Category Archives: 4 Què és fer de mestre?

Busca i trobaràs

Fa anys, pujant el camí costerut a Sant Martí del Canigó vaig trobar que els monjos del monestir havien penjat prop del camí uns cartells amb missatges, que produïen un gran efecte d’alleugeriment, com si enlloc de pujada fos un sender planer. Encara puc recordar-ne un que deia: “Deixeu que parli el silenci”. Va bé i és d’una gran ajuda quan s’està fent via, trobar-se missatges encoratjadors. En el camí de la docència és d’agrair trobar-ne un semblant a aquest: “Educar és cuidar de l’altre, és fer-se càrrec d’ell, acompanyar-lo, acollir-lo. Educar és donar sense esperar res a canvi”. Duch. “La educación y la crísis de la modernidad”

El pas de professor a mestre està compost de molts petits passos, de moltes estones de reflexió. Ens pot ajudar a avançar la clarificació G. Leonard quan diu: “La pregunta que més sovint ens fem és “què”: quines matèries hem d’ensenyar? Quan la conversa es torna més profunda passem a preguntar-nos el com: quins mètodes i tècniques són necessaris per a un bon ensenyament? Ocasionalment, quan es fa encara més profunda, ens podem preguntar el perquè: quin és el propòsit i per què ensenyem? Però rarament ens preguntem pel qui: Com pot la qualitat del meu ser determinar la manera en què em relaciono amb els meus alumnes, amb el meu tema, els meus companys, el meu món?”

Es pot prendre també com a base d’aquest treball de manifestació aquelles situacions que no s’han sabut resoldre satisfactòriament, i han deixat un cert regust amarg, que podrien ser semblants a les següents:
– Què m’impedeix mostrar-me a la classe amb més naturalitat?
– Per què estic tan pendent del compliment del programa?
– Estic donant prioritat a les situacions que envolten la vida dels alumnes i que d’alguna manera afecten la classe, o considero que això no és el que toca fer en aquell moment?
– Fins a quin punt em sento condicionat per les pressions externes a l’aula?
– De quina manera afecta la rutina a la meva activitat?
La resposta a aquestes preguntes pot ajudar a clarificar la tasca essencial del docent.

Una altra autoajuda pot ser escriure un diari personal, lligat a la vida professional, de manera que la projecció enfora de les vivències permeti una descàrrega emocional i a la vegada faciliti la visió dels èxits i dels fracassos, la construcció d’un mateix i els nusos que, poc a poc, anirem desfent.

També llegir “Dale vida a los sueños” de Mario Benedetti:

Dale vida a los sueños que alimentan el alma,
y aunque tu mente sienta necesidad humana,
de conseguir las metas y de escalar montañas,
nunca rompas tus sueños, porque matas el alma.

Dale vida a tus sueños aunque te llamen loco,
no los dejes que mueran de hastío, poco a poco,
no les rompas las alas que son de fantasía,
déjalos que vuelen contigo en compañía.

Dale vida a tus sueños y, con ellos volando,
tocarás las estrellas y el viento, susurrando,
te contara secretos que para ti ha guardado,
y sentirás el cuerpo con caricias, bañado,
del alma que despierta para estar a tu lado.

Dale vida a los sueños que tienes escondidos,
descubrirás que puedes vivir esos momentos
con los ojos abiertos y los miedos dormidos,
con los ojos cerrados y los sueños despiertos.

I tot això per què? Doncs perquè a l’ensenyament secundari el mestre ha de portar molta frescor a l’aula.

La metamorfosi necessària

Dos monjos caminaven cap al seu monestir i es trobaren una dona bellíssima a la vora d’un riu, que com ells volia passar a l’altre cantó. Com que el riu baixava molt crescut, un d’ells se la carregà a les espatlles i la passà a l’altre costat.
L’altre estava absolutament escandalitzat i durant dues hores no parà de censurar la seva negligència en la observança de la Regla: Havia oblidat que era un monjo? Com s’havia atrevit a tocar una dona i transportar-la a l’altre costat del riu? Què diria la gent? No havia desacreditat la Religió?
La víctima s’ho prengué com un joc, i a la fi digué: “Germà, jo he deixat aquella dona al riu. No ets tu qui la porta ara?”
                                      Anthony de Mello

