Arxiu d'etiquetes: Unió Europea

La Unió Europea [UE]

Publicat el per
Respon

 

OBJECTIUS D’APRENENTATGE

  1. Quins estats formen Europa
  2. Què és la Unió Europea
  3. Quines diferències presenten els estats europeus
  4. Espanya a la UE


******************************************************************************************

  1. Actualment, a Europa hi ha 50 estats independents. Alguns dels estats actuals tenen l’origen en canvis molt recents, succeïts a partir de 1989, després de la caiguda del comunisme a l’est d’Europa
  • Alemanya es va reunificar el 3 d’octubre de 1990, després d’haver estat dividida en dos estats des de 1949.
  • L’antiga Unió Soviètica (URSS) es va desmembrar en 15 estats. D’aquests, nou són europeus: Geòrgia, Armènia, l’Azerbaidjan, Bielorússia. Estònia, Letònia, Lituania, Moldàvia i Ucraïna. Rússia està a cavall entre Europa i Àsia.
  • L’antiga Txecoslovàquia es va fragmentar en dos estats: la República Txeca i Eslovàquia.
  • L’antiga Iugoslàvia es va dividir en molts estats: Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Hercegovina, Macedònia, Sèrbia i Montenegro. Finalment, Kosovo es va independitzar de Sèrbia, sense tenir un reconeixement internacional unànime.2. La Segona.Guerra Mundial (1939-1945) va devastar Europa. La situació era tan complicada que els països europeus van decidir cooperar entre ells per evitar guerres i impulsar el desenvolupament econòmic.
  • El 1957, amb la signatura del Tractat de Roma, es va crear la Comunitat Econòmica Europea (CEE) formada per Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, els Països Baixos i Luxemburg. El seu objectiu era crear una unió duanera que permetés la lliure circulació de mercaderies, persones, capitals i serveis entre els països membres. Amb el temps, la CEE es va anar ampliant i consolidant. L’Acta Única Europea de 1987 va incorporar el principi de cohesió econòmica i social per tal que fos possible un desenvolupament equilibrat de tots els membres. El 1992, els membre de la CEE van signar el Tractat de Maastricht, pel qual la Comunitat Europea va passar a anomenar-se Unió Europea (UE). La Unió Europea s’ha anat ampliant progressivament. Actualment, la formen 28 països.
  • Els símbols de la UE: la bandera de la UE està formada per un cercle de dotze estrelles daurades sobre un fons blau. El cercle representa la solidaritat i l’harmonia entre els pobles d’Europa. Hi ha 12 estrelles perquè el número 12 és el símbol de la perfecció i la unitat. L’himne oficial de la UE és l’Oda a l’alegria, inclosa en la Novena Simfonia de Beethoven. La moneda comuna és l’euro i el seu símbol és €.

.La Web oficial de la Unió Europea.

mapa-ue

 

 

250px-Europe_(orthographic_projection).svg (1)

EUROPA

Superfície 10.180.000 km²
Població 890.000.000
Densitat 70/km²
Estats 50
Gentilici Europeu
Famílies lingüístiques Indoeuropees
Ugrofineses
Altaiques
Basc
Semítiques
Caucàsiques septentrionals
Ciutat més grans İstanbul, Moscou, Londres,París, Madrid, Sant Petersburg,Berlín, Roma, Atenes, Kíev
Zona horària UTC (Islàndia) a UTC+5(Rússia, MSK+2)

Europa (del nom de la princesa fenícia Europa que, d’acord amb la mitologia grega, va ser segrestada per Zeus) és un dels continents de la Terra. Comprèn els territoris del supercontinent eurasiàtic que s’estenen a l’oest de la serralada dels Urals (que la separa d’Àsia) fins a l‘oceà Atlàntic, i al nord de les muntanyes més meridionals del Caucas, la mar Negra, el Bòsfor, la mar de Màrmara, l’estret dels Dardanels i l’Egea, més enllà de les quals es troba el continent asiàtic, mentre que la Mar Mediterrània i l’estret de Gibraltar el separa d’Àfrica. També inclou les illes més properes (entre les quals destaquen les illes Fèroe, la Gran Bretanya a l’Atlàntic, i Sicília, Sardenya, Còrsega, Creta i les Balears a la Mediterrània), i Islàndia.

