ximple, poca-vergonya, babau…
(de cop queden parats)
HOME 5: Però, escolta, tu. Per què ens estem barallant tu i jo?
HOME 6: A mi què m’expliques, jo només volia que féssiu les paus.
HOME 5: Però, si jo també volia que no es barallessin…. on són aquell parell. Eren ells els qui es barallaven!
HOME 6: Doncs, potser tenien raó que som un parell de gamarussos. (se’n van)
HOME 1: Què, voleu venir amb nosaltres a Betlem?
HOME 5: Així, és veritat que ha nascut el Messies?
HOME 1: Oi tant, us ho puc ben assegurar.
HOME 6: I com ho saps, tu?
HOME 1: M’ho ha dit aquest… (Ja no hi veu home2). Ah, no sé qui era, però m’ho ha dit un que ara mateix era aquí.
HOME 7: (Entrant) Perdoneu, que ens podríeu dir si per aquest camí es va cap a Betlem. És que ens han dit…
HOME 5: Oi tant, aquest és el camí. A nosaltres també ens ho han dit.
HOME 8: El què, us han dit?
HOME 5: Que ha nascut el Messies, el nostre salvador. Va, veniu amb nosaltres.
HOME 7: No, no, aneu fent camí, que no hi anem pas nosaltres a Betlem.
(Els altres se’n van)
HOME 8: Com que no anem a Betlem? Perquè els has dit aquesta mentida?
HOME 7: Res, home, que val més que puguem anar al nostre aire. Deixem que tirin endavant, i d’aquí a una estona ja hi anirem també nosaltres.
HOME 8: Doncs, mira, aprofitem-ho per menjar una mica. (S’asseuen) Precisament, aquí porto un paté que em sembla que encara deu ser bo.
HOME 7: (Se’l mira i l’olora) Però, d’on has tret això! Fa molt mala pinta.
HOME 8: No, home, no. Perquè, al cap d’uns dies o d’unes setmanes, agafa una mica aquest color fosc, però segur que és ben bo.
HOME 7: Vols dir que no em farà mal?
HOME 8: Que et dic que no, que te’l mengis tranquil.
HOME 7: I si em moro, què? Què faries si em morís?
HOME 8: Home, llavors sí que llençaria el paté.
DROPO 1: (entrant a poca poc, i amb posat de dropos) Allà en tenim dos de sospitosos.
DROPO 2: Sí, jo també sospito que són dos.
DROPO 3: Tenim, doncs, dues sospites.
DROPO 1: Compte que no s’adonin que som del servei d’intel·ligència.
DROPO 2: No ens hauríem de posar ulleres fosques?
DROPO 3: (Adreçant-se als dos que estan menjant) Què tal, prenent la fresca?
HOME 7: Sí al desembre és el que acostumem a fer, prendre la fresca.
DROPO 1: Nosaltres també prenem la fresca.
HOME 8: No voleu pas menjar alguna cosa? Em sembla que ens ha quedat una mica de paté, que de moment… (es mira el seu amic) no sembla pas que sigui dolent del tot.
DROPO 2: No gràcies, estem de servei. (Cop de colze dels companys)
DROPO 3: Calla, que si els dius que estem de servei sospitaran de nosaltres.
DROPO 1: No heu pas sentit a dir alguna cosa sobre… un Rei dels jueus?
DROPO 3: Apa, tu, també, no podem fer les preguntes tan directes, que es malfiaran de seguida.
HOME 7: Que no n’hi ha un de rei dels jueus? És l’Herodes, no?
DROPO 2: Sí, però aquest ja és dels nostres (cop de colze)
DROPO 3: Vol dir si heu sentit a parlar d’un que vol convertir-se en el nou Rei dels Jueus.
HOME 8: Doncs, no estaria gens malament que n’hi hagués un que no faci tant la pilota als romans, i que ens els tregui del damunt.
DROPO 1: (dirigint-se als seus companys) Ja els tenim, ja.
DROPO 3: (A dropo 1) Espera, espera, que encara els hem de fer xerrar més.
DROPO 1: Diuen que ha nascut per aquí, oi? No sabeu pas on podríem trobar-lo?
HOME 7: Que també voleu anar a adorar-lo?
DROPO 2: (amb cara de sorprès) Adorar-lo? Per Júpiter! … Ah, sí, sí, i li volíem portar uns presents, oi jefe? (cop de colze)
HOME 8: (Al seu company) No trobes que diuen algunes coses una mica rares, aquests…? Vols-t’hi jugar que aquests són…
HOME 7: No fotis… Els hem de despistar. (dirigint-se als dropos) Nosaltres no sabem res, perquè aquest és un tema que no ens interessa, però pel que hem sentit a dir, aquest nou Rei dels Jueus deu haver nascut…. (rumia) a Haifa.