Una virtut que hauríem de practicar és la caritat espiritual, ensenyar a qui sap menys amb humilitat i afecte, sense fer-li sentir mai la superioritat intel•lectual. Podria passar que ens reservéssim alguns coneixements i no volguéssim comunicar-los per por de perdre alguna cosa; obrar d’aquesta manera seria una falta d’amor cap els altres. Succeeix precisament que quan es dóna, es desperten forces que dormien en nosaltres mateixos. En donar, aquestes forces comencen a brollar i se sent una plenitud meravellosa. Resulta, doncs, que en el món espiritual donant ens fem més rics.
No s’ha de confondre no ser caritatius amb la necessitat de ser prudents en el parlar. És aconsellable comunicar només allò que sigui estrictament necessari, sempre tenint en compte a qui va adreçat. Es diu que Pitàgores quan estava amb els seus deixebles més avançats, dins la seva escola, deia que la Terra girava al voltant del Sol; en canvi quan estava a fora se’n guardava molt de dir-ho.

La gran majoria de professions van canviant d’acord amb l’evolució social. El mateix ha succeït en el món educatiu, especialment en l’educació secundària, on de forma inequívoca, per mi, s’ha donat un canvi de rol o de funcions per part del docent, una renúncia del paper, potser més còmode i limitat, de professor, per esdevenir mestre.
La diferència fonamental entre el professor y el mestre l’expressa Joan Carles Mèlic de la següent manera: “El professor per mitjà de la docència fa possible que els seus alumnes adquireixin tècnicament uns sabers, unes actituds “scientia”. El mestre, a més a més, amb la seva vivència personal, contribueix a la transformació del ser dels seus deixebles. Per aquesta raó el testimoni és fonamental en tot mestre. En la relació educativa el mestre no estableix solament una relació de “scientia” amb els seus alumnes, sinó també de “sapientia”. (La sabiduría de lo incierto).
Un cop s’ha pres la ferma decisió d’acceptar el repte de la metamorfosi necessària per esdevenir mestre, llavors quan l’alumne cerca el professor d’àrea es troba, en primer lloc, amb un ser que procura ser mestre de vida.

Conèixer i estimar els alumnes

El pastor Miguel Brun me contó que hace algunos años estuvo con los indios del Chaco paraguayo. Él formaba parte de una misión evangelizadora. Los misioneros visitaron a un cacique que tenia prestigio de muy sabio. El cacique, un gordo quieto y callado, escuchó sin pestañear la propaganda religiosa que le leyeron en lengua de los indios. Cuando la lectura terminó, los misioneros se quedaron esperando.
El cacique se tomó su tiempo. Después, opinó:
“Eso rasca. Y rasca mucho, y rasca muy bien”.
Y sentenció:
“Pero rasca donde no pica”.
                               Eduardo galeano “El libro de los abrazos”

Normalment volem canviar les coses sobre les quals no podem actuar, i aquelles que estan al nostre abast i que s’haurien de modificar perquè comporten sofriment, no es canvien.
És molt important arribar a la conclusió, que com a persones no podem canviar el món i que el mestre involucrat en educació, tampoc pot canviar el sistema educatiu; allò que tant agrada de qüestionar, i que segurament tantes hores s’hauran “perdut” parlant-ne. Si s’accepta el fet que dedicar molta energia a canviar el sistema educatiu no és massa rendible, llavors sobre què actuar, sobre què aplicar l’energia, de manera que pugui ser productiu?
Una vegada més es pot dir que voler canviar els altres, voler canviar els qui ens envolten és semblant a picar sobre ferro fred. Per exclusió i per haver-ho verificat, només es pot de veritat treballar sobre un mateix.

Aquesta tasca llarga i constant de canviar-se un mateix, malgrat que es faci amb gran determinació, és un camí amb dificultats però també amb moltes gratificacions.
Paral•lelament a aquest procés, es va despertant una sensibilitat que abans no es tenia i que canvia la manera de mirar el món i les persones que ens envolten, en especial els alumnes; de manera que es veuen més facetes de l’altre, aspectes personals que abans no es veien. Es comprèn més l’alumne i alhora l’afecte que sentim per a ell augmenta perquè ens fem més càrrec de les seves situacions, ja que sabem que res passa perquè sí.
D’aquesta manera ens aproximarem una mica més cap el seriós i difícil repte de conèixer i estimar els nostres alumnes, la qual cosa és molt necessària per poder-lo ajudar millor en el seu aprenentatge.

