Category Archives: 5 Quina pedagogia utilitzar?

Hem de regar les flors enlloc d’arrencar les males herbes

Durant uns anys vaig ser neuròtic. Angoixat, deprimit, egoista. I tothom insistia a dir-me que canviés.
I jo em sentia ofès, bé que estava d’acord amb ells i desitjava canviar, però no podia per molt que ho intentava. El pitjor era que el meu millor amic no deixava d’incitar-me, com els altres, que canviés. De manera que em sentia com impotent i atrapat.
Un dia em digué: “No canviïs. No canviïs… Et vull tal com ets”.
Em vaig tranquil•litzar. I em vaig sentir viu. I, tot d’una, vaig canviar.
                                Anthony de Mello “No canviïs”

La vertadera relació amb els altres neix de la pura apreciació del què hi ha de bo o bell en ells i d’una resposta incondicional a això. Es pot tenir la percepció del que no és bo o bell, però sense un altre propòsit que el desig de que se’n pugui lliurar.
                                                  N. Sri Ram

El títol d’aquest apartat està extret d’un material elaborat per Denis Sonet i com que el vaig trobar tan gràfic, m’ha semblat que ho podia ser també pels altres.

Tots haurem pogut comprovar en nombroses ocasions que quan algú s’acosta amb una intenció de crítica, per alguna acció que hem fet i que no era del seu gust, ens tanquem, ens repleguem, oferim resistència, defensem allò que havíem fet o dit, estigués bé o no. Ens repleguem com un cargol i ja no podem percebre el que ve de fora. En el llibre “Peace pilgrim”, es diu semblantment: “Quan t’acostes als altres per fer’ls un judici ells es posen a la defensiva. Quan et pots acostar a l’altre de forma amable, carinyosa, sense judici, tendiran a jutjar-se ells mateixos i es transformaran”.

Si no es vol que els alumnes facin el mateix, que no es repleguin sobre ells mateixos, és important que en dirigir-se a ells per comentar-los alguna cosa, no es critiqui el que no han fet bé, sinó que s’actuï en termes positius, i es remarqui sempre en primer lloc algun aspecte que sigui destacable. A vegades portats per l’impuls, o no, el que fem és destacar tot allò que és negatiu, perquè això és el que s’ha vingut fent gairebé sempre. Però si mirem tots els alumnes amb bona predisposició, segur que de qualsevol treball que presentin s’hi podrà reconèixer algun aspecte positiu.
D’aquesta manera l’alumne estarà content perquè s’haurà valorat el seu esforç. Si s’actués així, a més a més de content, l’alumne estaria receptiu i obert, i això és molt important, perquè en aquestes condicions el noi també estaria predisposat per a rebre el missatge més convenient.
L’objectiu principal, però, de la proposta és el d’alimentar l’autoestima de l’alumne, la de tothom, tant la dels que no ho necessiten, com la d’aquells que ho necessiten desesperadament. D’aquesta manera deixem la porta oberta a futurs aprenentatges.

Aplicant a l’aula aquesta filosofia, es troba que tot s’aprofita, qualsevol fet pot servir per créixer, per superar-se: Quan en una classe algun alumne dels que en podríem dir “comportamentals” diu algun “disbarat”, algun despropòsit, es pot recollir el que ha dit i comentar-ho en aquell moment, o bé fer l’observació que allò servirà per més endavant, quan es parlarà d’aquell tema. Llavors quan s’escau parlar de l’assumpte en qüestió és molt important fer present el què havia dit l’alumne. Pot ser convenient en aquell moment fer preguntes de l’estil: “què volia dir amb allò?”, “què hauria d’haver dit?”, etc.

