Monthly Archives: April 2009

Una manera de preparar la classe

No és el què diem ni el què fem el que parla més intensament als nostres alumnes, és el qui som
                                                    Romano Guardini

Per a aquell docent que dona més importància al “ser” que al “fer”, la preparació de la classe pot iniciar-se a la nit anterior. És un moment del dia de calma i repòs, els quals propicien la retrospecció i interiorització cap a un mateix.
Buscarem un lloc tranquil i ens asseurem en una postura en que l’esquena estigui el més dreta possible. Podem començar fent unes respiracions profundes. Després mantenint l’atenció en la respiració, es pot anar seguint l’aire com entra i surt del cos i a mesura que l’atenció es manté, ens anem tranquil•litzant i les respiracions es van fent, poc a poc, més llargues i suaus.

Seguidament es pot fer un repàs mental retrospectiu del què s’ha fet al llarg del dia i després ens concentrem en allò que hem fet malament i sense culpavilitzar-nos gens ni mica, analitzem què hauria estat convenient de fer en aquella situació.
També podem anar més enllà i veure mentalment com ens hem de comportar en aquella situació i així la corregim. En general, podem visualitzar-nos actuant correctament en aquelles situacions que ens semblen difícils, davant d’un alumne, d’un pare, etc.

Després es pot dedicar un temps a ajudar mentalment els alumnes que ens sembli que són els més necessitats. Els podem enviar pensaments de simpatia per animar-los a afrontar les situacions difícils que es trobaran tant a dins com a fora del centre educatiu.
Aquesta oració de Rudolf Steiner pot ser un recurs de molta utilitat per això que s’està dient:

Hacia ti fluya luz que, invadiéndote te colme.
Con sus rayos entretejo el calor de mi cariño.
Mi pensar acompaña con serena alegría
lo que vibra en tu corazón.
Mis pensamientos han de fortalecerte,
han de sostenerte,han de iluminarte.
Delante de tus pasos por la vida quiero concentrar
mis pensamientos serenos
a que se unan con tu voluntad de vivir
y se encuentren en fortaleza
por doquier en el mundo,
Sin desvanecer,
por su virtud inherente.

La feina d’educador és una feina molt important i d’una gran responsabilitat. Això no ens ha de fer por, però sí que requereix de nosaltres una predisposició molt positiva. Hem de procurar pensar i tenir cap als alumnes una actitud de servei i recordar que els docents estem als centres educatius per als alumnes i no pas al revés.
Aquesta feina no vol pressa. Cal fer-la el millor que es pugui, perquè es tracta de la nostra felicitat i de la dels que ens envolten.

Hem de regar les flors enlloc d’arrencar les males herbes

Durant uns anys vaig ser neuròtic. Angoixat, deprimit, egoista. I tothom insistia a dir-me que canviés.
I jo em sentia ofès, bé que estava d’acord amb ells i desitjava canviar, però no podia per molt que ho intentava. El pitjor era que el meu millor amic no deixava d’incitar-me, com els altres, que canviés. De manera que em sentia com impotent i atrapat.
Un dia em digué: “No canviïs. No canviïs… Et vull tal com ets”.
Em vaig tranquil•litzar. I em vaig sentir viu. I, tot d’una, vaig canviar.
                                Anthony de Mello “No canviïs”

La vertadera relació amb els altres neix de la pura apreciació del què hi ha de bo o bell en ells i d’una resposta incondicional a això. Es pot tenir la percepció del que no és bo o bell, però sense un altre propòsit que el desig de que se’n pugui lliurar.
                                                  N. Sri Ram

El títol d’aquest apartat està extret d’un material elaborat per Denis Sonet i com que el vaig trobar tan gràfic, m’ha semblat que ho podia ser també pels altres.

Tots haurem pogut comprovar en nombroses ocasions que quan algú s’acosta amb una intenció de crítica, per alguna acció que hem fet i que no era del seu gust, ens tanquem, ens repleguem, oferim resistència, defensem allò que havíem fet o dit, estigués bé o no. Ens repleguem com un cargol i ja no podem percebre el que ve de fora. En el llibre “Peace pilgrim”, es diu semblantment: “Quan t’acostes als altres per fer’ls un judici ells es posen a la defensiva. Quan et pots acostar a l’altre de forma amable, carinyosa, sense judici, tendiran a jutjar-se ells mateixos i es transformaran”.