HOME 8: Sí, sí deu ser cap allà, tocant al mar.
DROPO 3: (es treu la disfressa i apareix com a soldat) Ja n’hi ha prou d’aquesta comèdia. Deteniu-los, per subversius i col·laboradors de la resistència.
HOME 7-8: Els romans!
HOME 7: Ja em semblava a mi que sentia olor de socarrim…
HOME 8: Socarrim?
(s’apaguen els llums, i queda l’escenari de color vermell. Els soldats es transformen en dimonis. n’apareixen més)
HOME 7: On som?
HOME 8: No ho sé, però això sembla… Via Laietana!
HOME 7: Això és l’infern!
HOME 8: Sí és el que et deia, jo.
LLUCIFER: Fúries infernals! La nostra ira i la nostra ràbia s’estén per tots els confins de la terra. Hem atiat el mal i instigat l’odi contra els qui volen defensar els valors de la justícia, de la pau i de la llibertat. No permetrem que un insignificant poble jueu es rebel·li contra el nostre poder. Crideu amb mi, fúries infernals: El món és nostre! Nostre és el poder!
DIMONIS: El món és nostre! Nostre és el poder!
LLUCIFER; L’imperi és nostre! Nostre és el poder!
DIMONIS: L’imperi és nostre! Nostre és el poder!
LLUCIFER: Com és el nostre imperi?
DIMONIS: Un !
LLUCIFER: Com és el nostre imperi?
DIMONIS: Gran!
LLUCIFER: Com és el nostre imperi?
DIMONIS: Lliure!
LLUCIFER: Satanàs ho va deixar tot lligat i ben lligat. Heu fet bé la vostra feina?
DIMONI 1: No et preocupis Llucifer, que hem escampat per tota la terra la llavor del mal i de la discòrdia. Fins i tot els hem arribat a convèncer que això de parlar i buscar acords, de pactes com diuen els jueus, és una ximpleria.
DIMONI 2: També ens hem assegurat que els qui estan al nostre servei ho imposin tot per la força, sense entretenir-se a escoltar el clam dels pobles quan es dóna. La democràcia inventada pels grecs l’hem anorreada amb la força de l’imperi romà.
DIMONI 3: Tot està controlat, de manera que els babaus del poble que tenen menys siguin els qui paguin el benestar dels poderosos. Roma, protegida per l’excelsa Cibeles recull els fruits del treball dels altres, i d’aquí ve el seu poder.
LUCIFER: A què vénen doncs, aquests mals auguris del naixement d’un Messies, que pretén ocupar el tron d’Israel i alliberar el seu poble?
DIMONI 4: Sempre hi ha grupets de no res, com aquests jueus que es neguen a pagar els tributs a Roma. Però els sotmetrem per la força i no permetrem que expressin el seu desig contrari als interessos de l’imperi.
DIMONI 5: Les lleis de l’Imperi són intocables, que per això es van imposar per la gràcia dels Déus. I els jueus les hauran d’obeir.
DIMONI 6: Només ens cal trobar aquest nadó que es fa dir el Messies i que diuen que vol ser el salvador del poble d’Israel.
LLUCIFER: Vinga, doncs. Invoquem les forces de Satanàs, perquè la nostra victòria sigui completa. Endavant, fúries infernals.
(dansa dels dimonis)
HOME 7: Ai, mare meva, però què volen aquesta gent?
HOME 8: I això que aquesta vegada no han trucat de matinada, eh?
HOME 7: Si el que volen és que els diguem on poden trobar el Messies, ja poden esperar asseguts.
HOME 8: A no ser que ho paguin bé, és clar. La pela és la pela, tu.
HOME 7: Jueu havies de ser!. I la dignitat, que no compta? I la honorabilitat? I el patriotisme?
HOME 8: Perdona, perdona, tens raó… Volia dir…. que…. ho haurien de pagar molt i molt bé.
LLUCIFER: Ja n’hi ha prou de xerrameca. Prepareu la foguera, i ja veurem si cantaran aviat.
HOME 7: Si voleu que cantem… podem provar amb una nadala, eh?
HOME 8: Sí, home, a veure si ara els cantaràs la del dimoni escuat, tu ara.
LLUCIFER: No volem que canteu cap cançó, bordegassos, sinó que ens digueu on ha nascut el Messies.
HOME 7: Nosaltres no els direm res, entesos? Muts i a la gàbia!
LLUCIFER: Si ens dieu on podem trobar aquest nadó que acaba de néixer, us prometo que es deixarem en llibertat.
