VIDA QUOTIDIANA

HIGIENE I CURA PERSONAL

Malgrat la modèstia en què vivien molts grecs, aquests tenien un especial esment per la seva higiene personal. Ja al període arcaic, des de nens, aprenien a nedar i es banyaven en rius i en el mar. Durant l’època clàssica, les cases van començar a tenir lavabos i petites banyeres, fetes de fang, pedra o rajoles. Aquestes s’omplien amb aigua calenta i es buidaven a mà.

També van sorgir els banys públics, llocs de trobada i discussió, només per a homes, perquè les dones no anaven.

Les dones lliures portaven llargues cabelleres (a diferència de les esclaves, que portaven el cabell curt), a les que els solien dedicar diverses atencions durant algunes hores del dia. També podia requerir diverses hores l’embelliment amb cosmètics i perfums. Les dones lliures es maquillaven per a diferenciar-se de les esclaves; solien prestar-li especial atenció a les seves ungles i es rasuraven el borrissol corporal. La higiene corporal contrastava amb la brutícia i el desordre de moltes  ciutats.

VESTIT

El vestit ordinari a la Antiga Grècia constava de dos peces: La inferior, el Quitó, era una túnica, normalment, sense mànegues que arribava fins als genolls i es cenyia a la cintura.

La superior, el himatión, consistia en una espècie de mantell rectangular que es tirava sobre  l’espatlla esquerra i s’arreplegava pel costat oposat, deixant ordinàriament lliure en els seus moviments el braç d’aquesta part; i quan se n’anava de viatge o de guerra es canviava l’himatión per la  capa , més curta que el mantell i cordada amb fíbula sobre l’espatlla dreta.

ALIMENTACIÓ

Els antics grecs feien tres menjars al dia:

Un desdejuni (aκρατισμός / akratismós), compost de pa d’ordi mullat en vi pur ( aκρατος /ákratos); a què eventualment se li agregaven figues o olives;

Un Esmorzar (  aριστον / ariston) succint, que es prenia al  migdia.

Una Sopar (δεiπνον / deipnon), el menjar més important del dia, que tenia lloc generalment a la  nit.

Pot afegir-se una berenar ( eσπέρισμα / hespérisma), que se solia prendre a mitja tarda.

Menjaven asseguts; l’ocupació de banquetes estava reservat als banquets (d’aquí el seu nom). Les coques de pa podien servir de plat, però són més corrents els recipients de terracota o de metall. La vaixella es refina amb el temps i, per exemple, trobem plats de materials preciosos o de vidre al llarg de l’època romana. La forquilla es desconeguda; es menja amb els dits. S’ajudaven d’un ganivet per a tallar la carn i d’una cullera semblant a les culleres d’avui en dia per a menjar sopes i caldos.

En general dieta dels grecs era senzilla. Els aliments principals eren els cereals, el formatge, els ous, les fruites i les verdures. També consumien oli d’oliva, llet de cabra i, quan n’aconseguien, peix, que era molt valorat. La carn era un aliment escàs que es reservava per a les famílies més riques i per als dies festius.

MEDICINA

Abans d’Hipòcrates, existien els medicinaires que treballaven en els santuaris i hi havia també metges laics que tractaven d’aplicar mètodes experimentals i eren classificats entre els anomenats demiourgoi , que eren professionals que treballaven per al poble amb capacitat per a crear o transformar i en el col·lectiu dels quals s’incloïen endevins, metges, fusters , etc.

A partir d’Hipòcrates la medicina adquireix coneixements autònoms, separant-se completament de la religió.

Es descriu el cos humà com una associació dels quatre humors: flegma (aigua), bilis groga (foc), bilis negra (terra), i sang (aire). La malaltia es desenvolupa per una pèrdua de l’equilibri d’aquests humors. El manteniment de la salut s’efectua a través de la dieta I la higiene. Aquestes idees persisteixen durant l’ Edat Mitjana I el Renaixement.

A partir de llavors ja es donava importància al diagnòstic basat tant en els símptomes com en l’historial dels pacients. Es van preparar receptaris que incloïen sedants, purgants, astringents i diürètics. Diversos instruments trobats a prop dels santuaris d’ Asclepi, el déu de la medicina, proven que s’emprava també cirurgia.

El mètode hipocràtic era molt encertat al tractar malalties simples com ara les fractures i luxacions òssies.

VI

El vi era un element bàsic en la gastronomia de l’antiga Grècia. El contacte de la cultura grega amb el vi es va produir a través de la civilització de Creta, que ho va importar des d’Egipte i Fenícia, i en el segle VIII aC. ja s’havia popularitzat.

Els antics grecs tenien tota una cultura entorn del vi, fins al punt d’arribar a adorar-lo en la figura del déu Dionisos (Baco, a la tradició romana). També tenia una important presència en moltes festes religioses – com les ofrenes i les bacanals -, així com en les celebracions entre amics.