Si no es vol que els alumnes facin el mateix, que no es repleguin sobre ells mateixos, és important que en dirigir-se a ells per comentar-los alguna cosa, no es critiqui el que no han fet bé, sinó que s’actuï en termes positius, i es remarqui sempre en primer lloc algun aspecte que sigui destacable. A vegades portats per l’impuls, o no, el que fem és destacar tot allò que és negatiu, perquè això és el que s’ha vingut fent gairebé sempre. Però si mirem tots els alumnes amb bona predisposició, segur que de qualsevol treball que presentin s’hi podrà reconèixer algun aspecte positiu.
D’aquesta manera l’alumne estarà content perquè s’haurà valorat el seu esforç. Si s’actués així, a més a més de content, l’alumne estaria receptiu i obert, i això és molt important, perquè en aquestes condicions el noi també estaria predisposat per a rebre el missatge més convenient.
L’objectiu principal, però, de la proposta és el d’alimentar l’autoestima de l’alumne, la de tothom, tant la dels que no ho necessiten, com la d’aquells que ho necessiten desesperadament. D’aquesta manera deixem la porta oberta a futurs aprenentatges.

Aplicant a l’aula aquesta filosofia, es troba que tot s’aprofita, qualsevol fet pot servir per créixer, per superar-se: Quan en una classe algun alumne dels que en podríem dir “comportamentals” diu algun “disbarat”, algun despropòsit, es pot recollir el que ha dit i comentar-ho en aquell moment, o bé fer l’observació que allò servirà per més endavant, quan es parlarà d’aquell tema. Llavors quan s’escau parlar de l’assumpte en qüestió és molt important fer present el què havia dit l’alumne. Pot ser convenient en aquell moment fer preguntes de l’estil: “què volia dir amb allò?”, “què hauria d’haver dit?”, etc.

El com és sempre més important que el què

Un pelegrí va arribar a un poble i va veure un home assegut sota d’un arbre, al qual preguntà: “Com és la gent d’aquest poble?”
“Com és la del poble d’on vens tu?” li pregunta l’altre.
“La del poble que jo vinc és del pitjor que et puguis imaginar, no et pots fiar de ningú, són mentiders, roïns..”
“Així és també la gent aquí.” Li respongué.
Al cap d’una estona arribà un altre pelegrí que també formula la mateixa pregunta: “Com és la gent d’aquest poble?”
I l’home de sota l’arbre li respongué amb: “I com és la gent del teu poble?”
“La gent del meu poble és encantadora, servicial, noble…” Digué el pelegrí”.
“Doncs així també és la gent d’aquí” li digué l’home assegut a sota de l’arbre.
                               Anthony de Mello

Passa sovint que s’elaboren llistes de feines a fer, programes de tasques a realitzar en un temps determinat, i això moltes vegades porta associat presses, nervis i malestar, s’aconsegueixin o no els resultats que es preveien. En canvi si en una llista de feines s’introdueix un ordre de prioritats, s’afavoreixen les condicions per tal de viure la realització d’aquelles tasques amb més relaxació.
En l’àmbit acadèmic, en pensar en la classe que es farà, s’acostuma a caure en el tòpic: “avui he de donar…” i resulta que ja és hora d’acabar la classe i el professor encara està allà volent complir i acabar el seu “programa” particular, provocant així que tothom se senti malament a causa del seu “programa”. El que no s’ha pogut fer avui, ja es farà dema, ¡no passa res!