Un recurs que ens pot ajudar és el de procurar sentir empatia pels nostres alumnes, fer el treball imaginatiu de posar-nos “dins la seva pell” i llavors suposar quins pensaments i quin sentiments pot estar sentint l’altre. Si podem coincidir aproximadament amb ells, si ens posicionem en el “punt de trobada”, llavors anirem junts en la investigació que es realitzi.

La poesia de Musa Kazim, “teachers , teaching, taught”, a mi em va servir per reflexionar respecte al què és fer de mestre.

“Teachers talk about teaching
Real teachers study their pupils as well.
Most of all, teachers should be studied”.

La responsabilitat de fer de mestre

Amb el pas del temps s’ha enfortit en mi la idea de que la primera escola és la família, i que per això és tan important vetllar per les relacions dins de les famílies. Els futurs ciutadans, ens posen de manifest, dia darrera dia, amb les seves diverses maneres de comportar-se, que els pilars de la societat són els pares. És a ells a qui pertoca, més que a cap altre estament, de donar la mà i acompanyar els fills a gaudir de la formosor de la vida. Però immediatament després aquesta responsabilitat recau en els mestres.

Vull repetir, perquè em sembla cabdal, el que Miguel Àngel Santos Guerra en el seu llibre “Pedagogia contra Frankenstein” explica del famós Pericles. Diu que en certa ocasió va manar reunir a tots els genis creadors que havien ajudat a engrandir Atenes. Varen arribar arquitectes, enginyers, escultors, els militars, els filòsofs, astrònoms, matemàtics. Pericles va adonar-se que faltaven els pedagogs.
“On són els pedagogs?, Va preguntar Pericles. “No veig els pedagogs per enlloc. Aneu a buscar-los”.
Quan finalment arribaren, Pericles començar a parlar:
“Aquí es trobaven els que amb el seu esforç transformen, embelleixen i defensen la ciutat. Però faltàveu vosaltres, que teniu la missió més important i elevada de totes, la de transformar i embellir l’ànima dels atenesos”.

Els mestres tenim el deure de ser feliços

Dos homes, tots dos molt malalts, ocupaven la mateixa habitació d’un hospital. Un d’ells cada tarda seia durant una hora per tal d’ajudar a drenar el líquid dels seus pulmons. El seu llit donava a l’única finestra de l’habitació. L’altre home s’havia d’estar panxa enlaire tota l’estona.
Enraonaven durant hores de les seves vides. Cada tarda, quan l’home de la finestra podia asseure’s, passava molt de temps explicant al seu veí les coses que podia veure.
L’home de l’altre llit va començar a desitjar que arribés aquell moment en que el seu horitzó s’eixamplava i prenia vida amb els colors del món exterior.
La finestra donava a un jardí en que hi havia un bonic llac on els ànecs i algun cignes jugaven a l’aigua i els nens ho feien amb els seus cometes. Els joves enamorats passejaven entre flors de totes classes i de tots colors. Uns grans arbres adornaven el paisatge, i a la llunyania es podia veure una bonica vista de la ciutat. Mentre l’home de la finestra descrivia això, amb tota mena de detalls, l’altre home de l’habitació tancava els ulls i s’imaginava la idíl•lica escena.
Passaren dies i setmanes. Un dematí quan l’infermera entrà a l’habitació trobà sense vida el cos de l’home de la finestra, que havia mort plàcidament mentre dormia.
Es varen emportar el cos del difunt. Quan ho va considerar oportú, l’altre home va demanar de ser traslladat al llit al costat de la finestra. L’imfermera encantada va accedir al canvi i quan va veure que el pacient estava còmode va sortir de l’habitació.
Lentament i amb dificultat, l’home es va anar aixecant recolzant-se en el colze, per tal de poder fer la seva primera mirada al món exterior. Es va esforçar i es va anar girant poc a poc per mirar per la finestra del costat del llit… i es va trobar amb una paret blanca.
L’home va preguntar a l’infermera què hauria pogut motivar al seu company mort a descriure tantes meravelles. L’infermera li va contestar:
“Potser l’únic que pretenia era animar-te. Ell era cec”.

Sí, tenim el deure de ser feliços pel sol fet d’existir, per l’oportunitat de viure i per poder ajudar els altres, i en aquest estat experimentem una gran benaurança. Podríem dir que per felicitat en l’àmbit educatiu és l’acceptació joiosa, no resignada, de les activitats que comporta el seu desenvolupament, i en primer lloc que s’està content quan et retrobes amb els alumnes.

