Espiritualitat a l’aula

Lo que cuesta más de ver es lo que vemos cada día
                                                  J. W. Goethe

Sabeu quin és el pitjor dels mals que pot patir un ser humà? Bé, m’imagino que ara cadascú en deu pensar un de diferent, però jo des de que vaig conèixer aquesta història que em va explicar una amiga de Brahma kumaris, i que posteriorment hi vaig reflexionar, em va semblar efectivament que aquest mal era molt perillós.

“Resulta que una vegada, tots els defectes de la humanitat estaven reunits en una cova fosca, tal com ha de ser, doncs havien estat convocats a una reunió amb un sol punt en l’ordre del dia: matar l’Amor. Tot i que hi havia molta foscor es podia distingir l’odi, la gelosia, l’enveja… etc.
Va començar la reunió i el president va demanar qui es volia fer càrrec d’aquella feina de matar l’Amor. Després d’un llarg silenci es va sentir la veu de l’odi dient:
“Jo me n’ocuparé”.
Es va tancar la reunió i tothom va marxar molt tranquil perquè la feina estava en bones mans.
Va passar un temps i tots van ser novament convocats a una altra reunió. El president va manifestar que l’odi havia fracassat i que calia trobar algú altre per fer la feina. La venjança va oferir-se a fer la feina i novament al cap d’un temps van rebre una altra citació.
“Hem fracassat una altra vegada”, va reconèixer el president.
“Ens cal trobar algú que s’atreveixi a matar l’Amor!”.
“Jo ho faré”, va dir una figura que estava allà en un racó amb un barret negre i una capa també negra amb la qual a més de cobrir-se es tapava la cara. En la següent cita que van tenir, el president molt content va exclamar:
“Ja l’hem mort!”
Llavors, després dels grans crits de satisfacció que es van sentir per part de tothom, “l’enveja” va preguntar a la figura de la capa negra:
“I tu qui ets?”
I la figura va respondre:
“La rutina”".

A un nivell més pròxim a la terra, més quotidià, Guadalupe Jover en el seu llibre “Un món per llegir” utilitza una altra història, exagerada com totes les històries que pretenen ser didàctiques, per explicar un dels grans mals que patim els professionals de l’ensenyament: És un conte d’Eduardo Galeano que porta per nom “La burocracia”:

“Sixto Martinez cumpló el servicio militar en un cuartel de Sevilla.
En medio del patio de ese cuartel, habia un banquito. La guardia se hacía porque se hacía, noche y día, todas las noches, todos los días, y de generación en generación los oficiales transmitían la orden y los soldados la obedecían. Nadie nunca dudó, nadie nunca preguntó. Si así se hacía, y siempre se había hecho, por algo sería.
Y así siguió siendo hasta que alguien, no sé qué general o coronel, quiso conocer la orden original. Hubo que revolver a fondo los archivos. Y después de mucho hurgar, se supo. Hacia treita y un años, dos meses y cuatro días, un oficial había mandado montar guardia junto al banquito, que estaba recién pintado, para que a nadie se le ocurriera sentarse sobre la pintura fresca”.

Transcorre en un entorn, que potser és força propens a que passin situacions com aquesta, però qui estigui lliure d’aquest pecat, que tiri la primera pedra.

És possible que amb el nostre treball impulsem un espai creatiu?
Poden sorgir accions creatives quan hi ha un problema per resoldre, o una activitat oberta amb diverses possibilitats o solucions. Seria convenient presentar activitats el més pròxim possible a la realitat quotidiana, activitats obertes, que puguin despertar el desig en l’alumne de trobar algun resultat. Els clàssics exercicis en què només hi ha una possible resposta no ajudaran a impulsar un clima de creativitat. Naturalment que també tenen la seva utilitat, com quan es vol assolir l’aprenentatge d’un aspecte concret.

Partint d’això cal llavors crear a l’aula un ambient de llibertat en què:
- es produeixin tantes idees diferents com sigui possible
- es reforcin les idees positives que sorgeixin
- es premiï la divergència d’idees
- es premiï, també, la cooperació intra grups quan hi hagi competència intergrups.
- es valori les persones que no accepten les coses com són
- es valori, també, les persones que aprenen a acceptar noves idees.
Una dinàmica de grup molt vàlida per afavorir aquests objectius és, entre d’altres, “la pluja d’idees”.