Amb el pas del temps i amb les reflexions necessàries, es va donant més importància al “com” procedir en les situacions que no pas al “què” s’està fent.
Allò que és veritablement cabdal és l’actitud davant el treball i no la feina en sí. Si produeix insatisfacció fer de mestre, no necessàriament s’ha de canviar de feina, pot ser suficient canviar el “com” es fa. Deixar la docència per una altra professió portarà satisfacció mentre durin les expectatives que havíem posat en la nova tasca, però en el moment que sorgeixin contrarietats, es tornarà a estar igual que abans, en la mateixa situació d’impàs, perquè novament s’estarà posant de manifest la necessitat d’una nova manera de mirar la vida.
És important per a la pròpia vida d’un mateix, incorporar la ferma voluntat de vigilar “com” realitzem les tasques que ens toca fer. Això comporta estar amb la màxima atenció possible, amb els ulls ben oberts, en extrema vigilància; perquè fer de grat la feina que inicialment no satisfà les nostres expectatives ens pot ajudar a la nostra realització. En canviar la manera de mirar, la vida es manifesta amb molta més lluminositat. En Jaume Escoí ho resumia d’aquesta manera: “Hem de fer amb gust allò que ens desagrada”. Veurem que la frase té sentit, ja que en certa manera quina importància té fer bé allò que ja tens incorporat, o allò pel qual estàs molt capacitat? Té naturalment el seu valor, però encara en té més qui s’enfronta a noves proves i supera adversitats.

Passa a vegades, que ens enfadem defensant programes de continguts davant d’altres professionals o criticant les noves mesures que ha pres l’administració. Té una importància relativa el “què” ensenyem, perquè ens queda el “com” ho fem i això no ens ho pot prendre cap Llei orgànica, ja que el “com” surt del Ser. Per tant no ens ha de produir cap desassossec els canvis del Pla d’estudis, o quan en una reunió amb els companys es modifiquen les condicions actuals.
Una ajuda en aquestes circumstàncies pot ser aquest petit fragment d’Eckhart Tolle a “New earth”: “Sigues autèntic a la vida sent autèntic al teu propòsit intern. Quan esdevens total amb el què fas, els teus actes esdevenen carregats amb poder espiritual”.

Fer des del Ser

“Fer és una funció del cos. Ser és una funció de l’ànima. El cos sempre està fent alguna cosa. O bé ho fa obeint l’ànima, o bé ho fa en contra de la seva voluntat. La qualitat de la vida depèn del què predomini en aquest equilibri.
L’ànima sempre està sent. Sempre està sent, independentment del què faci el cos.
Si et penses que la teva vida es basa en el fer, no entens de què va.
A la teva ànima no li importa el què facis per guanyar-te la vida ( i quan la teva vida acabi, tampoc t’importarà a tu el que hagis fet). A la teva ànima només li importa el què ets, mentre estàs fent el que sigui per guanyar-te la vida.
El que l’ànima busca és l’estat del ser; no l’estat del fer.
                          Neal Donald Walsch (Conversaciones con Dios)

El filòsof Krishnamurti porta aquesta idea al camp de l’educació i ho expressa dient que la qualitat més important d’un educador hauria de ser la religiositat: “Perquè l’educador es deu en primer lloc a la llibertat i integració de l’individuo, l’educador és profundament religiós. No pertany a cap secta, a cap organització religiosa; està lliure de creences i rituals”.
Com es pot deduir del text anterior per a Krishnamurti el ser religiós va lligat a una actitud. Conseqüentment ell diu que el “fer” ha de ser derivat del “ser” i no al revés: “Perquè l’educador que és religiós, s’ocupa primer del “ser” i després ja vindrà el “fer”.”
Quan a Brockwood Park School, que és un centre educatiu anglès que funciona d’acord amb la filosofia de Krishnamurti, es discutia sobre la selecció de nous alumnes, Krishnamurti va preguntar a l’equip seleccionador respecte a les qualitats que ells buscaven en els futurs estudiants. Llavors Krishnamurti es va descriure a ell mateix com a noi. Va dir que havia estat gandul, vergonyós de parlar en públic, distret, dolent en totes les àrees acadèmiques, però sensitiu, que es meravellava per tot, era confiat, afectuós. Krishnamurti llavors va preguntar a l’equip de professors, si d’acord amb els criteris de selecció, l’haurien acceptat a ell com a noi. Hi va haver un gran silenci. El jove Krishnamurti no hauria pogut entrar a l’escola que funciona amb la filosofia de Krishnamurti. Això era així perquè els membres seleccionadors estaven pensant massa tradicionalment i convencional, estaven més interessats en el “fer” que en el “ser”, més interessats en el que era mesurable que amb allò que no es podia mesurar.

Eckart Tolle a “New earth”, també ens ho recorda: “La teva vida té un propòsit intern i un d’extern. El propòsit intern concerneix al Ser i és prioritari. El propòsit extern concerneix al fer i és secundari…. El propòsit intern i extern han d’estar alineats… Quan mires el què fas o a on estàs, com el propòsit principal de la teva vida, llavors facis el que facis, ho faràs extraordinàriament bé”.

