Espiritualitat a l’aula

“Perdoni”, digué un peix de l’oceà, “vostè és més vell que jo, per tant em podria dir on puc trobar allò que en diuen oceà?”
“L’Oceà“, respon el peix vell, “és aquí on et trobes ara”.
“Això? Però si això és aigua… El que jo busco és l’oceà“, replicà el peix decebut, mentre se n’anava nedant a cercar en algun altre indret.
                                Anthony de Mello  “El peix petit”

Una vegada vaig rebre una invitació per assistir a una conferència que s’havia de portar a terme per un mestre format en Pedagogia Waldorf, i que portava per títol “com evitar el fracàs escolar”. Com podeu suposar, aquest temptador i agosarat títol em va cridar poderosament l’atenció.
El conferenciant era un mestre espanyol que havia estat una llarga temporada a Alemanya i entre d’altres havia realitzat un treball d’investigació sobre el tema del fracàs escolar. Sintetitzant la seva exposició mencionaré la conclusió que ell va treure: quan pares, alumnes i mestres han incorporat en la seva vida un referent important, utopies, ideals, metàfores, vivències religioses… llavors no hi ha fracàs escolar.
L’apreciació que he pogut fer, naturalment sense massa rigor, al llarg de la meva experiència docent sobre la conclussió anterior em fa reafirmar amb el què deia el conferenciant.

Això enllaça amb aquella frase tant coneguda: “qui té un perquè pel qual viure, després podrà suportar qualsevol com”. M’atreveixo a dir, que això és el que es necessita avui, tant els alumnes com els centres educatius, com la societat en general, trobar un “per què”.
Si la societat en general no troba el seu propòsit, si l’escola com a institució tampoc el troba, llavors serà responsabilitat de cadascú trobar el seu propòsit personal, que donarà coratge per afrontar les responsabilitats pròpies de cadascú. A l’educador li serà llavors més lleuger el desenvolupament de les seves activitats, i ple de determinació aixecarà la “seva torxa”, que amb la seva llum ajudarà a fer feliços els seus alumnes. Sense quasi bé donar-se compte, el mestre anirà incorporant a la seva vida noves i potents “narratives” que li permetran esdevenir, amb el temps, un poderós “far” per a molts joves, que malauradament, n’estan avui especialment mancats. Aquesta transformació personal s’anirà d’alguna manera contagiant i ha de servir perquè les escoles deixin de ser avorrides i passin a ser llocs on, de veritat, es prepara per a la vida.

Hi ha una narració històrica, pròxima a la llegenda, que jo la trobo plena de grandiositat malgrat no estigui d’acord amb el què va fer el protagonista:
A Alonso Perez de Guzman conegut com a “Guzman el bueno”, se li atribueix que estava al capdavant de les tropes en defensa del castell de Tarifa, quan els musulmans varen fer presoner el seu fill. Li van comunicar que si no capitulava i es rendia el matarien. En assabentar-se d’això, Perez de Guzman va sortir a una de les torres del castell i digué als assetjadors: “Aquí us llenço un punyal per si creieu que heu de matar el meu fill, però jo no em rendeixo i no entrego el castell”.
Aquesta narrativa l’explicava quan em semblava necessari remarcar als alumnes la necessitat que tenim tots de ser coherents amb nosaltres mateixos, amb la nostra veu interna, tot i que això ens porti dificultats i patiment. Ben segur que tots els pares estimen els fills però encara hi ha una cosa que estimen més, la seva consciència.

Mestre i deixeble estaven reunits. El deixeble estava expectant per obtenir alguna instrucció molt especial, tal vegada algun mètode secret o alguna clau iniciàtica.
“Què és la veritat, mestre?”
“La vida de cada dia”.
“En la vida de cada dia”, va protestar desil•lusionat el deixeble, “només s’aprecia això: la vida normal i corrent de cada dia, però la veritat no es veu per enlloc.”
“Aquí està la diferència”, va replicar el mestre, “en que uns la veuen i els altres no.”
                           “Si no hi ha preguntes, no hi ha respostes”

Varem sortir a passejar-nos la Xei, la nostra gosa, i jo, com procuro fer quasi cada dia. Va ser en un d’aquests passeigs, que vaig veure en l’extrem d’un gran grafiti que ocupava tota una paret de formigó d’un pas que travessa l’autopista, en una zona situada en ple bosc, el rètol, amb lletres no massa grans, que deia: “Las preguntas son el motor de la vida”. La visió d’aquella frase, en aquell lloc allunyat, em colpí com si de la troballa d’un tresor es tractés. Vaig suposar que havia estat escrita per un noi, un adolescent. Sabia que aquell contingut, el de saber-se fer preguntes el compartia, perquè és important, amb molts d’altres, però no amb gent jove i menys expressada amb aquella rotunditat.