M’agradaria acabar amb dues idees de l’arquitecte Jaques Herzog que estan molt relacionades amb el tema i que trobo molt interessants:
“Hem d’aprendre a circular per camins desconeguts”.
“Qui no explora els seus límits està mort”.

Hi hagué una reina hindú que va perdre el seu valuós collar de perles. Angoixada, el buscà per tot arreu, i quan les esperances de trobar-lo estaven a punt d’abandonar-la, es va aturar i es va donar compte que el portava posat al voltant del coll”
               “aprender a meditar” (Brahma kumaris)

Al meu entendre la vertadera creativitat no existeix, perquè tot ja ha estat creat. Això que nosaltres anomenem creativitat és la tasca de recuperar informació que prèviament havíem adquirit, és a dir, està basada en una recopilació o reestructuració d’elements coneguts dipositats en el nostre conscient i inconscient. Però tots ells van ser el resultat de la nostra personal manera de relacionar-nos amb la naturalesa.

Aquesta informació adquirida conflueix en l’instant en què diem que es manifesta la creativitat. Utilitzem en aquest moment alguns elements que la nostra consciència posseeix i decidim què volem que es manifesti de tot això. Aquest instant, que en diem el de la creació, és un instant de moltes o poques possibilitats, depenent de l’estat de la nostra ment. Passa en aquest moment com quan vas a començar una pintura o una narració, és un moment de moltes possibilitats. Hem de prendre una decisió i llavors continuar endavant.

S’ha comprovat que la nostra ment, la d’una persona normal, genera mils de pensaments diaris, i la seva gran majoria són pensaments inútils. Em refereixo a aquells pensaments que es presenten sense control que, a vegades, fins i tot, produeixen mal de cap. Això és perquè els pensaments es succeeixen de forma automàtica i ininterrompuda. Quanta més tensió experimenta una persona, més ràpida és l’aparició dels pensaments. En aquest estat és impossible el contacte amb el món de les idees noves, no pot sortir res nou, original, perquè la ment és espessa, obtusa, no deixa passar la llum.
Al contrari passa quan ens relaxem, llavors els pensaments es van separant de tal manera que entre ells deixen un espai buit. És sobretot en aquest espai de temps, en aquest espai de silenci mental, quan poden fluir, aparèixer meravelles.

Una de les maneres que tenim per afavorir l’accés a aquest espai de múltiples possibilitats és a través de la “meditació”. La paraula meditació és un terme utilitzat en general per abraçar els diversos mètodes que tenen per finalitat aquietar la ment. És per això que podem considerar la meditació també com un procés de curació. Si cerquem la pau, el benestar, propi d’una ment en calma, en les coses externes, ens passarà com a la protagonista del conte que ens decebrem i no la trobarem. La meditació ajuda a escobrir el “collaret” a partir de l’observació d’un mateix.

En articles anteriors es mencionen maneres de practicar meditació. Ara m’agradarà mostrar la visió de Krishnamurti exposada en “La fenêtre ouverte”:

“Anem a meditar junts… com quan es deixa una finestra oberta i entra l’aire. La meditació és tot allò que l’aire porta, és tot allò que està en el vent… És necessari però que la finestra estigui oberta per amor, per afecte, en tota llibertat i sense esperar res. Aquest és l’estat de bellesa, aquest estat de l’esperit que observa, però que no demana res a canvi.

Tenir plena consciència de les coses és un estat extraordinari – tenir consciència de l’entorn, dels arbres, de l’ocell que canta, del sol que surt, allà al darrera vostre; estar atent a les cares, als somriures, al marge del camí; percebre la bellesa d’aquest país, d’un arbre que contrasta sobre un cel rogent, de les ones de l’aigua -, tenir de tot una consciència sense elecció. Això és el que jo us convido a fer. Escolteu els ocells, no cerqueu donar-los-hi nom, ni identificar la seva espècie, escolteu simplement els seus sons.