El fer i el ser es manifesten a l’aula de maneres ben diferents:
És sabut de la crueltat d’alguns alumnes que a vegades en trobar-se en presència d’un professor que li costa posar ordre a l’aula, ells encara l’enfonsen més. També es podria dir, però, que hi ha professors que amb la seva manera de fer sembla que estiguin propiciant el desordre a la classe.
N’hi ha d’altres en canvi, que són tot el contrari. Aivanhov explica: “Recordo d’un professor, que precisament era baixet, amb ulleres, que només entrar a classe tothom anava al seu lloc. Parlava amb una veu tranquil-la, no s’enfadava, ni cridava, ni castigava. Aquest home aparentment insignificant, imposava amb la seva presència i amb el que desprenia. Sense fer aparentment res es feia respectar pels alumnes”.

Existeix, doncs, una gran diferència entre el comportament que es produeix amb un professor i el que es produeix amb l’altre quan entren a l’aula. Aquesta diferència no radica en la seva major o menor habilitat didàctica, sinó en la seva actitud mental. El pedagog o aspirant a pedagog ha de procurar que amb la seva presència, amb la seva mirada, amb les seves emanacions, contagiï l’adolescent. Els nois són sensibles com els animals. Si la persona que munta l’animal té por, el cavall ho percep i el fa caure. Els nois també ho perceben.
Des del moment que un professor acull idees elevades, idees de bona voluntat cap els seus alumnes, en entrar a l’aula s’estableix la deguda relació entre docent i educands. Pot ser que inicialment els fets exteriors semblin demostrar el contrari, però si es persisteix en tenir pensaments vigorosos, si es té fe en aquests pensaments i en un mateix, després d’uns dies, independentment de la resistència externa, s’anirà aconseguint la relació que es pretenia.
S’ha de prendre consciència que aquesta és la tasca pedagògica primordial: perquè fer aquest treball sobre un mateix, repercuteix als alumnes. S’ha d’entrar a l’aula amb la certesa que existeix una relació espiritual entre docent i educand per sobre de qualsevol paraula.

Estem la major part de la nostra existència negant aquest Ser que sempre és amb nosaltres. Si volem que es manifesti, la ment i el cor haurien de treballar plegats, tal com expressava Walsch, de manera que situat el cor en una ala d’un hipotètic avió, i la ment a l’altra, equilibrin l’avió. Llavors és molt provable que es tingui un plàcid i agradable vol.

Tot allò que fem és d’una gran importància

Un rabí li va dir a un altre:
Per què no vigiles els teus feligresos per a poder saber amb certesa si obeeixen les disposicions legals i resen tal com està manat?
Deixa que t’expliqui una història- respongué l’altre rabí:
Hi havia una vegada tres homes que estaven tancats en una presó a les fosques. El primer dels homes era un pobre desgraciadet que no sabia fer pràcticament res. El segon home dedicava tot el seu temps intentant ensenyar al primer com fer les coses. El tercer home estava assegut allà a la foscor, sense fer aparentment res.
Per què no fas alguna cosa, enlloc d’estar tota l’estona aquí quiet, i m’ajudes a veure si es pot ensenyar a aquest tonto? -li va preguntar el segon home al tercer.
Està tan fosc aquí dins que per molt que t’esforcis no aconseguiràs ensenyar-li res -va replicar el tercer home. Estic assegut aquí pensant en com obrir un furat a la paret. Un cop tinguem llum aquí dins, aprendrà per sí mateix tot allò que necessiti saber
.
                                              Conte jueu

El joc de trencar l’olla, aquell joc en que al nen se li tapen els ulls i amb un garrot, va donant cops amb la finalitat de tocar l’olla i trencar-la, hem de procurar no jugar-hi més, en cap àmbit de la nostra vida. Pel contrari, hem de fer el que ens correspongui amb els “sentits desperts”.

