Espiritualitat a l’aula

Els adolescents necessiten llibertat per a escollir, però no massa llibertat que llavors no puguin, de fet, prendre una decisió.
                                                                 Erik Erikson

En el moment social que vivim, l’adolescència cada vegada s’avança, arriba més aviat. Actualment hi ha nenes de deu anys que ja tenen actituds d’adolescents.

L’adolescència es podria considerar com un segon naixement. L’adolescent freqüentment es pregunta: “qui sóc?” Aquesta és la pregunta de la nostra veu interna i especialment la de l’adolescent . El noi ha deixat la infància, deixa de ser qui era per adquirir una nova imatge, però encara no és un adult. No hi ha nen ni adult, es troba en transició i no sap cap a on es dirigeix. Eugene Schwartz ho explica així: “És un temps molt difícil. Volen formar part del món adult; saben pensar més críticament i de forma més abstracta, però les seves emocions encara són les pròpies dels joves”.

L’adolescència, igual que un viatge en vaixell, pot trobar-se un temporal o haver-hi calma. Això dependrà en bona part de com hagin estat els anys anteriors i de com sigui l’acompanyament que rep del seu entorn, per part dels adults, en aquesta transició.

L’adolescent observa el món més del que havia fet fins ara i veu una realitat que abans no havia vist, i no li agrada. Comença a ser més crític i ja no admira els pares, els troba defectes. Els mestres tampoc són aquells sers que abans idealitzava. Tot això s’explica perquè ell ha deixat enrere un món, el de la infantesa, que amb l’ajut de la fantasia i la imaginació feia perfecte.
L’adolescent no es refia de les paraules de l’adult, ell vol saber què hi ha darrera de les paraules, vol saber si hi ha autenticitat.
Una actitud que l’adolescent agraeix molt de l’adult és que aquest reconegui els propis defectes, i que intenti canviar, és a dir, l’adolescent agraeix veure que malgrat que els grans són imperfectes, estan procurant transformar-se.

L’adolescència és una època de sortir cap a fora, al món exterior, i en el grup d’amics troba la seguretat que abans tenia a casa. Si el noi, però, se sent segur, no necessitarà tant el grup, i quan li toqui viure una “pressió de grup”, sabrà dir :”no”.

En aquesta edat l’adolescent vol que se li valorin els sentiments, que se l’accepti, per això és tan important que sapiguem escoltar-lo.
Els adults hem de comprendre les seves crisis, saber que hi ha patiment, i ell ha de sentir-se recolza’t. D’aquesta manera s’ajudarà l’adolescent a tenir confiança.

En la conversa amb l’adolescent és bo de no moralitzar, ja que això l’aparta de nosaltres, trenca les relacions; en canvi és millor fer-lo reflexionar: “què et sembla?”, “com se sentiria ella?”, etc. El diàleg hauria de ser habitual entre l’adult i l’adolescent.

L’adolescent demana del mestre molta comprensió, que significa bondat profunda, simpatia, saber aproximar-se a ell, que tingui paciència, que tingui l’habilitat de fer raonar enlloc de castigar.

Tal com s’ha dit, als catorze anys aproximadament és quan es desenvolupa el pensament i és quan comença l’autoeducació, els autoaprenentatges. Si se’l deixa, l’adolescent escull el què li interessa. Ja no necessita tant el mestre.

La teoria dels quatre temperaments es remunta a l’antiguitat. En temps més recents el filòsof Immanuel Kant s’hi va interessar i més tard bastants psicòlegs moderns van descartar per considerar-la superada. Va ser, però, Rudolf Steiner, amb la seva Antroposofia, qui va tornar a portar a la llum la teoria dels quatre temperaments. Avui ha retornat aquesta teoria, i gaudeix d’una certa popularitat perquè és útil i fàcil d’entendre. Ofereix explicacions i solucions senzilles quan es tracta dels complexos problemes humans.

La teoria classifica les persones d’acord amb unes característiques que apareixen com les bàsiques del seu temperament en: sanguini, colèric, melancòlic, i flemàtic.
El temperament està fermament “instaurat” en la naturalesa humana. Transformar voluntàriament el propi temperament és un propòsit força noble. També s’ha comprovat com determinades predisposicions internes, temperamentals, poden estar vinculades a característiques fisiològiques.
Algunes característiques associades a cada un dels temperaments són:
Sanguini: alegre, amigable, enraonador, mogut, independent.
Colèric: actiu, optimista, impulsiu, agressiu, desconsiderat.
Melancòlic: sensitiu, insociable, rígid, perfeccionista, trist.
Flemàtic: calmós, passiu, tossut, mandrós, depenent, eficient

Les característiques del temperament no estan sempre perfectament definides en una persona, moltes vegades es troben barrejades diferents predisposicions temperamentals. Pot ser que una persona flemàtica tingui característiques melancòliques o que un colèric tingui trets del sanguini.
També s’ha observat com canvia el temperament de la persona al llarg de la vida, sense intervenció seva. De manera molt general es pot dir que cada edat té el seu temperament: el nen té una mica de sanguini, l’adolescent de colèric, l’adult una mica de melancòlic i la gent gran quelcom de flemàtic. No obstant com més evolucionada és una persona més té de tots els aspectes positius de cada temperament.

El coneixement dels temperaments per part dels professors pot tenir diverses utilitats:
- l’aplicació cap a un mateix d’aquesta teoria, per tal d’anar superant les limitacions del propi temperament,
- la d’ajudar als alumnes també a superar les seves limitacions,
- la d’ajudar al professor al coneixement dels seus alumnes
- la de saber com influirà el propi professor amb un temperament determinat als seus alumnes, (com és el professor enfront dels seus alumnes?)

Què ha de fer el professor per interessar els quatre temperaments quan fa preguntes o exposicions? Si es dirigeix als melancòlics ha de ser molt suau i com donant a entendre que ha superat el dolor de les adversitats de la vida; si es dirigeix als colèrics haurà de ser molt dramàtic però conservant la calma interna; amb sanguinis haurà de ser variat per tal que els costi poder seguir-lo, però alhora serè; amb els flemàtics ha de donar la impressió de ser exteriorment indiferent, però sentint a la vegada el màxim interès.

Un aspecte que els alumnes valoren molt és el fet de que el professor controli el seu temperament i no s’hi deixi arrossegar, sinó que sigui capaç d’anar més enllà. Per exemple, suposem un professor colèric que conserva la tranquil•litat en situacions que anteriorment hauria explosionat.
Ja es pot veure que es fa necessari aprendre art dramàtic si es volen afrontar aquests reptes.