CATALUNYA, UN PAÍS DE CONTRASTOS
1. Un espai definit
Catalunya ocupa un espai geografic molt definit dins el conjunt peninsular. La seva situació perifèrica, encaixada en l’angle nord-est de la Península, determina que bona part dels seus límits siguin naturals:
a l’est, limita amb el Mediterrani, en el qual s’endinsa en forma gairebé de falca, respecte als altres territoris del Llevant peninsular; al nord, amb la serralada deis Pirineus, que la separen de Franca; al sud, entra en contacte amb la Comunitat Valenciana a través del curs de la Sènia; i a l’oest, la Noguera Ribagorçana la limita amb les terres de l’Aragó.
Tot i aquests límits, la morfologia del territori català té continuïtat en les terres que I’envolten:
la Depressió Central catalana, per exemple, no és sinó la continuttat de la Depressió de l’Ebre, que a Catalunya pren unes característiques peculiars ateses les zones que travessa; d’altra banda, el litoral tarragoní també té una continuació natural en la costa valenciana.
El territori català ocupa un total de 32 113 km2 de superfície. Per les dimensions, és la sisena comunitat autonoma d’Espanya, de la qual constitueix prop d’un 6,5% del total. En direcció N-S, les distancies no superen els 300 km, que es redueixen a prop de 200 km en direcció E-O.
2. Un lloc de pas
Pel fet que constitueix l’extrem més oriental de la península Ibèrica i que entra en contacte amb la resta del continent europeu per alguns dels punts més accessibles dels Pirineus, Catalunya ha estat sempre un lloc de pas natural per a les influències que venien d’Europa i també de la resta del Mediterrani, fet que ha condicionat de manera notable la seva historia.
I si moltes i diverses han estat les influències exteriors, també han estat variades les formes de vida que s’han anat generant en el territori catalá, atesa la seva diversitat. Des del centre, i amb un radi màxirn de 150 km, podem accedir al mar o bé a alcades de més de 3 000 m, al Pirineu, passant per extenses planes i una gran varietat de paisatges i climes, secs i humits, càlids i freds.
Vall d’Aran
Costa Brava
EL MEDI FÍSIC DE CATALUNYA
3. El relleu
Catalunya té un relleu complex, fet que li atorga una gran diversitat de paisatges, alhora que condiciona altres aspectes: diversitat climàtica, diferent humanització del territori, etc.
En conjunt, el relleu catalá esta format per tres grans unitats: el Pirineu, la Depressió Central i el Sistema Mediterrani .
• El Pirineu
Format pel conjunt de les serralades pirinenques, que s’estenen entre el mar Mediterrani i l’oceà Atlantic i uneixen la península Ibèrica amb la resta del continent europeu. La part catalana va des de la Noguera Ribagorçana fins al cap de Creus i la podem subdividir en dues parts clarament diferenciades:
Alt Pirineu, també anomenat Pirineu axial, que constitueix la part central i més elevada de tot el conjunt. El cim més alt és la Pica d’Estats (3 143 m), que és el punt més elevat de Catalunya.
El Prepirineu, format per una sèrie de serres que corren paral·leles a l’Alt Pirineu, pero amb alcades menors. En aquest conjunt destaquen els cims del Cadí (2 642 m) i el Pedraforca (2 497 m).
• La Depressió Central
Constitueix l’extrem oriental de la Depressió de l’Ebre i és la llenca de terra que separa les serralades pirinenques de les litorals. Formada per altiplans i planes situades en forma esglaonada, la seva alçada va disminuint en direcció sud-oest.
El paisatge, aquí, és molt suau, amb petites ondulacions del terreny i predomini del pla, per on discorren els rius que provenen del Pirineu.
• El Sistema Mediterrani
Conjunt de serralades i depressions situades paral·lelament a la costa i que limiten pel NO amb la Depressió Central. Podem distingir tres unitats principals:
La Serralada Litoral, també anomenada de Marina.
Formada per un seguit de serres de poca alçada situades en primera línia davant el mar. Les principals són el massís del Garraf (592 m), les Gavarres, Collserola i el massís del Montnegre (757 m).
La Serralada Prelitoral, que corre paral·lela a la Serralada Litoral per I’interior, en contacte amb la Depressió Central. Hi trobem les alçades més importants del Sistema Mediterrani: hi destaquen els massissos de Montserrat (1 124 m), les Guilleries (1 200 m) i el Montseny (1 712 m al Turó de l’Home).
La Depressió Prelitoral, que ocupa l’espai entre les serralades Litoral i Prelitoral. També discorre, per tant, paral-lela a la costa. La componen terres planes que no superen els 200 m d’altitud. Al sud, a partir del riu Foix, on s’acaba la Serralada Litoral, s’obre fins al mar tot formant una extensa plana que continua litoral avall, connecta amb el Delta de l’Ebre i té continuïtat en terres valencianes.