En l’entramat social en què estem immersos prenem opcions ja siguin professionals o personals, en funció de les nostres capacitats, dels nostres interessos, de les nostres idees…. Tots fem el què podem, i acostumem a dir a vegades: “Accepta la bona voluntat”, i malgrat l’acceptem, penso que no ens podem conformar, i que estem obligats a anar més enllà. Si no, recordem aquell refrany que diu: “El camí a l’infern està pavimentat amb bones intencions”.
L’activitat “d’ensenyar” requereix de molt rigor per part del docent ja que ha de procurar evitar donar “cops a l’aire”, a veure si l’encerta. En el supòsit de que les coses marxin acceptablement bé, és bo, millor dit, em sembla que necessari, quedar-se amb la sensació que hi ha coses per retocar i millorar.

La gran tasca del mestre, el gran repte, la responsabilitat que es presenta al seu davant és la de procurar ajudar a crear l’ambient per tal de que “sorgeixi la llum”. Més concretament consistiria en preparar el terreny, crear les condicions, per tal que la “llavor”, totes les “llavors”, germinin i donin al seu moment, els fruits que cadascú pugui donar, els aprenentatges d’acord amb el grau de maduresa de cada alumne.

L’adaptació que fa Lluís Llach d’un fragment de “Viatge a Itaca” de Konstantinos P. Kavafis, pot ser una altra manera semblant de visionar la qüestió.

Més lluny, heu d’anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l’avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s’acosta.
I quan creieu que arribeu,
sapigueu trobar noves sendes.

Busca i trobaràs

Fa anys, pujant el camí costerut a Sant Martí del Canigó vaig trobar que els monjos del monestir havien penjat prop del camí uns cartells amb missatges, que produïen un gran efecte d’alleugeriment, com si enlloc de pujada fos un sender planer. Encara puc recordar-ne un que deia: “Deixeu que parli el silenci”. Va bé i és d’una gran ajuda quan s’està fent via, trobar-se missatges encoratjadors. En el camí de la docència és d’agrair trobar-ne un semblant a aquest: “Educar és cuidar de l’altre, és fer-se càrrec d’ell, acompanyar-lo, acollir-lo. Educar és donar sense esperar res a canvi”. Duch. “La educación y la crísis de la modernidad”

El pas de professor a mestre està compost de molts petits passos, de moltes estones de reflexió. Ens pot ajudar a avançar la clarificació G. Leonard quan diu: “La pregunta que més sovint ens fem és “què”: quines matèries hem d’ensenyar? Quan la conversa es torna més profunda passem a preguntar-nos el com: quins mètodes i tècniques són necessaris per a un bon ensenyament? Ocasionalment, quan es fa encara més profunda, ens podem preguntar el perquè: quin és el propòsit i per què ensenyem? Però rarament ens preguntem pel qui: Com pot la qualitat del meu ser determinar la manera en què em relaciono amb els meus alumnes, amb el meu tema, els meus companys, el meu món?”

Es pot prendre també com a base d’aquest treball de manifestació aquelles situacions que no s’han sabut resoldre satisfactòriament, i han deixat un cert regust amarg, que podrien ser semblants a les següents:
- Què m’impedeix mostrar-me a la classe amb més naturalitat?
- Per què estic tan pendent del compliment del programa?
- Estic donant prioritat a les situacions que envolten la vida dels alumnes i que d’alguna manera afecten la classe, o considero que això no és el que toca fer en aquell moment?
- Fins a quin punt em sento condicionat per les pressions externes a l’aula?
- De quina manera afecta la rutina a la meva activitat?
La resposta a aquestes preguntes pot ajudar a clarificar la tasca essencial del docent.

Una altra autoajuda pot ser escriure un diari personal, lligat a la vida professional, de manera que la projecció enfora de les vivències permeti una descàrrega emocional i a la vegada faciliti la visió dels èxits i dels fracassos, la construcció d’un mateix i els nusos que, poc a poc, anirem desfent.

També llegir “Dale vida a los sueños” de Mario Benedetti:

Dale vida a los sueños que alimentan el alma,
y aunque tu mente sienta necesidad humana,
de conseguir las metas y de escalar montañas,
nunca rompas tus sueños, porque matas el alma.

Dale vida a tus sueños aunque te llamen loco,
no los dejes que mueran de hastío, poco a poco,
no les rompas las alas que son de fantasía,
déjalos que vuelen contigo en compañía.