El com és sempre més important que el què

Un pelegrí va arribar a un poble i va veure un home assegut sota d’un arbre, al qual preguntà: “Com és la gent d’aquest poble?”
“Com és la del poble d’on vens tu?” li pregunta l’altre.
“La del poble que jo vinc és del pitjor que et puguis imaginar, no et pots fiar de ningú, són mentiders, roïns..”
“Així és també la gent aquí.” Li respongué.
Al cap d’una estona arribà un altre pelegrí que també formula la mateixa pregunta: “Com és la gent d’aquest poble?”
I l’home de sota l’arbre li respongué amb: “I com és la gent del teu poble?”
“La gent del meu poble és encantadora, servicial, noble…” Digué el pelegrí”.
“Doncs així també és la gent d’aquí” li digué l’home assegut a sota de l’arbre.
                               Anthony de Mello

Passa sovint que s’elaboren llistes de feines a fer, programes de tasques a realitzar en un temps determinat, i això moltes vegades porta associat presses, nervis i malestar, s’aconsegueixin o no els resultats que es preveien. En canvi si en una llista de feines s’introdueix un ordre de prioritats, s’afavoreixen les condicions per tal de viure la realització d’aquelles tasques amb més relaxació.
En l’àmbit acadèmic, en pensar en la classe que es farà, s’acostuma a caure en el tòpic: “avui he de donar…” i resulta que ja és hora d’acabar la classe i el professor encara està allà volent complir i acabar el seu “programa” particular, provocant així que tothom se senti malament a causa del seu “programa”. El que no s’ha pogut fer avui, ja es farà dema, ¡no passa res!

Amb el pas del temps i amb les reflexions necessàries, es va donant més importància al “com” procedir en les situacions que no pas al “què” s’està fent.
Allò que és veritablement cabdal és l’actitud davant el treball i no la feina en sí. Si produeix insatisfacció fer de mestre, no necessàriament s’ha de canviar de feina, pot ser suficient canviar el “com” es fa. Deixar la docència per una altra professió portarà satisfacció mentre durin les expectatives que havíem posat en la nova tasca, però en el moment que sorgeixin contrarietats, es tornarà a estar igual que abans, en la mateixa situació d’impàs, perquè novament s’estarà posant de manifest la necessitat d’una nova manera de mirar la vida.
És important per a la pròpia vida d’un mateix, incorporar la ferma voluntat de vigilar “com” realitzem les tasques que ens toca fer. Això comporta estar amb la màxima atenció possible, amb els ulls ben oberts, en extrema vigilància; perquè fer de grat la feina que inicialment no satisfà les nostres expectatives ens pot ajudar a la nostra realització. En canviar la manera de mirar, la vida es manifesta amb molta més lluminositat. En Jaume Escoí ho resumia d’aquesta manera: “Hem de fer amb gust allò que ens desagrada”. Veurem que la frase té sentit, ja que en certa manera quina importància té fer bé allò que ja tens incorporat, o allò pel qual estàs molt capacitat? Té naturalment el seu valor, però encara en té més qui s’enfronta a noves proves i supera adversitats.

Passa a vegades, que ens enfadem defensant programes de continguts davant d’altres professionals o criticant les noves mesures que ha pres l’administració. Té una importància relativa el “què” ensenyem, perquè ens queda el “com” ho fem i això no ens ho pot prendre cap Llei orgànica, ja que el “com” surt del Ser. Per tant no ens ha de produir cap desassossec els canvis del Pla d’estudis, o quan en una reunió amb els companys es modifiquen les condicions actuals.
Una ajuda en aquestes circumstàncies pot ser aquest petit fragment d’Eckhart Tolle a “New earth”: “Sigues autèntic a la vida sent autèntic al teu propòsit intern. Quan esdevens total amb el què fas, els teus actes esdevenen carregats amb poder espiritual”.

