Espiritualitat a l’aula

Un hombre susurró: “Dios, habla conmigo!”
Y un ruiseñor comenzó a cantar
Pero el hombre no oyó.

El hombre repitió: “Dios, habla conmigo!”
Y el eco de un trueno se oyó
Mas el hombre fue incapaz de oir.

El hombre miró alrededor y dijo: “Dios, déjame verte!”
Una estrella brilló en el cielo
Pero el hombre no la vio.

El hombre comenzó a gritar: “Dios, muéstrame un milagro!”
Un niño nació
Mas el hombre no sintió el latir de la vida.

El hombre comenzó a llorar y a desesperarse:
“Dios, tócame y déjame saber que estás aquí conmigo…”
y una mariposa se posó suavemente en su hombro

El hombre espantó la mariposa con la mano y desilusionado
Continuó su camino, triste, solo y con miedo.
                             “Dios está hablando contigo” cant cherokee

Els primers anys d’estar treballant en el món de l’educació els vaig viure molt il•lusionat, però amb el pas del temps, l’entusiasme va anar disminuint progressivament.

Un dia va resultar que no em podia aixecar del llit, de tan pesat que el meu cos es trobava. S’havia tornat molt i molt feixuc i no tenia la valentia per afrontar el dia, em semblava tot el de fora d’un color fosc, gris, i això sí, molt trist, res valia la pena de ser viscut. El dolor per la “ferida” psicològica que jo venia arrossegant des de feia ja algun temps, semblava que hagués arribat al seu punt àlgid en aquells moments. Em veia que havia fracassat en tots els àmbits de la vida, en el professional i en el personal. Era tanta la pena que sentia de mi mateix! Finalment va sortir de dins meu una veu que va exclamar: “ja n’hi ha prou!”. Aquella veu, he pogut veure posteriorment, va ser la fi d’un període i el començament d’un altre.

Vaig sortir i vaig anar passejant per camins que anaven segurament per entre horts i camps, però jo encara no me n’adonava. Seguint el costum que havia après de jove, de passejar per la naturalesa quan volia clarificar les meves idees, vaig continuar caminant amb una molt petita esperança de trobar una mica de claredat. Recordo que tot s’anava fent cada cop més lluminós i em va semblar que s’estava fent com de dia, no sé si era real però jo ho vivia així. El temps no tenia molta importància aquell dia per a mi, però segurament el passeig va ser llarg, fins que vaig poder distingir molt nítidament un pensament, que en aquell moment ja m’atrevia a escoltar, un pensament molt nítid: “canvia o deixa aquesta feina”.

Més endavant vaig plorar llàgrimes que al cap d’una estona vaig saber que eren d’amargura per tot aquell temps perdut. Semblava que amb aquella descàrrega emocional un molt lleuger sentiment de valentia es començava a manifestar. Ja no estava sol en aquell passeig, la naturalesa m’acompanyava, fins i tot les seves olors podia percebre.
En mirar enlaire i veure aquell cel blau es reafirmava el sentiment de voler anar endavant, de continuar el camí, que tan trist i pesat havia estat durant els últims temps, i que en canvi ara s’obria amb una esperança nova, amb una lluminositat que feia temps que no observava.

Els deixebles tenien multitud de preguntes a fer sobre Déu.
Els digué el Mestre: “Déu és el Desconegut, l’Incognoscible. Qualsevol afirmació sobre Ell, qualsevol resposta a les vostres preguntes, no serà altra cosa sinó una distorsió de la Veritat.”
Els deixebles restaren perplexos: “Aleshores per què parles d’Ell?”
“I per què canta l’ocell?”, respongué el Mestre.
                    Anthony de Mello “El cant de l’ocell”

“I què faràs ara que tindràs més temps?” Em preguntaren el dia que ens acomiadàvem després de tants anys de compartir la vida docent. Recordo llavors el meu llarg silenci, que anava enriquint-se i prenent consistència a mesura que aquell instant es transformava en una espècie de petita eternitat. Sabia que havia disposat, per diferents raons, d’unes experiències, unes vivències i uns materials molt valuosos. Vaig tenir la sensació que disposava de quelcom que s’havia de donar a conèixer i que volia compartir amb els altres perquè tenia el convenciment que realment valia la pena.