Dale vida a tus sueños y, con ellos volando,
tocarás las estrellas y el viento, susurrando,
te contara secretos que para ti ha guardado,
y sentirás el cuerpo con caricias, bañado,
del alma que despierta para estar a tu lado.

Dale vida a los sueños que tienes escondidos,
descubrirás que puedes vivir esos momentos
con los ojos abiertos y los miedos dormidos,
con los ojos cerrados y los sueños despiertos.

I tot això per què? Doncs perquè a l’ensenyament secundari el mestre ha de portar molta frescor a l’aula.

La metamorfosi necessària

Dos monjos caminaven cap al seu monestir i es trobaren una dona bellíssima a la vora d’un riu, que com ells volia passar a l’altre cantó. Com que el riu baixava molt crescut, un d’ells se la carregà a les espatlles i la passà a l’altre costat.
L’altre estava absolutament escandalitzat i durant dues hores no parà de censurar la seva negligència en la observança de la Regla: Havia oblidat que era un monjo? Com s’havia atrevit a tocar una dona i transportar-la a l’altre costat del riu? Què diria la gent? No havia desacreditat la Religió?
La víctima s’ho prengué com un joc, i a la fi digué: “Germà, jo he deixat aquella dona al riu. No ets tu qui la porta ara?”
                                      Anthony de Mello

Una virtut que hauríem de practicar és la caritat espiritual, ensenyar a qui sap menys amb humilitat i afecte, sense fer-li sentir mai la superioritat intel•lectual. Podria passar que ens reservéssim alguns coneixements i no volguéssim comunicar-los per por de perdre alguna cosa; obrar d’aquesta manera seria una falta d’amor cap els altres. Succeeix precisament que quan es dóna, es desperten forces que dormien en nosaltres mateixos. En donar, aquestes forces comencen a brollar i se sent una plenitud meravellosa. Resulta, doncs, que en el món espiritual donant ens fem més rics.
No s’ha de confondre no ser caritatius amb la necessitat de ser prudents en el parlar. És aconsellable comunicar només allò que sigui estrictament necessari, sempre tenint en compte a qui va adreçat. Es diu que Pitàgores quan estava amb els seus deixebles més avançats, dins la seva escola, deia que la Terra girava al voltant del Sol; en canvi quan estava a fora se’n guardava molt de dir-ho.

La gran majoria de professions van canviant d’acord amb l’evolució social. El mateix ha succeït en el món educatiu, especialment en l’educació secundària, on de forma inequívoca, per mi, s’ha donat un canvi de rol o de funcions per part del docent, una renúncia del paper, potser més còmode i limitat, de professor, per esdevenir mestre.
La diferència fonamental entre el professor y el mestre l’expressa Joan Carles Mèlic de la següent manera: “El professor per mitjà de la docència fa possible que els seus alumnes adquireixin tècnicament uns sabers, unes actituds “scientia”. El mestre, a més a més, amb la seva vivència personal, contribueix a la transformació del ser dels seus deixebles. Per aquesta raó el testimoni és fonamental en tot mestre. En la relació educativa el mestre no estableix solament una relació de “scientia” amb els seus alumnes, sinó també de “sapientia”. (La sabiduría de lo incierto).
Un cop s’ha pres la ferma decisió d’acceptar el repte de la metamorfosi necessària per esdevenir mestre, llavors quan l’alumne cerca el professor d’àrea es troba, en primer lloc, amb un ser que procura ser mestre de vida.

Conèixer i estimar els alumnes

El pastor Miguel Brun me contó que hace algunos años estuvo con los indios del Chaco paraguayo. Él formaba parte de una misión evangelizadora. Los misioneros visitaron a un cacique que tenia prestigio de muy sabio. El cacique, un gordo quieto y callado, escuchó sin pestañear la propaganda religiosa que le leyeron en lengua de los indios. Cuando la lectura terminó, los misioneros se quedaron esperando.
El cacique se tomó su tiempo. Después, opinó:
“Eso rasca. Y rasca mucho, y rasca muy bien”.
Y sentenció:
“Pero rasca donde no pica”.
                               Eduardo galeano “El libro de los abrazos”

Normalment volem canviar les coses sobre les quals no podem actuar, i aquelles que estan al nostre abast i que s’haurien de modificar perquè comporten sofriment, no es canvien.
És molt important arribar a la conclusió, que com a persones no podem canviar el món i que el mestre involucrat en educació, tampoc pot canviar el sistema educatiu; allò que tant agrada de qüestionar, i que segurament tantes hores s’hauran “perdut” parlant-ne. Si s’accepta el fet que dedicar molta energia a canviar el sistema educatiu no és massa rendible, llavors sobre què actuar, sobre què aplicar l’energia, de manera que pugui ser productiu?
Una vegada més es pot dir que voler canviar els altres, voler canviar els qui ens envolten és semblant a picar sobre ferro fred. Per exclusió i per haver-ho verificat, només es pot de veritat treballar sobre un mateix.