Fer des del Ser

“Fer és una funció del cos. Ser és una funció de l’ànima. El cos sempre està fent alguna cosa. O bé ho fa obeint l’ànima, o bé ho fa en contra de la seva voluntat. La qualitat de la vida depèn del què predomini en aquest equilibri.
L’ànima sempre està sent. Sempre està sent, independentment del què faci el cos.
Si et penses que la teva vida es basa en el fer, no entens de què va.
A la teva ànima no li importa el què facis per guanyar-te la vida ( i quan la teva vida acabi, tampoc t’importarà a tu el que hagis fet). A la teva ànima només li importa el què ets, mentre estàs fent el que sigui per guanyar-te la vida.
El que l’ànima busca és l’estat del ser; no l’estat del fer.
                          Neal Donald Walsch (Conversaciones con Dios)

El filòsof Krishnamurti porta aquesta idea al camp de l’educació i ho expressa dient que la qualitat més important d’un educador hauria de ser la religiositat: “Perquè l’educador es deu en primer lloc a la llibertat i integració de l’individuo, l’educador és profundament religiós. No pertany a cap secta, a cap organització religiosa; està lliure de creences i rituals”.
Com es pot deduir del text anterior per a Krishnamurti el ser religiós va lligat a una actitud. Conseqüentment ell diu que el “fer” ha de ser derivat del “ser” i no al revés: “Perquè l’educador que és religiós, s’ocupa primer del “ser” i després ja vindrà el “fer”.”
Quan a Brockwood Park School, que és un centre educatiu anglès que funciona d’acord amb la filosofia de Krishnamurti, es discutia sobre la selecció de nous alumnes, Krishnamurti va preguntar a l’equip seleccionador respecte a les qualitats que ells buscaven en els futurs estudiants. Llavors Krishnamurti es va descriure a ell mateix com a noi. Va dir que havia estat gandul, vergonyós de parlar en públic, distret, dolent en totes les àrees acadèmiques, però sensitiu, que es meravellava per tot, era confiat, afectuós. Krishnamurti llavors va preguntar a l’equip de professors, si d’acord amb els criteris de selecció, l’haurien acceptat a ell com a noi. Hi va haver un gran silenci. El jove Krishnamurti no hauria pogut entrar a l’escola que funciona amb la filosofia de Krishnamurti. Això era així perquè els membres seleccionadors estaven pensant massa tradicionalment i convencional, estaven més interessats en el “fer” que en el “ser”, més interessats en el que era mesurable que amb allò que no es podia mesurar.

Eckart Tolle a “New earth”, també ens ho recorda: “La teva vida té un propòsit intern i un d’extern. El propòsit intern concerneix al Ser i és prioritari. El propòsit extern concerneix al fer i és secundari…. El propòsit intern i extern han d’estar alineats… Quan mires el què fas o a on estàs, com el propòsit principal de la teva vida, llavors facis el que facis, ho faràs extraordinàriament bé”.

El fer i el ser es manifesten a l’aula de maneres ben diferents:
És sabut de la crueltat d’alguns alumnes que a vegades en trobar-se en presència d’un professor que li costa posar ordre a l’aula, ells encara l’enfonsen més. També es podria dir, però, que hi ha professors que amb la seva manera de fer sembla que estiguin propiciant el desordre a la classe.
N’hi ha d’altres en canvi, que són tot el contrari. Aivanhov explica: “Recordo d’un professor, que precisament era baixet, amb ulleres, que només entrar a classe tothom anava al seu lloc. Parlava amb una veu tranquil-la, no s’enfadava, ni cridava, ni castigava. Aquest home aparentment insignificant, imposava amb la seva presència i amb el que desprenia. Sense fer aparentment res es feia respectar pels alumnes”.