Observeu els moviments dels vostres pensaments; no els vulgueu controlar, no digueu: “Aquest és bo, aquest és dolent”. Però acompanyeu-lo amb el moviment. Aquesta és la consciència desproveïda de tota elecció, de tota condemna, comparació o interpretació, només és que observació. Heus aquí el que torna l’esperit altament sensitiu.

En aquest estat de vigilància, hi ha atenció – però en absolut control o concentració. Només atenció. Dit d’una altra manera, esteu a la vegada escoltant els ocells, veient sortir el sol, escoltant passar els cotxes, atents als vostres pensaments i sentiments i al moviment del qual és animada aquesta atenció. La vostra atenció és global, sense límits i cobreix no solament el conscient, sinó també l’inconscient.

Quan l’esperit està així d’atent, el procés d’associació del pensament remet i l’esperit esdevé tranquil. Llavors d’aquesta tranquil•litat sorgeix un altre moviment… Aquesta meditació – parteix de l’etern i torna a l’etern, ja que el fonament sobre el qual un es recolza ja no és més el temps, sinó la realitat”.

Ver un mundo en un grano de arena,
y un cielo en una flor silvestre
retener el infinito en la palma de tu mano,
y la eternidad en una hora.
                                 William Blake

Jo no he fet estadístiques, però he observat molt la cara dels alumnes, he vigilat el seu estat d’ànim, he parlat amb ells, i he captat que prefereixen ser estimulats, motivats que no pas instruïts. Això no vol pas dir que ens hàgim d’oblidar de l’objectiu que la societat ens ha encomanat, però treballant el primer aspecte estem preparant el terreny pel segon.

Podríem dir que hi ha dos tipus de motivació, però totes necessiten de la creativitat, en més o en menys mesura.
Un tipus de motivació basada en activitats pensades prèviament, abans d’entrar a l’aula. Pot estar estructurada amb més o menys detalls, és a dir, com part de la programació.
Hi hauria una altre motivació que necessita més del que en podríem dir la creativitat de veritat. Aquesta creativitat que només pot sorgir quan deixem de pensar, quan el “soroll” que la major part del temps està present en les nostres ments desapareix, que surt d’una ment tranqui-la, present en aquell instant i que es capaç de veure, quan mira els alumnes, què és el que fa falta en aquell moment.

Quan els alumnes es troben davant de fets gloriosos, d’històries plenes de vida, quan es troben davant seu amb preguntes sobre la vida que els interessa conèixer, he observat que les seves cares es transfiguren i els seus ulls mostren la lluentor de qui està ple de ganes de viure.
Explicar biografies de persones anònimes o de grans personatges dels diferents àmbits de la cultura, ciències, etc., amb l’ànim de destacar-ne alguna de les seves qualitats és d’un gran interès i un recurs molt valuós.

Una altra possibilitat és apuntar a la pissarra, en entrar a l’aula algun aforisme, a ser possible, amb alguna relació amb el treball del dia. Els aforismes contenen, de forma abreviada, grans veritats; són un petit grup de paraules que respon a quelcom grandiós, i poden ser tema per riques converses. A més cadascú es queda amb un bocí, més gran o més petit de la saviesa que contenen.
Alguns d’aquests aforismes podrien ser:

“Allò que pots fer o has somniat que podries fer, has de començar-ho. La gosadia porta en sí geni, poder i màgia”.
                                        Goethe

“El que vulguis que els altres no diguin, tu ho has de callar primer”.
                                        Juan Luís Vives

“No podem evitar cometre errors, però si que podem posar constantment atenció”.
                                        Epicteto

També és molt beneficiós escriure a la pissarra o millor encara recitar en veu alta tots plegats la següent pregària o poesia. Cal valorar si és oportú fer-ho, però si hi ha alguna possibilitat cal atrevir-s’hi, tot i que inicialment als alumnes els pot semblar estrany.

May all the beings in all the worlds be happy.
May all the beings in all the worlds be happy.
May all the beings in all the worlds be happy.