Aquesta tasca llarga i constant de canviar-se un mateix, malgrat que es faci amb gran determinació, és un camí amb dificultats però també amb moltes gratificacions.
Paral•lelament a aquest procés, es va despertant una sensibilitat que abans no es tenia i que canvia la manera de mirar el món i les persones que ens envolten, en especial els alumnes; de manera que es veuen més facetes de l’altre, aspectes personals que abans no es veien. Es comprèn més l’alumne i alhora l’afecte que sentim per a ell augmenta perquè ens fem més càrrec de les seves situacions, ja que sabem que res passa perquè sí.
D’aquesta manera ens aproximarem una mica més cap el seriós i difícil repte de conèixer i estimar els nostres alumnes, la qual cosa és molt necessària per poder-lo ajudar millor en el seu aprenentatge.

Un recurs que ens pot ajudar és el de procurar sentir empatia pels nostres alumnes, fer el treball imaginatiu de posar-nos “dins la seva pell” i llavors suposar quins pensaments i quin sentiments pot estar sentint l’altre. Si podem coincidir aproximadament amb ells, si ens posicionem en el “punt de trobada”, llavors anirem junts en la investigació que es realitzi.

La poesia de Musa Kazim, “teachers , teaching, taught”, a mi em va servir per reflexionar respecte al què és fer de mestre.

“Teachers talk about teaching
Real teachers study their pupils as well.
Most of all, teachers should be studied”.

La responsabilitat de fer de mestre

Amb el pas del temps s’ha enfortit en mi la idea de que la primera escola és la família, i que per això és tan important vetllar per les relacions dins de les famílies. Els futurs ciutadans, ens posen de manifest, dia darrera dia, amb les seves diverses maneres de comportar-se, que els pilars de la societat són els pares. És a ells a qui pertoca, més que a cap altre estament, de donar la mà i acompanyar els fills a gaudir de la formosor de la vida. Però immediatament després aquesta responsabilitat recau en els mestres.

Vull repetir, perquè em sembla cabdal, el que Miguel Àngel Santos Guerra en el seu llibre “Pedagogia contra Frankenstein” explica del famós Pericles. Diu que en certa ocasió va manar reunir a tots els genis creadors que havien ajudat a engrandir Atenes. Varen arribar arquitectes, enginyers, escultors, els militars, els filòsofs, astrònoms, matemàtics. Pericles va adonar-se que faltaven els pedagogs.
“On són els pedagogs?, Va preguntar Pericles. “No veig els pedagogs per enlloc. Aneu a buscar-los”.
Quan finalment arribaren, Pericles començar a parlar:
“Aquí es trobaven els que amb el seu esforç transformen, embelleixen i defensen la ciutat. Però faltàveu vosaltres, que teniu la missió més important i elevada de totes, la de transformar i embellir l’ànima dels atenesos”.