El vi que es consumia en la Grècia antiga era especialment fort i contenia una gran quantitat d’alcohol, i per això es rebaixava amb aigua. Durant les celebracions amb vi era habitual menjar aperitius salats per a provocar la set i incitar a la beguda.

La popularitat que tenia esta beguda a Grècia es va traslladar a tots els llocs del Mediterrani, especialment Sicília i les penínsules Itàlica i Ibèrica.

DE LA CRIA D’ANIMALS

La cria d’animals, vista sobretot com un signe de poder i riquesa en les obres de Homer, no estava de fet molt desenvolupada a causa de les limitacions del terreny. Mentre que la civilització micènica estava familiaritzada amb el pasturatge de ramats, això es va reduir ràpidament com resultat de l’expansió geogràfica a un terreny menys apropiat. Les cabres i ovelles aviat van arribar a ser la inversió més comuna, al ser menys difícils de criar i proporcionar carn, llana I llet (normalment per a fer formatges). També es criaven pollastres i oques. Els bous quasi mai s’usaven com a animal de càrrega, però ocasionalment servien en els sacrificis d’animals o Hecatombes. Els rucs, mules i demés sí que es criaven com animals de càrrega.

Finalment, es criaven cavalls a les planes de Tessàlia i Argòlida; era un animal de luxe, i la seva possessió significava aristocràcia, pel fet que eren molt costosos per l’escàs nombre que es criaven (la major part de Grècia està formada per tossals i serres escarpades, que són poc adequades per a la cria de cavalls i altres equins).

Segons Plini el Vell, l’alfals va ser introduïda a Grècia al voltant del 490 aC., durant la Primera Guerra Mèdica, possiblement en forma de llavors arribades amb el farratge de la cavalleria persa. Va passar a ser un cultiu habitual destinat a l’alimentació dels cavalls. Els núvols, una comèdia d’Aristòfanes  de l’any 423 aC., il·lustra àmpliament com els atenesos presumien de cavalls fins al punt de la presumpció: Filípides, el fill del protagonista, és addicte a les carreres de cavalls i per això arruïna al seu pare Estrepsíades.

La majoria dels grangers criaven alguns animals, com aus de corral o altres animals de dimensió reduïda que pasturaven en erms o menjaven les sobres del menjar. A vegades es combinaven  les activitats pròpies de la granja amb les de la ramaderia, i molts es van especialitzar en esta última.

VIVENDES

En principi, els grecs feien les seves cases amb tova. Es construïen unes junt amb altres desordenadament, i el nombre i la distribució de les habitacions obeïen als accidents i extensió del terreny de què disposaven. La llum s’obtenia a través de les finestres i claraboies sense vidres, situades a una altura que protegia la intimitat familiar de la vista dels vianants.

Sovint un pati interior proporcionava llum i aire a les habitacions que donaven a ell. Les parets exteriors eren tan vulnerables que els lladres preferien foradar-les abans que forçar la porta d’entrada.

No eren cases massa còmodes ni agradables, però eren suficients per a satisfer les necessitats els seus inquilins que, generalment, passaven la major part del dia fora de la casa, en els grans espais públics a l’aire lliure.

A l’Època Hel·lenística, les cases es fan més luxoses. Les cases dels rics estan fetes a base de materials nobles.

En la casa grega, les habitacions es distribueixen al voltant d’un pati interior. Les sales dedicades a rebre visites consten generalment d’un vestíbul i d’un menjador, i solen estar en la part més accessible de la casa. El nom d’aquestes habitacions, andron , significa ‘apartament dels homes’, ja que les dones i els nens ocupaven el  gineceu, habitacions  més allunyades del carrer, o estaven en el pis superior.

Els mobles no eren complicats, i servien per a una vida social relativament simple. Hi havia baüls i divans per a menjar o dormir indistintament. El “qrovno” Era un seient honorífic, reservat a l’amo de la casa o a l’hoste més distingit. La taula en què se servien els menjars era una espècie de vetllador.

En els barris populars la majoria de les cases eren molt petites i tenien només una planta baixa amb dos o tres minúscules habitacions. Els aliments es cuinaven a l’aire lliure, sobre un braser, perquè sembla que fins al segle IV aC. les cases no tenien cuina.

EL TEMPLE

La construcció grega més important era el temple, l’edifici on vivien les divinitats. Els temples grecs s’edificaven a la mesura humana. Es construïen en pedra o en marbre blanc i es pintaven amb colors brillants que s’han perdut amb el pas del temps.
Els grecs no van utilitzar ni l’arc ni la volta, sinó que cobrien els temples amb cobertes allindades, és a dir, planes, i de dos aiguavessos. A les façanes del davant i del darrere destacava el frontó, una zona triangular que es decorava amb relleus. Els temples tenien forma rectangular, s’alçaven sobre una plataforma i disposaven de diverses dependències.
. El pronaos era el vestíbul
. El naos o la cel•la era la sala principal S’hi guardava l’estàtua de la divinitat.
. L’opistòdom era el lloc on s’emmagatzemaven les ofrenes que feien els fidels.