Espiritualitat a l’aula

Un vell i savi monjo vivia en un antic temple del Japó. Un dia el monjo va sentir uns cops impacients a la porta del temple. L’obrí i saludà un jove estudiant que digué:
“He estudiat amb mestres molt savis. Em considero a mi mateix ben educat en filosofia Zen. No obstant, en el cas de que hi hagi alguna cosa que necessiti aprendre, he vingut per veure si tu pots afegir-ho als meus coneixements”.
“Molt bé”, va dir el vell monjo. “Vine a prendre te amb mi, i parlarem dels teus estudis”.
S’assegueren l’un enfront de l’altre i el vell monjo preparà el te. Quan estigué a punt, el monjo vell començà a omplir amb molta cura la tassa del visitant. Quan la tassa estigué plena, l’ancià continuà ficant-n’hi fins que vessà i anés a parar a la falda del monjo jove. Aquest saltà enrere i ple d’indignació cridà:
“Vaja un monjo savi! No ets més que un tonto que ni tant sols sap quan una tassa és plena!”
Amb molta calma l’ancià li replicà: “Igual que aquesta tassa, la teva ment està tan plena d’idees que no hi ha espai per res nou. Torna a mi amb una ment semblant a una tassa buida, i després podràs aprendre alguna cosa”.

Una ment buida com una tassa (Wisdom tales from around the world)

El jove estudiant del conte podem pensar que seria un exemple de la primera forma de coneixement segons Ibn El-Arabi, té una ment plena de coneixements intel•lectuals. El vell monjo possiblement tracti de representar un exemple de coneixement de la Realitat, que voldria dir també de la Veritat.

En “The power of now”, Eckhart Tolle fa una clara referència a la ment intel•lectual i a les seves limitacions, i que per conèixer la Realitat ho hem de fer amb una ment silenciosa, calmada, que deixi sortir enfora la naturalesa del Ser:
“La ment no pot conèixer l’arbre. Només pot conèixer fets o informació sobre l’arbre. La meva ment no et pot conèixer, només etiquetes, judicis, fets, i opinions sobre tu. Només el Ser coneix directament.
Hi ha un lloc per la ment i el coneixement mental. Es desenvolupa en el reialme pràctic de la vida del dia a dia. No obstant, quan acapara tots els aspectes de la teva vida, incloent les teves relacions amb altres sers humans i la naturalesa, esdevé un monstruós paràsit que, desfermat, pot acabar matant tota la vida del planeta i finalment ell mateix matant el seu amfitrió.”

En morir un vell noble, esdevingué un gran desacord entre els seus dos fills a causa de l’herència. Es barallaven per emportar-se la millor part del patrimoni familiar. Per més equitatiu que fos el repartiment, sempre s’imaginaven que l’altre se n’emportava més.
Es van sotmetre al tribunal de justícia i el jutge no va poder determinar realment quin dels dos s’havia quedat amb més herència. El cas es va portar fins a l’emperador. El seu veredicte no va portar la fi a la pugna.
En aquesta situació, el primer ministre es va oferir a resoldre el litigi.
Després d’aconseguir el permís reial, el primer ministre va citar els dos litigants.
“Heu dit la veritat en les vostres acusacions?”
“Sí, senyor, és totalment certa la meva acusació.”
Els dos es varen pronunciar simultàniament. Havent dit això, el ministre els va fer firmar un document en que es reafirmaven en haver dit la veritat. A continuació va dictar sentència:
“Considerant que us esteu acusant mútuament que l’altre s’ha quedat amb més herència, ordeno que us canvieu les vostres pertinències avui mateix, essent irrevocable la sentència.”
101 cuentos clásicos de la China

El tema de la intel•ligència i el de l’aprenentatge, entesos en un sentit ampli, m’interessen especialment, però em passa que no sé on trobar un estudi complert on es mostri tota aquesta teoria i les seves relacions. Segurament que deu existir. Mentre jo vaig intentant veure-hi una mica de llum.

Ibn El-Arabi d’Espanya quan instruïa els seus seguidors es pronunciava d’aquesta manera:
“Hi ha tres formes de coneixement. El primer és el coneixement intel•lectual, el qual de fet només és que informació i recopilació de fets, i l’ús d’aquests per arribar a conceptes intel•lectuals més amplis. Això és intel•lectualisme.
Després ve el coneixement d’estats, el qual inclou sensacions emocionals i estats estranys del ser en el qual l’home pensa que ha percebut quelcom suprem però que no li reporten cap benefici.. Això és l’emocionalisme.
En tercer lloc tenim el coneixement real, que és anomenat el Coneixement de la Realitat. En aquesta forma, l’home pot percebre què és correcte, què és vertader, més enllà de les fronteres del pensament i dels sentits.
Els escolàstics i els científics es concentren en la primera forma de pensament. Els emocionalistes i experimentalistes utilitzen la segona forma. Altres utilitzen les dues combinades, o qualsevol d’elles alternativament.
Però aquells que arriben a la veritat són aquells que saben connectar amb la realitat que es troba més enllà d’aquelles formes de coneixement. Aquests són els autèntics Sufís, els Dervixos que han arribat”.

Al meu entendre en el conte inicial s’hi poden veure reflectits les tres formes de coneixement.

“Un camell és més fort que un home; un elefant és més gran; un lleó té una més gran valentia; les vaques poden menjar més; El ser humà fou creat per aprendre”.
El-Ghazali

“Hem d’ensenyar a pescar enlloc de donar peix”.
proverbi xinés

Un fet que ens indica la dificultat per adaptar-se als nous temps del sistema educatiu, el tenim bastant sovint a les aules de secundària quan molts docents entenen que l’única manera de fer la classe és estar tota l’estona intentant treballar amb el gran grup, donant informació, enfadant-se amb els alumnes perquè es posen a enraonar, es distreuen, etc. Penso que si fóssim capaços d’interpretar què està passant a l’aula i què està passant a fora, ens seria més fàcil trobar el què cal fer per ajudar als nostres joves a cada moment.