Els mestres tenim el deure de ser feliços

Dos homes, tots dos molt malalts, ocupaven la mateixa habitació d’un hospital. Un d’ells cada tarda seia durant una hora per tal d’ajudar a drenar el líquid dels seus pulmons. El seu llit donava a l’única finestra de l’habitació. L’altre home s’havia d’estar panxa enlaire tota l’estona.
Enraonaven durant hores de les seves vides. Cada tarda, quan l’home de la finestra podia asseure’s, passava molt de temps explicant al seu veí les coses que podia veure.
L’home de l’altre llit va començar a desitjar que arribés aquell moment en que el seu horitzó s’eixamplava i prenia vida amb els colors del món exterior.
La finestra donava a un jardí en que hi havia un bonic llac on els ànecs i algun cignes jugaven a l’aigua i els nens ho feien amb els seus cometes. Els joves enamorats passejaven entre flors de totes classes i de tots colors. Uns grans arbres adornaven el paisatge, i a la llunyania es podia veure una bonica vista de la ciutat. Mentre l’home de la finestra descrivia això, amb tota mena de detalls, l’altre home de l’habitació tancava els ulls i s’imaginava la idíl•lica escena.
Passaren dies i setmanes. Un dematí quan l’infermera entrà a l’habitació trobà sense vida el cos de l’home de la finestra, que havia mort plàcidament mentre dormia.
Es varen emportar el cos del difunt. Quan ho va considerar oportú, l’altre home va demanar de ser traslladat al llit al costat de la finestra. L’imfermera encantada va accedir al canvi i quan va veure que el pacient estava còmode va sortir de l’habitació.
Lentament i amb dificultat, l’home es va anar aixecant recolzant-se en el colze, per tal de poder fer la seva primera mirada al món exterior. Es va esforçar i es va anar girant poc a poc per mirar per la finestra del costat del llit… i es va trobar amb una paret blanca.
L’home va preguntar a l’infermera què hauria pogut motivar al seu company mort a descriure tantes meravelles. L’infermera li va contestar:
“Potser l’únic que pretenia era animar-te. Ell era cec”.

Sí, tenim el deure de ser feliços pel sol fet d’existir, per l’oportunitat de viure i per poder ajudar els altres, i en aquest estat experimentem una gran benaurança. Podríem dir que per felicitat en l’àmbit educatiu és l’acceptació joiosa, no resignada, de les activitats que comporta el seu desenvolupament, i en primer lloc que s’està content quan et retrobes amb els alumnes.

No ens podem presentar davant dels nostres alumnes amb una cara “llarga” d’enfadats. És una responsabilitat que tenim sempre amb els que ens envolten, però especialment amb ells, perquè estan allà, davant nostre, rebent el que enviem.
La negativitat no ha estat mai la millor manera de fer front a una situació perquè bloqueja l’autèntic camí. Qualsevol cosa que diguem o fem quedarà contaminada per la mala vibració que desprenem en aquell estat i a més a més amb l’agravant que és contagiosa, es propaga més fàcilment que les malalties físiques, a no ser que estiguis immunitzat.

La feina de mestre demana, perquè els mateixos nois ens ho recorden, de la necessitat de persones “felices”, si és que es pot dir amb aquesta paraula. Aquesta “missió” inel•ludible dels educadors, la de ser feliç, que també és la de tots els humans, és la voluntat de la Vida.
La Vida no vol sacrificis ni persones amargades, ni persones que mostrin actituds heroiques treballant molt, perquè és provable que hagin de pagar les conseqüències, que molt bé poden ser en forma d’estrès o d’alguna altra somatització. Si hi ha sacrifici és provable que es transformi en ressentiment i en queixes perquè no s’ha valorat suficientment l’esforç. Per altra banda, tampoc hem d’escatimar el temps, no es pot fer bé aquesta feina si no som generosos amb la nostra dedicació. Però sempre amb mesura, perquè un altre risc és l’adicció a la feina, molt estesa actualment i que és la punta de l’iceberg de molts problemes personals.

Una de les dificultats que impedeix experimentar aquella vivència de felicitat, és la no acceptació del rol que s’ha de desenvolupar avui en dia dins de les aules. Acostuma a passar que ens estem enfrontant a nous temps, a una nova realitat, amb esquemes vells i estàtics. En l’Univers tot, absolutament tot, està en moviment, tot canvia, però en canvi als humans ens costa molt de realitzar canvis en els nostres hàbits.
Les tasques que ha d’afrontar el docent actualment dins de l’aula, són d’una naturalesa tal que han conduït cap a un canvi de rol en la professió. L’antic professor de matèria, interessat només en els continguts de la seva àrea, ha esdevingut un educador, aquesta és la realitat que s’ha d’acceptar.
Si ens trobem molt lluny d’aquesta sensació de “felicitat”, hauríem de començar a fer els preparatius per aquest viatge ineludible, necessari i també meravellós cap el país dit de la felicitat. Els joves s’ho mereixen, però el primer beneficiat és un mateix. De no ser així, la coherència personal, la integritat, demana baixar d’aquest “tren”.