Paulo Coelho explica que en el llibre “l’enfant qui posait toujours des questions”, de Jean Paul Sétau, que l’autor del llibre s’havia compromès a ajudar a l’educació espiritual d’uns nois, i que un dia, després de fer les seves pregàries, va sentir una veu que li deia: “Enlloc de donar respostes intenta esbrinar quines preguntes volen fer els nens.”
Llavors es va posar a investigar quines eren aquelles preguntes. Algunes de les que menciona serien:
“On anem després que morim?
Perquè naixem si finalment hem de morir?
Qui va inventar la guerra i el sofriment?
Perquè hi ha gent que pateix pobresa i infermetats?
Perquè tenim por?
Per què hem nascut?”
Aquestes són preguntes de nens però que també poden ser fetes per nois més grans i pels mateixos adults.

Als centres educatius s’hauria de fer el mateix, crear els espais per tal d’aconseguir que els alumnes facin preguntes. No és fàcil aconseguir aquest clima, i no s’aconsegueix sempre que t’ho proposes.
Totes les preguntes que es facin a l’aula ben segur que serviran, tant pel que pregunta com per la resta. Els alumnes haurien de marxar cap a casa sempre amb alguna pregunta a la motxilla. Els millors deures pels alumnes, si és que n’han de tenir un cop han finalitzat el seu horari “laboral”, hauria de ser de fer recerca, sobre alguna de les preguntes que sorgiren, per tal de poder oferir els resultats als companys en la següent trobada.
Que hi hagi respostes, de tots els colors possibles, a les preguntes que tenen els nois sobre la vida, que les respostes es puguin contrastar, em sembla que és un dels millors serveis que pot oferir un centre educatiu.

El primer día de clase, el profesor trajo un frasco enorme:
“Esto está lleno de perfume”, dijo a Miguel Brun y a los demás alumnos. “Quiero medir la percepción de cada uno de ustedes. A medida que vayan sintiendo el olor, levanten la mano”.
Y destapó el frasco. Al ratito nomás, ya había dos manos levantadas. Y luego cinco, diez, treinta, todas las manos levantadas.
“Me permite abrir la ventana, profesor?”, suplicó una alumna, mareada de tanto olor a perfume, y varias voces le hicieron eco. El fuerte aroma, que pesaba en el aire, ya se había hecho insoportable para todos.
Entonces el profesor mostró el frasco a los alumnos, uno por uno. El frasco estaba lleno de agua.
             Eduardo Galeano “Celebración de la desconfianza”

La ignorancia afirma o niega, la ciencia duda
             Voltaire

Llamamos científico a quien sintió el anhelo de indagar las profundas verdades de la vida, levantando parte del velo que encubre sus mágicos secretos, y que en el transcurso de las indagaciones se encendió en tan vehemente amor a los misterios de la naturaleza, que puso en olvido su propia personalidad.
             Maria Montesori

Em sembla percebre que en aquesta espècie de selva en què s’ha convertit la nostra societat, orientar-se és cada vegada més complicat, i l’estrella polar, aquella llumeta que serveix per orientar-se quan camines de nit, perquè t’està indicant el nord, es fa difícil de veure, de reconèixer. Podríem dir que hi ha molta boira. Per entrar en aquest procés d’aprenentatge, del qual parlàvem, diria que calen uns requisits, en més o en menys mesura.