No ens podem presentar davant dels nostres alumnes amb una cara “llarga” d’enfadats. És una responsabilitat que tenim sempre amb els que ens envolten, però especialment amb ells, perquè estan allà, davant nostre, rebent el que enviem.
La negativitat no ha estat mai la millor manera de fer front a una situació perquè bloqueja l’autèntic camí. Qualsevol cosa que diguem o fem quedarà contaminada per la mala vibració que desprenem en aquell estat i a més a més amb l’agravant que és contagiosa, es propaga més fàcilment que les malalties físiques, a no ser que estiguis immunitzat.

La feina de mestre demana, perquè els mateixos nois ens ho recorden, de la necessitat de persones “felices”, si és que es pot dir amb aquesta paraula. Aquesta “missió” inel•ludible dels educadors, la de ser feliç, que també és la de tots els humans, és la voluntat de la Vida.
La Vida no vol sacrificis ni persones amargades, ni persones que mostrin actituds heroiques treballant molt, perquè és provable que hagin de pagar les conseqüències, que molt bé poden ser en forma d’estrès o d’alguna altra somatització. Si hi ha sacrifici és provable que es transformi en ressentiment i en queixes perquè no s’ha valorat suficientment l’esforç. Per altra banda, tampoc hem d’escatimar el temps, no es pot fer bé aquesta feina si no som generosos amb la nostra dedicació. Però sempre amb mesura, perquè un altre risc és l’adicció a la feina, molt estesa actualment i que és la punta de l’iceberg de molts problemes personals.

Una de les dificultats que impedeix experimentar aquella vivència de felicitat, és la no acceptació del rol que s’ha de desenvolupar avui en dia dins de les aules. Acostuma a passar que ens estem enfrontant a nous temps, a una nova realitat, amb esquemes vells i estàtics. En l’Univers tot, absolutament tot, està en moviment, tot canvia, però en canvi als humans ens costa molt de realitzar canvis en els nostres hàbits.
Les tasques que ha d’afrontar el docent actualment dins de l’aula, són d’una naturalesa tal que han conduït cap a un canvi de rol en la professió. L’antic professor de matèria, interessat només en els continguts de la seva àrea, ha esdevingut un educador, aquesta és la realitat que s’ha d’acceptar.
Si ens trobem molt lluny d’aquesta sensació de “felicitat”, hauríem de començar a fer els preparatius per aquest viatge ineludible, necessari i també meravellós cap el país dit de la felicitat. Els joves s’ho mereixen, però el primer beneficiat és un mateix. De no ser així, la coherència personal, la integritat, demana baixar d’aquest “tren”.

És imprescindible l’educació permanent

Los auténticos maestros són aquellos que han elegido ganar la vida, en lugar de ganarse la vida
                                                          Neale Donald Walsch

Cadascú en el seu lloc de treball hauria d’estar content de la feina que ha fet, perquè cal pensar que cadascú ha donat tot el que podia fins aquell moment. A vegades, però, després d’aquest necessari reconeixement, pot quedar, millor dit, em sembla que hauria de quedar, un cert sentiment de que es podia haver fet millor.
Les ganes d’aprendre, hem de procurar que no ens abandonin mai, perquè si desapareixen és quan es pot considerar que la persona s’ha fet vella. És per això que tantes vegades es troben nois que travessen crisis que fan que momentàniament es comportin com a persones psicològicament velles.

Un bon ajut per portar a terme aquesta idea de millorar la feina feta és veure què podem aprendre dels altres i de tot, de qualsevol situació de la vida. Es convenient escoltar i procurar aprendre de les converses que es generen als centres educatius, intentant sempre destriar “el gra de la palla”, o el que és el mateix, passar-ho pel propi garbell o filtre.

Un altre ajut que pot ser molt profitós és el de preguntar a aquelles persones que ens mereixen una consideració especial, per la seva maduresa i coneixement davant la vida, el seu parer sobre algun aspecte en particular que ens tingui capficats. Però si de veritat ens preocupa el tema, el millor que podem fer és anar a les fonts, als especialistes del tema, però que a la vegada siguin inspiradors, perquè si bé els professionals coincideixen molt sovint amb els fins de l’educació, existeixen després moltes discrepàncies en quan a la interpretació.
Més enllà d’això, davant de dubtes professionals on hi hagi una forta implicació personal, una alternativa és deixar-ho reposar i fer la consulta al coixí.