Segons l’historiador anglès Eric Hobsbawm, en part per mitigar l’estereotip que Rússia era Àsia i, per tant, endarrerida, calia remarcar la pertinença de Rússia a Europa. Al segle XVIII, un historiador i geògraf rus, V. N. Tatísxev, dibuixà la línia de separació entre Europa i Àsia: dels Urals fins a la Mar Càspia i el Caucas. Els continents poden ser a la vegada tant entitats geogràfiques com construccions històriques. Europa és el segon continent més petit del món en àrea de superfície, amb uns 10.180.000 quilòmetres quadrats, o un 2% de la superfície de la Terra i aproximadament un 6,8% de la seva àrea terrestre.

Dels aproximadament cinquanta estats d’Europa, Rússia és el més gran tant en àrea com en població, mentre que la Ciutat del Vaticà és el més petit. Europa és el quart continent més poblat després d’Àsia, Amèrica i Àfrica, amb una població de 890 milions de persones, o un 11% de la població del món. Tanmateix, segons les estimacions mitjanes de les Nacions Unides, la proporció d’Europa podria caure a un 7% per l’any 2050.[Viquipèdia]

*************************************************************************************************

2. La UE és una de les principals potències econòmiques del món: genera al voltant del 30% de la riquesa mundial.
Institucions de decisió:

  • PARLAMENT EUROPEU. Representa als ciutadans de la UE i és elegit directament per ells.
  • CONSELL DE LA UNIÓ EUROPEA. Representa els estats membres
  • COMISSIÓ EUROPEA. Defensa els interessos del conjunt de la Unió

Altres organismes:

  • BANC CENTRAL EUROPEU. Responsable de la política monetària europea.
  • COMITÉ ECONÒMIC I SOCIAL EUROPEU. representa la societat civil, les patronals i els empleats.
  • COMITÉ DE LES REGIONS. Representa les autoritats regionals i locals.
  • BANC EUROPEU D’INVERSIONS. Finança projectes d’inversió de la UE i ajuda les petites empreses a través del Fons Europeu d’Inversions.

Altres Institucions:

  • TRIBUNAL DE JUSTÍCIA. Vetlla pel compliment de la legislació europea.
  • TRIBUNAL DE COMPTES. Controla el finançament de les activitats de la Unió.

3. La UE té una població d’uns 500 milions de persones. Hi ha molts contrastos entre els països membres. Alguns estats figuren entre els més desenvolupats del món, memtre que d’altres estan més endarrerits. El pes econòmic té una gran influència política. Els països més desenvolupats aporten més al pressupost de la UE i, per aquest motiu, tenen més força a l’hora de prendre decisions comunitàries.

Els estats europeus presenten moltes diferències:

  • Segons l’extensió. L’estat més gran és Rússia, que té un gran pes polítc i militar.El segueixen, a molta distància, Ucraïna, França i Espanya. A l’altre extrem hi ha microestats, que tenen menys de 500 Km2  
  • Segons la situació. Gairebé tots els estats europeus són marítims.
  • Segons la forma. Estats fragmentats, és a dir, que no tenen continuïtat territorial.
  • Segons la població. L’estat més poblat és Rússia.
  • Segons la riquesa. La principal potència econòmica d’Europa és Alemanya, però Liechtenstein és el país amb més poder adquisitiu per habitant.

4. Espanya a la UE.
Espanya pertany a la UE des de l’1 de gener de 1986. Des de l’adhesió a la UE es va iniciar un procés de modernització econòmica i social, beneficiant-se dels fons comunitaris i desenvolupant una economia més dinàmica. L’agricultura i la ramaderia han perdut pes, la indústria és més dèbil que en altres països i els serveis en són, actualment, el motor de l’economia. 

 

 

 

“Demografía, empleo y recuperación”[Josep Oliver, el Periódico, 30-10-2014]

Publicat el per
Respon

 

El Instituto Nacional de Estadística (INE) ha publicado sus estimaciones de cambio poblacional para los próximos 50 años. De sus conclusiones sobre la debacle demográfica del país, tres aspectos merecen consideración. Primero, la magnitud del cambio en el corto y medio plazo; segundo, sus potenciales efectos sobre el mercado de trabajo; y, tercero, su impacto sobre la recuperación y, más allá, sobre nuestro futuro económico.