El món de la cultura avui és infinit, tota la informació està a disposició de tothom. La tecnologia i la cultura s’han ajuntat per posar al nostre abast una gran quantitat d’informació, més o menys estructurada, que espera que els joves es decideixin a utilitzar. Però som nosaltres, els “capitans” d’aquest simbòlic vaixell, els que hem d’organitzar i fer, dintre del possible, activitats que estiguin d’acord amb aquest nou entorn. Per això s’haurien d’abandonar idees tals com la de que “el saber ho és tot” (el saber entès com acumulació de coneixements), i anar cap a la creació o implantació de recursos per poder viure en un món ple d’informació, és a dir, s’haurien de facilitar eines als nois per poder “aprendre a aprendre”, perquè la informació ja no és un privilegi dels professors, tots en som usufructuaris.
En una societat que canvia tan ràpidament, s’haurà de seguir aprenent per a poder fer front als canvis i es necessitarà una classe d’educació que ensenyi la forma d’aprendre, que alhora hauria de compaginar el gust per aprendre.

L’escola transmissiva, l’escola com a lloc on el mestre és el posseïdor i transmissor d’informació, on el mestre és el canalitzador del coneixement ja no es pot considerar vàlida. En els centres es troben alumnes que saben molt més que nosaltres de segons quins temes. Per això em sembla molt clar que la funció del mestre ha de ser cada vegada més la d’un dinamitzador, el facilitador que ja avançava Carl Rogers.

“Aprendre a aprendre” ha de ser un dels grans objectius a incorporar en el fer diari de l’aula. Aquest objectiu es pot portar endavant de moltes maneres. Algunes d’aquestes podrien ser: Mostrant a l’alumne diferents estils d’aprenentatge, investigant, aplicant les diverses tècniques d’estudi, treballant l’atenció, la relaxació, la concentració; i tot això dins del context de la pròpia classe, sense necessitat de muntar cap “esdeveniment especial”. El que hauríem de canviar són les prioritats.

Caldria que fóssim capaços d’anar una mica més enllà de les rutines establertes i reflexionar sobre què és realment important pels alumnes. I no oblidar que: “Les coses importants de la vida s’aprenen sense que ens les ensenyin”.

“Un home va observar que en un capoll hi apareixia una obertura. Després va veure com la papallona s’esforçava durant hores per tal que el seu cos passés a través d’aquell petit orifici.
En un moment donat a l’home li va semblar que la papallona havia arribat al límit dels seus esforços i que no podia avançar més. Llavors l’home va decidir ajudar l’animalet: va prendre unes tisores i va fer l’orifici més gran. La papallona alliberada va sortir fàcilment.
Però el seu cos estava atrofiat. L’home va continuar observant perquè pensava que, en qualsevol moment, les seves ales s’obririen i es començarien a moure.
Res d’això va succeir! En realitat, la papallona va passar la resta de la seva vida arrossegant-se amb un cos deforme i les ales atrofiades. Mai va ser capaç de volar.
L’home no comprenia, malgrat la seva bona voluntat, que l’esforç necessari per tal que la papallona passés per la petita obertura, era la manera per la qual s’aconseguia que els fluids del seu cos arribessin a les ales, i així estar aviat preparada per volar”.
“La lliçó de la papallona”

Algunes vegades, l’esforç és precisament allò que es necessita a les nostres vides. Si tinguéssim una vida sense obstacles no seríem tan forts com podríem haver estat i mai podríem volar.
L’aprenentatge de nous continguts acadèmics requereix també un esforç. Aprendre no és una activitat instintiva sinó que la seva realització comporta esforç, demana temps i un període d’assimilació i reflexió.

Tots els aprenentatges, uns més que altres, requereixen una especial atenció per part de l’alumne. A aquesta exigència que s’ha d’imposar tothom que vulgui aprendre, la podem anomenar també atenció voluntària, la qual s’ha de treballar per tal de millorar la capacitat d’estudiar, o sigui, que es precisa d’un esforç conscient per seleccionar els estímuls externs que interessa percebre i poder integrar. Desenvolupar aquesta atenció voluntària ajuda molt a l’hora de realitzar un aprenentatge concret.
Posteriorment, a tot aprenentatge cal un període de reflexió. La formació sense reflexió es queda molt a la perifèria de la persona. S’hauria de procurar sempre treballar algun tipus de contingut que permeti a més de la reflexió, la interiorització i a ser possible la transformació, perquè sinó es queda en “cultureta”, que només serveix per adornar la persona.

Els nois que troben molts obstacles per a la realització de l’esforç necessari per assolir aprenentatges són els que de petits han tingut tot allò que volien i que encara ara els pares no saben veure la necessitat de posar una certa austeritat en la vida dels seus fills. El noi saciat no té ganes d’aprendre, és poc àvid.
Aquí seria bo de recordar aquella frase de Confuci:

“Educa a tu hijo con un poco de hambre y un poco de frío”.

I si nosaltres no ens recordem dels nostres deures, ja se’ns presentaran moltes oportunitats, però totes seran “lliçons que haurem d’estudiar per aprovar-les. I com es pot veure la vida demana d’un cert esforç:

Vaig demanar forces… i la Vida va donar-me dificultats per fer-me fort.
Vaig demanar saviesa… i la Vida em va donar problemes per resoldre.
Vaig demanar coratge… i la Vida em va donar obstacles per superar.
Vaig demanar amor… i la Vida em va donar persones a qui estimar.
Vaig demanar favors… i la Vida em va donar oportunitats”.