4. La xarxa hldroqràfica de Catalunya
• Els rius
La xarxa fluvial catalana es distribueix en dos vessants, en funció del mar on desemboquen els rius: el vessant atlàntic i el mediterrani.
El vessant atlàntic té poc pes específic en la xarxa fluvial de Catalunya, ja que solament esta format per la Garona, l’únic riu catalá que desemboca a l’ocea Atlàntic. Neix a la Vall d’Aran i la major part del seu curs transcorre per territori francés.
El vessant mediterrani, en canvi, aplega la resta de rius que recorren el territori català, Segons la seva procedència i el seu destí, els podem dividir en tres xarxes fluvials:
La xarxa Pirineu-Ebre: formada pels rius que neixen al Pirineu i desemboquen al riu Ebre. Són rius lIargs i amb un cabal important. Els principals són: el Segre, la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, ambdós afluents del Segre, el Corb, la Valira, etc.
La xarxa Pirineu-Mediterránia: engloba els rius que neixen al Pirineu i porten les seves aigües directament al mar Mediterrani. En aquest grup entren tots aquells que formen les conques de la Muga, del Fluviá, del Ter i del Llobregat.
La xarxa Mediterrania: composta pels rius que neixen a les serralades Litoral i Prelitoral i desemboquen al mar Mediterrani. Tenen un recorregut curt i amb força pendent. El seu cabal és força irregular i tenen, sovint, crescudes sobtades que provoquen fortes riuades a la costa, sobretot a la plana del Maresme. Els més importants són: la Tordera, el Besos, el Foix, el Gaiá i el Francolí.
• Els estanys
L’estany més important de Catalunya és el de Banyoles. D’origen càrstic té una profunditat de prop de 40 m i ocupa més de 100 hectarees.
La major part dels petits estanys que hi ha a Catalunya es troben al Pirineu i són d’origen glaciar. Els més importants són I’estany de Sant Maurici, I’estany Gento i el Certescan, tots ells per damunt dels 2 000 m d’altitud.
Finalment, a la costa trobem els estanys litorals, formats per I’acumulació d’aigües prop de la desembocadura de rius. Els més importants són els aiguamolls de l’Emporda, el Delta del Llobregat i el Delta de l’Ebre.
La Noguera Pallaresa
Estany de Banyoles
ELS CLIMES I LA VEGETACIÓ
1. Característiques climàtiques de Catalunya
Catalunya pertany a la zona temperada de I‘hemisferi nord i es troba dins l’àrea d’influència del mar Mediterrani. Això fa que, en línies generals, quedi englobada dins el clima mediterrani, caracteritzat per estius secs i càlids, hiverns suaus i precipitacions abundants a la primavera i a la tardor.
Tot i això, la gran varietat que caracteritza el relleu de Catalunya influeix de manera determinant en la configuració del clima de cada zona. Es produeixen, així, diferencies notables segons que es tracti d’una zona d’alta muntanya, d’una plana, del litoral, etc.
2. Els tipus de clima
La diversitat climàtica de Catalunya ve donada per diversos factors: l’altitud, la distancia del mar, l‘orientació i la latitud. En funció de com es manifestin aquests factors podem distingir els dominis climàtics següents:
· Clima atlàntic: es localitza exclusivament a la Vall d’Aran, ,on arriben els vents humits procedents de l’Atlàntic. Es un clima humit i plujós tot I’any, les temperatures són baixes la major part de l‘any i a l‘hivern les precipitacions són generalment en forma de neu.
· Clima alpí: correspon a les terres més altes del Pirineu. Les temperatures a l’hivern són molt baixes, amb variacions notables segons si es tracta de solana o d‘obaga i les precipitacions, abundants, solen ser en forma de neu.
· Clima mediterrani: segons I‘altitud i la distancia del mar podem diferenciar-ne tres variants:
– Clima mediterrani d’alta muntanya: les seves característiques són semblants a les del clima alpí, però suavitzades per l‘altitud menor. l.’estiu és més càlid, l‘hivern, més suau, i plou i neva menys. Es dóna al Prepirineu, al Berguedà, a la Cerdanya i a la Serralada Transversal.
– Clima mediterrani de muntanya mitjana: es caracteritza per uns estius secs i un màxim de precipitacions a la tardar. Les temperatures són suaus, si bé disminueixen a mesura que augmenta l’altitud. Es dóna en zones del Prepirineu, a la part més oriental de la Depressió Central i a la Serralada Prelitoral, on les altituds van dels 500 als 1 500 m.
– Clima mediterrani de terra baixa: afecta les terres situades entre el nivell! del mar i els 500 m d‘altitud, és a dir, les planes de l‘interior i les litorals. Segons la distancia del mar, podem distingir una tendència continental, amb pluges més escasses i temperatures més extremes i una tendència marítima, pròpia de tot el litoral català, que es correspon amb el clima típicament mediterrani: temperatures càlides a lestiu i suaus a I’hivern, estiu sec i màxim de pluges a la tardor.
La Vall de Boí