Si nos ceñimos a los próximos 15 años, las perspectivas son descorazonadoras, aunque la esperada caída de la población en España en 5,6 millones en 2064 sea más que aterradora. Primero, entre el 2014 y el 2029, el total de menores de 16 años se reducirá un 25% (de 7,5 a 5,6 millones). Segundo, los mayores de 64 años aumentarán un insólito 34% (de los 8,4 a los 11,3 millones). Tercero, la cohorte más relevante para nuestro futuro inmediato (aquella entre 25 y 44 años) experimentará una caída de un excepcional 29% (de los 14 a los 10 millones). Y ello como resultado de una contracción del 22% para los de 25 a 34 años (de 6,2 a 4,8 millones) y de un insólito 34,3% negativo para los de 35 a 44 (de 7,9 a 5,2). Cuarto, estabilidad para la generación de 45 a 54 años (en los 7 millones). Y, finalmente, aumentos en los extremos de la población en edad de trabajar. Del 30% para los de 55 a 64 años (de 5,4 a 7 millones) y del 10% para los de 16 a 24 años (sobre los 4 millones de 2014). En suma, en el 2029 la población de 16 a 64 años experimentará un doble choque: reducción absoluta de 2 millones (un 6,5%, desde los 30,6 a los 28,6 millones) y marcado envejecimiento. Y el mismo proceso se dará para el conjunto de la población.

Aumento del gasto en pensiones

Los efectos sobre el mercado de trabajo son ya perceptibles. Parte de la reducción del desempleo deriva de esta pérdida demográfica, y ayuda a comprender la disparidad entre el aumento de la ocupación y el retroceso del paro: en el último año, 270.000 nuevos empleos frente a 520.000 parados menos. Pero esta mejora es pan para hoy y hambre para mañana. Y no solo porque el peso de los individuos de 65 y más años sube, del 18,2% de la población de hoy al 24,9% en 2029, con lo que ello implica de aumento del gasto en pensiones. Sino porque el mercado de trabajo no es homogéneo, y el aumento de efectivos potenciales de 45 y más años solo puede compensar parcialmente la reducción de los de 25 a 44. Las calificaciones y habilidades requeridas para cada puesto de trabajo no permiten una sustitución sustancial entre ambos colectivos. Quiere ello decir que en el futuro cercano nos aguarda paro estructural de edades intermedias y altas, y demanda insatisfecha de jóvenes formados. De nuevo, la salida será la inmigración.

Finalmente, estos cambios están ya teniendo un negativo impacto sobre la recuperación y, más allá, sobre nuestro crecimiento potencial. A corto plazo, las lanzas de la expansión se han trocado en cañas. Y de la plétora demográfica y los insólitos crecimientos del inicio del milenio hemos pasando a la situación inversa, con todos los negativos efectos que ello tiene sobre la demanda interna (consumo e inversión). Por ejemplo, la demanda de vivienda principal está estrechamente vinculada a la creación de nuevos hogares. Y, aunque el INE espera que, en el 2029, el número de familias habrá aumentado en un millón, la dinámica poblacional remite a un crecimiento de aquellas integradas por personas mayores, y caídas en las de edad intermedia. Y lo que es cierto para la vivienda, lo es para los bienes durables a ella vinculados, o a otros componentes del consumo, dada la mayor propensión al gasto de los más jóvenes.

Caída en la tasa de ahorro

En el más largo plazo, deberemos afrontar la inevitable caída en la tasa de ahorro, y su negativo impacto en la inversión. Aunque individualmente los jubilados tengan una propensión al ahorro más alta que el resto de la población, lo cierto es que consumen recursos financieros que les transfieren las generaciones más jóvenes. Mayor número de jubilados implica, inevitablemente, menor ahorro familiar.

En los últimos 30 años, nuestros gobernantes han cerrado los ojos a la espectacular caída de la tasa de natalidad. Ello se ha traducido en una dramática falta de apoyo a las familias jóvenes, desde una política de guarderías que merezca ese nombre a la conciliación familiar o desde los horarios a las ayudas directas a los hogares con niños, entre otras medidas.

Pero, finalmente, el pasado nos ha atrapado. Además, hoy, el futuro está ya escrito parcialmente. Y aunque aún habría tiempo para la corrección más allá de 2030, no parece posible. Nuestra sociedad se dirige impertérrita hacia el desastre, hipnotizada, incapaz de reaccionar. Pasen y vean el mañana, aunque lo que hallarán es desagradable y amenazante. Bienvenidos.