HOME 8: Home, tu. Si ens han de deixar anar… jo no vull morir socarrimat!
HOME 7: No siguis covard. Hem de resistir ferms, encara que ens cremin!
LLUCIFER: De veritat, que preferiu morir cremats com un pi de l’Empordà, abans que dir-nos un simple nom del poble on ha nascut? Vosaltres, els jueus, que sempre parleu de llibertat… i ara desaprofitareu l’ocasió que us donem? Us donarem la llibertat, canvi de dir-nos el nom del poble on el podem trobar.
HOME 7: I, perquè el voleu anar a trobar aquest nadó?
LLUCIFER: Això és cosa nostra. No res. Més val prevenir que curar.
HOME 8: Amb això té raó: és de jovenet que es puja l’arbre dret.
HOME 7: Però què dius? Que no veus que aquests van amb males intencions?
LLUCIFER: Vinga, ja n’hi ha prou de romanços: canteu d’una vegada.
HOME 7: Potser sí, que si ens posem a cantar una cançó com a mínim no sentirem tant la roentor de les brases.
HOME 8: Això, és el que ens deien al Cau: qui canta els seus mals espanta.
HOME 7: Va, quina saps que puguem cantar plegats? Saps aquella…
Tots parlaven d’un dimoni
Que corria pels terrats
Era una ombra fugissera
Que corria pels terrats
Feia pinta de dimoni
I tothom se’n va adonar
I enmig d’una gran fumera
Va fugir per un forat
O aquesta altra…
Allà sota una penya
és nat un Jesuset;
nuet, nuet,
que és fill de Mare Verge
i està mig mort de fred;
nuet, nuet,
i està mig mort de fred.
HOME 8: És que jo només en sé una de cançó…
HOME 7: Va, doncs, canta la que sàpiques!
HOME 8: Segur que no t’enfadaràs, si la canto? Ja saps que jo desafino una mica…
HOME 7: No, home, no, va, Canta.
HOME 8: Va doncs,…
Anem a Betlem
a veure el Messies
anem a Betlem
i l’adorarem:
Ses blanques manetes
petites com són;
sent tan petitetes
formaren el món.
HOME 7: Para, para…!
LLUCIFER: Ja està, ja han cantat! Ja sabem que aquest que pretén ser el rei dels jueus ha nascut a Betlem.
HOME 7: Com se t’ha acudit cantar-los precisament aquesta cançó!
HOME 8: Ja m’ho pensava que t’enfadaries… Però, ara que ja està fet, com a mínim ens deixaran sortir d’aquest infern.
LLUCIFER: Deixar-vos anar? A sant de què?
HOME 7: Ho heu promès.
HOME 8 Heu dit que si us dèiem el nom del poble on ha nascut el Messies…
DIMONI 1: Aquests no saben allò que diem a casa nostra: Donde dije digo; digo Diego.
DIMONI 2: Heu vist mai que l’imperi complís amb el que diu?
DIMONI 3: S’ha de ser molt dropo per refiar-se de les nostres promeses.
DIMONI 4: A aquest nou Messies li prometrem l’oro i el moro, i ja veuràs com també hi caurà.
DIMONI 5: Calla, que als jueus, no sé si els agradarà gaire que els prometis l’oro i el moro?
DIMONI 6: No perdem més temps. A la foguera! Vinga. Acabem aviat, anem cap a Betlem!
LLUCIFER: I si voleu, mentre anem encenent el foc, podeu continuar cantant, bordegassos!
HOME 8: Espera, que ara me’n recordo d’una altra, de cançó.
HOME 7: Sí, ara. Ara que l’has ben espifiada, ara se t’acut que en podries cantar una altra?
HOME 8: Puc cantar-la o no?
HOME 7: Fes com vulguis, però com a mínim procura de no desafinar.
HOME 8: A veure si me’n recordo… feia una cosa així…
Jo soc el petit vailet
cansadet de molt camí.
Vinc amb el meu gaiatet
per veure Jesús diví.
(Els dimonis cauen a terra)
HOME 7: Ostres, tu. Quan han sentit el nom de Jesús, han caigut fulminats.
HOME 8: Vols dir que no els ha agradat, la cançó? Doncs ara ve aquell tros tan maco…
(Els dimonis comencen a aixecar-se)
Xerampim, Xerampim, Xerampia,
Xerampim, Xerampim, Xerampó,
Xerampim que Jesús i Maria
tenen un petit minyó
(Els dimonis tornen a caure a terra)
HOME 7: Aprofitem-ho per fugir! Va!
HOME 8: Així, no puc continuar cantant? Tan malament ho faig?