Ser que la majoria d’idees que he utilitzat durant aquests anys com a base de reflexió en la meva vida, i que tinc la voluntat d’anar exposant, m’han estat deixades, quasi res és meu. Han estat deixades per tants i tants que han ja travessat els camps d’aprenentatge, a disposició de tots nosaltres, per tal de que les aprofitem, els que encara com jo estem investigant. Em veig a mi mateix, com un artesà que ha anat recollint petites peces disperses amb les quals ha anat confeccionant nous objectes que vol mostrar i compartir amb tothom, però en especial per a tots aquells que estan involucrats en l’educació. Es podria dir, doncs, que moltes de les idees que exposaré, han estat ja prèviament usades per d’altres, és un material de segona mà, com a mínim. I si sorgeixen coses noves seran com un regal.
En el fons són poques les idees que guien la meva vida i això és perquè de Veritat sembla que només n’hi ha una, però de maneres d’expressar-La, moltes. És per això que algunes de les idees que considero bàsiques segurament que es trobaran repetides en aquest treball, això sí, procurant que tinguin coloracions diferents.

I m’agradaria dir, ajudant-me de la idea que Rainer Maria Rilke expressa en “Cartes a un jove poeta”, que no es pensi pas, que qui mira de donar a conèixer les seves idees sobre educació, idees que l’han ajudat molt en la seva vida, dins i fora de l’aula, viu sense esforç enmig d’aquestes paraules; la vida de qui les escriu té fatigues i tristeses. D’altra forma no hauria sorgit aquest treball.

Estic jubilat de l’educació formal i ara, continuant amb la tasca educativa a un altre nivell, tinc el propòsit de compartir amb tots aquells a qui pugui interessar, les meves reflexions al llarg d’aquests anys. He estat vinculat a la docència durant trenta anys en un Institut d’educació secundària. Abans havia treballat en el món de la industria, des que els quinze anys em vaig incorporar al món laboral. Soc d’aquells que, per raons familiars, vaig haver de compartir treball i estudis, i això, com tantes altres coses, va condicionar la meva vida.

El propòsit que em guia en començar aquest bloc és el d’exposar i compartir algunes reflexions personals i pensaments que giren al voltant de l’educació i de l’espiritualitat i que s’han han anat incorporant a la meva vida com a resultat de les vivències professionals i personals, perquè aquests dos móns, per a mi, són inseparables i s’interrelacionen entre sí constantment.
Una de les raons, tal vegada la més important, per les quals inicio aquest bloc és perquè em sembla que omplirà un àmbit, dins del camp de l’educació, que al meu parer està bastant oblidat, i és el de l’espiritualitat. És important per mi expressar ara, que el terme espiritualitat, tal com jo l’entenc, no és sinònim de religió, sinó que és un concepte més ampli.
L’espiritualitat està oblidada segurament, per vàries raons. Potser, perquè aquests moments que vivim no toca parlar-ne, no està massa de moda. Em sembla com si els que avui fan recerca en educació estiguessin mirant cap a un altre cantó.
Una mica, potser també per aquella idea, actualment molt estesa i, al meu parer mal interpretada, que tot els sabers, les responsabilitats, estan molt compartimentades. “No és la meva responsabilitat!”, s’acostuma a sentir dir, massa sovint, en moltes situacions de la vida quotidiana. Per aquest cas concret, el d’incorporar l’espiritualitat a la quotidianitat educativa, pot ser que s’hagi pensat que això pertoca al professorat de Religió. Res més equivocat, des del meu punt de vista!
Però ja som molts, cada vegada més els que com jo, portats per la necessitat de trobar una mica de pau, se’ns va fer o se’ns fa ineludible intentar endinsar-nos, aprofundir en el misteri de la vida i a la vegada aproximar els dos àmbits, espiritualitat i educació, millor dit, fondre’ls, si és que no ho estan.

Si el que anirà sorgint hagués de tenir el format d’un llibre i li hagués de posar un títol, tal vegada alguns dels possibles que en sorgirien podrien ser:
“Un intent, fallit, de portar la vida espiritual a l’aula”. Les motivacions que m’impulsen a suggerir aquest títol, penso que ho explicaré més endavant pel fet de que veig complicat fer un resum donada la importància que té per a mi el terme espiritualitat.
Un altre podria ser: “Els peus al terra i el cap a l’infinit”. Aquesta idea m’agrada perquè parla de la connexió que voldria realitzar en mi, i que em sembla hauria d’existir sempre en tothom, entre el món real, el tangible i el món de les abstraccions, vull dir el dels pensaments i sentiments.
També trobo interessant: “De la grandiositat al llibre de text”, perquè ha estat una idea general que m’ha acompanyat durant molts anys en la meva vida docent. Pràcticament consistiria en la suposició que la millor manera de començar qualsevol relació amb un grup classe passaria perquè el mestre propiciés alguna situació que servís per aixecar els estats anímics dels alumnes, per després poder abordar, amb molta més relaxació els continguts curriculars.

La meva intenció amb aquest bloc és la d’anar presentant comentaris amb una certa regularitat i d’anar-los agrupant per temes. Els que presentaré primerament espero que serveixin com a introducció dels temes posteriors i que realment m’han motivat a presentar aquest treball.