Avui més que mai, amb la diversitat que tenim a les aules, el professor necessita tenir al seu abast una gran quantitat de recursos didàctics. Hem de reconèixer quina ens sembla que és la nostra mancança més important en aquest moment o veure què ens preocupa i llavors començar per aquí, abordant aquest interrogant.
Sortosament tenim avui a la nostra disposició la possibilitat d’educar-nos i formar-nos en temes molt diversos que poden ajudar al docent. Cursets de creativitat, relaxació, foniatria, coneixement de l’adolescència, tutoria, art, teatralització, narració de contes, educació emocional, superació de l’estrès, tècniques de relaxació, etc. I tot pot ser útil si és allò que en aquell moment necessitem. A mi a més del mencionat anteriorment m’han ajudat molt també l’estudi de la Sabiduria antigua, per mitjà, d’entre altres, de H.P. Blavatsky, Annie Besant, Alice Bailey, Manly P. Hall i d’altres

I si en algun moment es perd el rumb en aquesta feina, cosa molt fàcil d’entendre, tenim la bonica poesia de Gagriel Celaya:

Educar es lo mismo
que poner un motor a una barca…,
hay que medir, pensar, equilibrar…,
y poner todo en marcha.
Pero para eso, uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino,…
un poco de pirata,…
un poco de poeta,…
y un quilo y medio de paciencia concentrada.
Pero es consolador soñar
mientras uno trabaja,
que ese barco, ese niño,
irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia puertos distantes, hacia islas lejanas.
Soñar que cuando un dia
esté durmiendo nuestra propia barca,
en barcos nuevos seguirá nuestra bandera enarbolada.

Educar-nos per educar

És impossible per a un home aprendre el que pensa que ja sap
Epictetus

Si la responsabilitat d’educar-nos ja s’adquireix pel fet de ser ciutadans d’una societat, aquella encara s’incrementa si els ciutadans estan directament involucrats en la professió d’educador.
La feina d’educador no ha estat mai fàcil. Però la diversitat que és troba avui a les aules, juntament amb aquesta democràcia tan mal entesa per part de la gran majoria de la ciutadania, fan la tasca d’educador més complexa i difícil, segurament que en cap altre moment de la història.
Per tot això, i utilitzant un llenguatge metafòric, podem dir que a aquesta “guerra” s’hi ha d’anar ben preparat. No es pot anar de qualsevol manera a lluitar contra els “elements”, cal portar moltes “armes”, totes les que disposa avui la Pedagogia.

Però educar a l’educador és molt més difícil que educar els nois i noies, perquè l’educador, en general, ja està definit, fix, inamovible. Però gràcies al dolor del sofriment propi i al cada vegada més fort soroll de la soferta humanitat, anem despertant, i ens comencem a qüestionar el significat de l’existència. Estudiar aquest significat és la principal funció d’un vertader educador.

I molt convenient és per tots saber trobar màgia i poesia en la nostra quotidianitat com a part d’aquest educar-se. Gabriel Celaya en la seva poesia “Los dioses terrenos”, ens ho explica:

Eso es la poesia: vivir despierto en lo alto
y ver en lo sencillo lo que es extraordinario;
y en lo extraordinario la evidencia misma;
y en lo cotidiano la verdadera magia;
y en los oficios, no técnica, milagros.

Eso es la poesia. No buscar siempre lejos
lo que está en nuestro mundo, lo que está a nuestro lado,
pues los dioses, si existen, tan sólo son terrenos,
y esas luces que a veces parecen detectables
muy lejos, siempre lejos, tan sólo son fantasmas
con los que no es posible charlar de nuestras cosas
.