HOME 7: Deixa’t estar de cançons i sortim d’aquí!
HOME 8: Ara feia…
He portat la carmanyola
tota plena de vi blanc
ametlles, mel i formatge
per Jesús el diví Infant
(es tanca el teló)
III
JOSEP: (entrant en escena) A la meva edat, i haver d’anar pel món com uns rodamóns…
MARIA: (amb el nadó en braços) Ara el que hem de fer és pensar en el nostre petit Jesuset.
JOSEP: Però ens podríem haver quedat en aquell estable de Betlem. Allà, com a mínim, teníem un lloc per resguardar-nos del fred…, i amb la feinada que vaig tenir per fer-li aquell bressol.
MARIA: Però, no em diràs amb aquell bestiar que hi havia, la pudor era considerable.
JOSEP: Total, era un bou i un ase…
MARIA: No. Un bou i una mula, que no és ben bé el mateix.
JOSEP: Jo no veig que siguin tan diferents…
MARIA: Tu perquè no hi veus un burro a quatre passes..
JOSEP: I un burro i un ase sí que són el mateix?
MARIA: Mira, em sembla que és millor que ens en tornem cap a Natzaret. Aquí ja tenim la feina feta i allà tens el taller que t’espera.
JOSEP: Sí, perquè aquests romans cada dia retarden més l’edat de jubilació. Diuen que si la crisi continua no ens podrem jubilar fins dos anys després d’haver mort.
MARIA: Potser, no serà tant! Com vols continuar treballant, després de mort?
JOSEP: Mira, ben dissecat i assegut en una cadira encara podríem cobrir una plaça de funcionari…
(Entren dues persones més)
HOME 9: Bona tarda, bona gent.
MARIA: Bona tarda.
HOME 10: Cap on aneu a aquestes hores?
JOSEP: Anem cap a Natzaret… la feina no té espera.
MARIA: I amb la crisi que hi ha no és qüestió de deixar perdre clients.
HOME 9: Però, si ara mateix tothom va cap a Betlem?
HOME 10: Que no us ho han dit?
MARIA: Què ens havien de dir?
HOME 9: Que ha nascut el qui ha de ser el Rei dels Jueus!
JOSEP: Ah, sí?
HOME 10: És la gran esperança del poble d’Israel!
JOSEP: Nosaltres no hi entenem d’aquestes coses…
MARIA: Sí, això de la política no és que ens interessi massa.
HOME 9: Es tracta del futur de tots plegats, i sobretot dels nostres fills…
HOME 10: El vostre fill mateix podria veure el renaixement del nostre poble.
JOSEP: Si ha de venir ja vindrà, però a nosaltres que no ens hi emboliquin.
MARIA: Prou maldecaps que tenim per tirar endavant, només ens faltaria això, ara.
HOME 9: Molt maco. És molt còmode això d’esperar que els altres ens treguin les castanyes del foc.
HOME 10: Precisament, el naixement del nou Rei dels jueus és l’oportunitat per resoldre bona part dels maldecaps que tenim.
JOSEP: Bé, Maria, tampoc hi perdem res per anar-hi. Si només és qüestió de fer número, perquè els romans vegin que som molts els qui aspirem a ser lliures…!
MARIA: No ho veig massa clar, però, si tu ho dius, i si no hem de perdre més d’un dia…
HOME 9: Així m’agrada. Som-hi.
HOME 10: Mira, per allà ve més gent. Com més serem més riurem.
HOME 11: Ja esteu a punt per anar a Betlem?
HOME 12: Jo m’he fet aquesta estrella de David… (mostra una bandera)
HOME 13: Si té un estel, és que és una estelada, no?
HOME 14: El que hem d’anar amb compte que no ens vegin els romans, que aquests sempre ens busquen les pessigolles.
MARIA: Josep, vols dir que fem bé d’anar-hi?
JOSEP: Si, Maria, si tothom hi va… no hem de tenir por…
MARIA: (adreçant-se al públic) Ara vés, què hi pintem nosaltres en tot això!
HOME 9: Compte que ve algú amb uniforme!
(uns s’asseuen i altres fan el despitat)
SOLDAT 5: Què hi fan aquí aquesta gent?
SOLDAT 6: Vinga, circulin, circulin!
SOLDAT 5: Això no és un mercat, oi? Doncs, aire!
HOME 10: I qui ho ha dit que això no és un mercat…
HOME 11: Cocos, tinc cocos… Cocos, tinc cocos…
SOLDAT 5: Alto! Que no ho sap que està prohibida la venda ambulant?
HOME 12: Ho veieu? sempre fan igual. Són una colla de tramposos; ens deien això del mercat per enxampar-nos d’una manera o altra.