Una de les condicions hauria de ser adonar-se de la necessitat de canviar, ja sigui perquè s’està experimentant molt sofriment en la manera de fer actual, o bé perquè s’entén que hi ha una necessitat de respondre el millor possible als reptes que ens presenta aquesta societat tan canviant.
Aquesta necessitat ha de posar en marxa la voluntat de procedir d’una manera més conscient. Si realment tenim aquesta voluntat, tot el que farem serà realitzat amb més lleugeresa perquè no ens pesarà el seu compliment. Observarem que el possible plaer que ens reportava la cosa a la qual hem de renunciar, ara ha estat substituït per una satisfacció diferent, com una espècie de joia, una entrega per bé dels demés. He mencionat la paraula renuncia perquè tot canvi comporta sempre, primer deixar una cosa per després obtenir-ne una altra.

Em va passar fa un temps, i això podria ser un exemple del que entenc per actitud oberta, que jo feia classe de reforç de matemàtiques a un grup de nois, i tractàvem d’operacions molt senzilles. Un dia va sortir un tema, en que jo vaig manifestar que tots ens trobàvem allà a l’aula per aprendre. Els alumnes més espavilats van obrir uns ulls enormes i van expressar una cara de gran sorpresa, ja que per a ells jo estava perdent el temps i no podia aprendre res amb aquelles matemàtiques tan senzilles. Vaig expressar que hi havia molt per aprendre per part meva en aquella situació: com motivar-los millor, com explicar-me amb més claredat, amb més entusiasme, amb més tendresa, és a dir, la qualitat de la relació humana que s’establia entre nosaltres.
Aquesta situació serveix per explicar una altra condició, que seria la de tenir una actitud oberta cap a tot i ganes d’aprendre en les situacions que ens anem trobant, agradables i no tan agradables.

Aquesta actitud oberta davant de cada situació hauria d’anar acompanyada també d’una altra condició: Ni creure ni negar. Tenim incorporades erròniament a la nostra vida moltes falses creences i una d’elles és la de creure o negar tot allò que se’ns diu. Això ho acostumem a fer per diverses raons, a vegades perquè la persona que ens ho ha dit és algú molt important, algú al qui tenim en molta consideració, o també perquè s’ha fet sempre així, etc.
De moment, no tenim manera de saber si és cert o fals allò que se’ns explica, i per això és ser una mica incaut creure’s tantes i tantes històries. Passa a vegades davant dels coneixements de la ciència, ja que ens sembla que allò és una veritat absoluta i nosaltres li atorguem el rang de certesa, quan no deixa de ser potser només un aspecte parcial o una teoria.
També succeeix que ens acostumem a creure quan algú ens diu: “t’estimo”. Si penséssim en el significat de la paraula, entendríem que dir t’estimo comporta un sentiment constant cap a l’altre. Passa així realment? Si som observadors veurem que en el moment en què sorgeix un petit conflicte entre aquelles persones el sentiment desapareix. Seria millor dir: “t’estimo ara”, d’aquesta manera seríem més honestos, però clar, això no és gaire romàntic!

Per altra banda és temerari negar una cosa que desconeixem. Caiem amb molta facilitat en el pol contrari, el de negar coses que se’ns expliquen i de les quals nosaltres no tenim ni la més lleugera idea. Per exemple, un cas molt típic succeeix quan es parla de l’existència de Déu. En aquestes discussions, generalment es posa de manifest l’agosarament dels humans que defensen el sí o el no de la seva existència, quan en realitat, el més provable és que qualsevol que defensi una de les posicions ho està fent sense tenir-ne constància. Estem realment preparats per poder afirmar o negar el que tan categòricament defensem? Actualment alguns autobusos de Barcelona circulen amb uns rètols molt alliçonadors en relació al que s’està exposant, i diuen: “Probablement Déu no existeix…
En general, en la majoria de situacions no estem qualificats per emetre una conclusió. La millor postura és una actitud de respecte vers què s’explica i per a qui ho explica, i potser algun dia podrem saber si és o no veritat. En català existeix un refrany que diu: “De teulades en amunt posa-ho tot en quarantena”, que vol dir que davant de tot allò que ens sembli misteriós hem de prendre una actitud científica, la d’investigar a veure què passa.
Aquesta actitud ens permet tenir un camp d’investigació molt ampli, molt més ampli del que es té si es va dient: ” ¡això no és veritat!, ¡això no m’ho crec!”, etc., perquè si crec o bé nego una determinada cosa, allò ja no serà motiu d’estudi, ja no em faré preguntes perquè ja he emès, abans d’hora, un veredicte.