Existeix, doncs, una gran diferència entre el comportament que es produeix amb un professor i el que es produeix amb l’altre quan entren a l’aula. Aquesta diferència no radica en la seva major o menor habilitat didàctica, sinó en la seva actitud mental. El pedagog o aspirant a pedagog ha de procurar que amb la seva presència, amb la seva mirada, amb les seves emanacions, contagiï l’adolescent. Els nois són sensibles com els animals. Si la persona que munta l’animal té por, el cavall ho percep i el fa caure. Els nois també ho perceben.
Des del moment que un professor acull idees elevades, idees de bona voluntat cap els seus alumnes, en entrar a l’aula s’estableix la deguda relació entre docent i educands. Pot ser que inicialment els fets exteriors semblin demostrar el contrari, però si es persisteix en tenir pensaments vigorosos, si es té fe en aquests pensaments i en un mateix, després d’uns dies, independentment de la resistència externa, s’anirà aconseguint la relació que es pretenia.
S’ha de prendre consciència que aquesta és la tasca pedagògica primordial: perquè fer aquest treball sobre un mateix, repercuteix als alumnes. S’ha d’entrar a l’aula amb la certesa que existeix una relació espiritual entre docent i educand per sobre de qualsevol paraula.

Estem la major part de la nostra existència negant aquest Ser que sempre és amb nosaltres. Si volem que es manifesti, la ment i el cor haurien de treballar plegats, tal com expressava Walsch, de manera que situat el cor en una ala d’un hipotètic avió, i la ment a l’altra, equilibrin l’avió. Llavors és molt provable que es tingui un plàcid i agradable vol.

Tot allò que fem és d’una gran importància

Un rabí li va dir a un altre:
Per què no vigiles els teus feligresos per a poder saber amb certesa si obeeixen les disposicions legals i resen tal com està manat?
Deixa que t’expliqui una història- respongué l’altre rabí:
Hi havia una vegada tres homes que estaven tancats en una presó a les fosques. El primer dels homes era un pobre desgraciadet que no sabia fer pràcticament res. El segon home dedicava tot el seu temps intentant ensenyar al primer com fer les coses. El tercer home estava assegut allà a la foscor, sense fer aparentment res.
Per què no fas alguna cosa, enlloc d’estar tota l’estona aquí quiet, i m’ajudes a veure si es pot ensenyar a aquest tonto? -li va preguntar el segon home al tercer.
Està tan fosc aquí dins que per molt que t’esforcis no aconseguiràs ensenyar-li res -va replicar el tercer home. Estic assegut aquí pensant en com obrir un furat a la paret. Un cop tinguem llum aquí dins, aprendrà per sí mateix tot allò que necessiti saber
.
                                              Conte jueu

El joc de trencar l’olla, aquell joc en que al nen se li tapen els ulls i amb un garrot, va donant cops amb la finalitat de tocar l’olla i trencar-la, hem de procurar no jugar-hi més, en cap àmbit de la nostra vida. Pel contrari, hem de fer el que ens correspongui amb els “sentits desperts”.

En l’entramat social en què estem immersos prenem opcions ja siguin professionals o personals, en funció de les nostres capacitats, dels nostres interessos, de les nostres idees…. Tots fem el què podem, i acostumem a dir a vegades: “Accepta la bona voluntat”, i malgrat l’acceptem, penso que no ens podem conformar, i que estem obligats a anar més enllà. Si no, recordem aquell refrany que diu: “El camí a l’infern està pavimentat amb bones intencions”.
L’activitat “d’ensenyar” requereix de molt rigor per part del docent ja que ha de procurar evitar donar “cops a l’aire”, a veure si l’encerta. En el supòsit de que les coses marxin acceptablement bé, és bo, millor dit, em sembla que necessari, quedar-se amb la sensació que hi ha coses per retocar i millorar.

La gran tasca del mestre, el gran repte, la responsabilitat que es presenta al seu davant és la de procurar ajudar a crear l’ambient per tal de que “sorgeixi la llum”. Més concretament consistiria en preparar el terreny, crear les condicions, per tal que la “llavor”, totes les “llavors”, germinin i donin al seu moment, els fruits que cadascú pugui donar, els aprenentatges d’acord amb el grau de maduresa de cada alumne.

L’adaptació que fa Lluís Llach d’un fragment de “Viatge a Itaca” de Konstantinos P. Kavafis, pot ser una altra manera semblant de visionar la qüestió.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.