SOLDAT 6: Li haurem de requisar la mercaderia, perquè no es pot permetre la venda ambulant…
HOME 11: I qui ha dit que jo venc cocos? Jo he dit que tinc cocos. (mostra un coco) I és cert o no és cert que tinc cocos?
SOLDAT 5: Però, així per què cridava cocos… tinc cocos…
HOME 11: Perquè la gent sàpiga que jo tinc cocos. (adreçant-se al públic) I en tinc o no en tinc? Doncs, au!
(Els soldats se’n van empesos per la gent)
JOSEP: Però, així, ven cocos o no ven cocos?
HOME 11: Depèn, segons si hi ha els romans o no hi ha els romans.
MARIA: Ho veus, Josep, com nosaltres no ens hi hem de ficar en aquestes coses? Val més que tornem cap a Natzaret.
JOSEP: Maria, ara no podem deixar-los. Tampoc hi perdem res. Hi anem i un cop haguem vist el nou rei dels jueus ens en tornem cap a casa amb el nostre fill.
TEIXIDORA: Ja ho tinc decidit, jo li regalaré aquesta tela, ara que tinc el promès a córrer les olimpíades. I quan torni ja la tornaré a començar.
CISTELLER: Doncs, jo li regalaré aquest petit cove per si vol posar-hi algun peixet.
CARRETER: Si el nou Rei ha d’anar a recollir el que ens deuen a Roma més que un cove necessitarà un carretó com aquest.
CULLERER: Aquestes culleres que no hi ha manera que ningú me les vulgui comprar, a ell li poden anar prou bé.
DONA: Jo li porto aquestes cireres del meu hort, perquè comenci a entrenar-se a remenar-les.
HOME 9: Jo li regalaré aquestes tisores… als nens els agrada molt això de retallar… I tu, què hi portes en aquest sac?
HOME 10: És un sac de paciència, que per tractar amb aquesta gent se’n necessita molta.
HOME 11: (adreçant-se a Josep i Maria) I vosaltres no li porteu res, al nadó acabat de néixer?
JOSEP: És que nosaltres, no en sabíem res d’això del nou rei dels Jueus!
HOME 12: Sempre n’hi ha que es fan el sord.
MARIA: No sé, Josep, tu que ets fuster, no li podries fer alguna cosa?
(Entren una colla, esverats)
HOME 3: Em sembla que ens han enredat!
HOME 4: A Betlem no hi havia ningú… l’estable on deia l’àngel que hi trobaríem el nadó era buit. Bé, buit del tot, tampoc, perquè hi havia un bou i una mula, que ja em direu què hi feien allà abandonats.
HOME 7: Potser els romans hi han arribat abans que nosaltres…
HOME 11: Impossible, ells no ho podien saber… a no ser que algú se n’hagi anat de la llengua, és clar.
HOME 8: Home,… potser l’àngel ens va enganyar.
HOME 10: No pot ser que l’Àngel ens enganyés. Els àngels no enganyen mai.
HOME 9: Hi deu haver hagut un error…
MARIA: Amb això que els àngels no enganyen mai, hi estic d’acord. A mi, quan em va dir que quedaria embarassada, bé que va ser cert… i oita!
DONA: I com és que aneu amb aquesta criatura a aquestes hores?
JOSEP: On vols que anem?, que no ho veus que acaba de néixer? Nosaltres ens en tornàvem cap a Natzaret.
MARIA: I si, a més, resulta que el nou Rei dels jueus ha desaparegut, no cal que perdem més temps. Aquí no se’ns hi ha perdut res.
HOME 3: Perdona, abans has dit que un àngel t’havia anunciat que quedaries embarassada… això tampoc és normal, eh?
DONA: Sí, no crec que els àngels vagin anunciant a cada dona que ha de quedar embarassada!
HOME 5: I on heu tingut aquesta criatura?
HOME 6: No era pas a Betlem, oi?
HOME 7: No devia pas ser en un portal abandonat dels afores…?
HOME 8: Que potser vau posar el nadó en una menjadora…?
HOME 9: No hi havia pas un bou…?
HOME 10: i una mula…?
TEIXIDORA: No serà que el vostre fill és el Messies?
JOSEP: (dirigint-se a Maria) Maria, no em vas dir que l’àngel t’havia dit que el nostre fill… bé, el teu fill, seria el Messies.
(Música de Nadal. Queden al mig de l’escena Josep i Maria, i els altres van fent rotllana i deixant-li els regals)
Mentre es tanca el teló
MARIA. No, no, no es diu Artur, es diu Jesús!
(torna a Taula de Continguts)