El mestre és també un estudiant

“Si pots descobrir exactament la posició on l’altre es troba i començar des d’allà, potser puguis tenir la sort de portar-lo a on tu estàs.
Ser mestre, en el vertader sentit de l’expressió, és ser un estudiant. La instrucció comença quan el mestre aprèn de l’alumne, quan es posa en el lloc d’aquest, de manera que compren el mateix que ell”.
Kierkegaard

Al mestre li ha d’interessar tot l’Univers, però en especial el ser humà i l’acte d’ensenyar.
L’alumne ha de ser la part més important de l’univers professional del mestre i per això ha d’estudiar els seus alumnes. En aquest difícil treball d’estudi, el mestre no pot caure en la simplificació de dir que si un alumne no avança, és per culpa seva.
Aquest estudi hauria de tenir com a tret més important, com a punt de partida, l’actitud del mestre, una actitud reverend cap a la vida, cap el ser humà i la seva singular individualitat. El mestre ha de tenir fe en els seus alumnes, que vol dir confiança en ells, perquè sent un gran afecte cap aquells sers. Si no hi ha aquesta calidesa, aquest interès, llavors es pot caure molt fàcilment en una freda indiferència.
En les converses amb els alumnes s’ha de procurar escoltar molt i parlar poc, intentar trobar les paraules justes.

El mestre també estudia el món en què viu i s’interessa per tota la llarga tragèdia humana que ha servit per fer aquesta la nostra història universal. S’interessa per l’enorme vessament de sang i sofriment que ha comportat poder arribar a on som ara, a aquest punt de benestar, a expenses de tants d’altres. Conscient d’aquesta situació dóna gràcies contínuament i com que coneix quina és la situació actual del planeta procura viure el més ecològicament possible. S’interessa en general per tots els actes que consideri que són significatius pels humans.
El mestre també viu i treballa en una comunitat a la qual haurà de conèixer, s’haurà d’integrar i estimar, amb tot el que tingui de bo i de dolent, perquè aquestes condicions són indispensables per tal que els alumnes s’hi interessin.

“El mestre obre portes i finestres que donen a un món meravellós”. (E.O. Melby) Si ha d’obrir portes cap a la instrucció d’una matèria, llavors ell també ha de sentir curiositat cap aquesta i cap a altres matèries, perquè ha d’introduir els alumnes cap a la visió de coses que de moment ells, segons la seva edat, no podrien veure sols.

El mestre ha d’estar ple de grans ideals

El requeriment necessari en un mestre és que posseeixi tot allò que el seu deixeble necessita
                                Ibn-El-Arabi

M’agradaria exposar unes idees que han estat captivadores per mi i que ajuden a definir la figura del mestre:
Segons Plató “el vertader mestre és aquell que és capaç d’avivar el foc, de fer flamejar en l’ànima dels seus deixebles, aquell amor cap a la Veritat, la Bellesa, la Justícia, que està i es manifesta en l’ànima dels nostres joves”. Després continua i afegeix que “la seva missió és la d’ajudar els seus propis deixebles a realitzar aquells valors, per ells mateixos, sense imposar les seves pròpies opinions”.

Segons Sant Tomàs “el mestre com a persona educadora que és, s’ha de posar del costat del noi, al seu servei, per tal d’ajudar-lo a potenciar el seu esperit i poder-lo conduir per un camí de perfeccionament personal.” D’aquí podem deduir que el mestre no ha d’imposar mai la seva cultura, “oprimint ” l’alumne per raó del seu rol. Tota la riquesa personal del docent ha d’estar posada a disposició de l’alumne.
En aquest cas el mestre més que un professor és un “guia” i per això ha de crear una calidesa espiritual, ha d’animar i ha d’arrossegar, és a dir, utilitzant el llenguatge actual, ha de motivar.
El mestre ha de procurar que l’espiritualitat latent emergeixi i després mantenir-la, i fins i tot defensar-la.
El mestre ha de guanyar-se la confiança dels alumnes, amb la prudència en el fer, amb la maduresa de pensament, amb una justa manifestació de sentiments, o sigui ha de procurar manifestar una total coherència interior i exterior.

Segons Renzo Titone “el mestre, si és la manifestació de grans ideals, crearà una força suggeridora en l’ànima dels alumnes que els arrossegarà.
Influirà en la personalitat de l’alumne en la mateixa proporció a la seva maduresa personal, és a dir, espiritual i humana.”
Coincidint amb molts altres autors afegeix: “Les demés qualitats, preparació cultural, didàctica, etc., resulten operatives només quan han fet el recorregut a través de l’anterior filtre”.

També hauria d’intuir quines són les necessitats dels alumnes i llavors, d’acord amb un principi educatiu, elaborar un mètode.
En resum, el mestre és qui acompanya l’alumne en el seu creixement, més o menys com un “àngel de la guarda”, juntament amb els pares.