Tal vegada també aquesta poesia de Juan Ramón jimenez:

Yo no soy yo.
Soy este
que va a mi lado sin yo verlo;
que, a veces, voy a ver,
y que, a veces, olvido.
El que calla, sereno, cuando hablo,
el que perdona, dulce, cuando odio,
el que pasea por donde no estoy,
el que quedarà en pie cuando yo muera.

O potser pot resultar més fàcil amb aquesta meravellosa pregària de Lao Tse:

If there is to be peace in the world,
there must be peace in the nations,
if there is to be peace in the nations,
there must be peace in the cities,
if there is to be peace in the cities,
there must be peace betwen neighbors,
if there is to be peace betwen neighbors,
there must be peace in the home,
if there is to be peace in the home,
there must be peace in the heart.

El més important en aquest moment en que es troba la nostra societat i la nostra educació és motivar, i per a mi la millor de totes, però també la més difícil, és la creativitat que sorgeix del silenci mental.

L’Univers és fet d’històries, no d’àtoms.
                                           Muriel Rukeyser

Hi ha un fet que em va succeir fa uns quants anys que em va produir el que en podríem dir una forta “sacsejada”. Un dia un alumne de l’IES, que era de l’Àfrica negra, em va explicar que al seu país un conte, una narració, era d’una importància tal que es podia equiparar a que hi hagués menjar a la taula. La vivència d’aquell alumne em va fer pensar en la importància i en la força que devien proporcionar les narracions a la gent. He de confessar que fins llavors, això dels contes jo ho tenia associat amb les coses dels nens petits.
Un altre fet que vaig sentir explicar a un important pedagog és que una vegada va anar a visitar un centre penitenciari del Brasil. En aquella institució ell havia de pronunciar una conferència a un gran nombre de reclusos reunits en una gran sala i que només li va ser possible que els presos anessin parant de fer comentaris i estiguessin atents a partir d’una narració.

El coneixement d’aquests fets em va portar a entendre que el conte era un recurs de grans possibilitats i que també ho havia de ser a l’aula. Tot i saber que “no viene a cuento que yo cuente cuentos”, vaig buscar “cuentos que viniesen a cuento” i vaig poder constatar la certesa d’aquelles paraules, de manera que van influir molt positivament en la meva vida professional, i és per això que sempre que puc començo la classe amb un conte, un mite, una narració, una metàfora, una vivència, etc.
Si algú dubta de la força d’una història que se’n recordi de quan era petit, si és que havia tingut la sort d’escoltar històries a la vora del foc i contes abans d’anar a dormir. Tots, petits i grans, estàvem atents, seguint el fil de la narració. Qui ho ha viscut sap que aquella escalfor queda per sempre, i si la vida ens porta situacions difícils, aquelles vivències són com una llumeta encesa en la foscor, una referència a la qual agafar-se.
Una narració és, doncs, un recurs amb grans possibilitats. Per una part ens serveix per motivar i conduir els alumnes cap al tema que ens interessa, per elevar les vibracions de tothom, però també serveix, i és el que m’agradaria ressaltar expressament aquí, per anar recollint, poc a poc, totes les atencions disperses, tant pròpies d’un aula d’ensenyament obligatori.

En general les narracions ens introdueixen sempre en un nou univers, que també és el nostre. La grandiositat no ha de ser necessàriament una cosa que passa als herois de les grans llegendes, als deus, pot ser un petit detall quotidià, el gest d’un nen, el somriure d’una persona gran…. També ho podria ser aquesta història:
“Tenia aproximadament seixanta anys i seia en una cadira de rodes, en mig de la multitud. La meva esposa es va oferir a ajudar-la i ella va acceptar demanant-nos que la portéssim al carrer Santa Clara.
En el darrera de la seva cadira de rodes hi havia penjades algunes bosses de plàstic. En el trajecte ens va dir que eren totes les seves pertinences. Dormia en portals de botigues i vivia de donatius.
Varem arribar on ella havia demanat. Altres mendicants es trobaven reunits allà. La dona va treure dos brics de llet d’una de les bosses de plàstic i les va donar als altres membres del grup.
“La gent ha estat caritativa amb mi, així que jo també he de ser caritativa amb els altres”, va dir.  Paulo Coelho (Like the flowing river)