Espiritualitat a l’aula

Tres amics estaven fent una excursió. En passar prop d’una muntanyeta van veure que un home s’estava assegut dalt del cim. Què deu estar fent?, es van preguntar
“Segurament que s’ha perdut i està esperant que passi algú i el pugui orientar -va dir un dels amics.”
“No, el que penso”, va dir un altre, “és que no es deu trobar bé i deu estar descansant.”
“El que succeeix és que està esperant a algú que s’ha atrassat.”
Així, cadascú aferrat en la seva versió, van decidir desplaçar-se on estava l’home i sortir de dubtes, a la vegada que satisfarien la seva curiositat.
“T’has perdut?” Va preguntar el que mantenia aquesta versió.
“No”, va respondre el desconegut.
“No et trobes bé?”, va preguntar l’altre amic.
“Si que em trobo bé.”
“Estàs esperant a algú?”, va preguntar el tercer excursionista.
“No.”
Llavors el tres amics desconcertats varen preguntar alhora:
“Què hi fas aquí, doncs?”
I el desconegut va respondre tranquil•lament:
“Simplement, hi estic.”
                            101 cuentos clásicos de la China

Parlava amb un monjo de la comunitat benedictina de Montserrat, sobre la meva situació actual i li explicava els canvis en la meva vida, entre d’altres el poder compartir uns dies la vida en comunitat amb ells.
“Ens oblidem”, va dir, “que l’ofici més important, el prioritari, és el de viure amb plenitud”.

Com que viure i llbertat van agafades de la má… aquests versos:
Yo tengo tantos hermanos
que no los puedo contar
y una novia muy hermosa
que se llama libertad
                      Atahualpa Yupanki

Hi havia un noble que havia complert setanta anys. Tenia un músic cec també ja bastant gran, que a més era el seu confident. El noble es lamentava:
“¡Quina pena ser tan gran! Ara, encara que volgués estudiar llibres importants, ja és massa tard”.
El music cec va preguntar:
“Per què no encens l’espelma?”
El noble va quedar perplexa amb aquella resposta.
“Com t’atreveixes a fer broma amb el teu senyor?”, va dir.
La irritació del noble era evident.
“Mai, feria broma un pobre músic cec com jo amb els assumptes del senyor. No m’atreviria a fer una cosa semblant, però concediu-me uns moments d’atenció”.
El noble es va tranquil•litzar, i el músic cec va dir:
“He sentit a dir que si un home és estudiós quant és jove, tindrà un futur brillant com el sol matinal; si es posa a estudiar quan és de mitjana edat, el seu futur serà com el sol de migdia; si comença a estudiar quan ja és vell ho serà com la flama d’una espelma. Encara que aquesta no és molt brillant, com a mínim és millor que caminar a les palpentes en la foscor”.
                              101 cuentos clásicos de la China

Mentre som joves estudiem per aconseguir diplomes, graduacions, certificats. Aquesta sembla que sigui la tònica predominant a la nostra societat. Tots, joves i grans, vivim immersos en una societat, la nostra, la que ens varen deixar els nostres progenitors i que nosaltres procurem millorar per tal de deixar-la en herència a tots els nostres descendents. Llavors com a ciutadans i també com a professionals de l’educació estem sotmesos a unes exigències i compromisos externs inel•ludibles pel fet de formar-ne part.
Em sembla que tots hi passem o hi hem passat per aquesta fase, en més o en menys. Però hi ha d’haver en nosaltres mateixos un moment en que ens haurem de decidir per fer la parada i el canvi de sentit.
Potser continuarem fent el que fèiem o semblant, però ara ho farem sense esperar diplomes, ni medalles, ni homenatges, sinó més per una necessitat de coherència i un voler posar ordre a la pròpia vida.
La primera manera de fer, que en podríem dir fase acumulativa, seria el que en el llibre “Tenir o ser” d’Eric From, formaria part del que es considera com a “tenir”, són coses que venen de l’exterior i les incorporem al nostre equipatge. La segona és una manera de fer que al meu entendre vindria del “ser”, de l’interior de cadascú.

Fa ja bastants anys que en una àrea de pícnic a les afores de Benasque varem compartir taula amb un matrimoni basc que recorrien el GR-11. En aquells moments jo, portat segurament pel clima fraternal que havíem creat, vaig dir amb bastant vehemència: “Quan em jubili jo també faré aquesta travessa”. L’home em mirava i movia suaument el cap d’un cantó a l’altre en senyal de disconformitat amb les meves paraules. Vaig entendre que el que em deia amb aquell moviment de cap era: “Allò que cadascú reconegui que és prioritari en la seva vida, que ho comenci ja ara”.

La paràbola dels talents ens pot servir:
“És com un home que, en emprendre un viatge, va cridar els seus servents i els va confiar els seus béns. A un li donà cinc talents, a un altre dos, aun altre un, a cadascun segons la seva capacitat, i se’n va anar. Tot seguit, el qui havia rebut cinc talents va anar a negociar-hi, i en va guanyar uns altres cinc. Semblantment, el dels dos en va guanyar dos més. Però el qui n’havia rebut un, se’n va anar a fer un clot a terra, i va colgar el diner del seu amo. Després de molt de temps ve l’amo d’aquells servents, i els demana comptes….”
Procurem no fer com el tercer servent que no fa cap us dels dons que ha rebut

Un habitant de Bagdad havia malgastat la seva herència i es trobava en la indigència. Després de pregar molt, un dia va sentir una veu que li deia que a la ciutat de El Cairo hi havia un tresor amagat en cert lloc.
Arribat a El Cairo sense diner, es va posar a captar, però tenia vergonya de fer-ho amb llum del dia. Mentre vagava pels carrers, va ser pres per uns policies, sospitós de ser un lladre. Va explicar el seu somni amb tanta sinceritat que convencé al cap dels policies. Aquest va exclamar: “Veig que no ets un lladre, sinó un bon home; però com has pogut ser tan estúpid de fer un viatge tan llarg basant-te en un somni? Jo he somniat moltes vegades amb un tresor amagat a Bagdad, en el carrer tal i a casa de tal persona, i no per això m’he posat en camí”
Doncs bé, la casa que mencionava el policia era la del viatger. Aquest donant gràcies a Déu que la causa de la seva fortuna fos el seu propi error, va tornar a Bagdad on va trobar el tresor enterrat a casa seva.

Vaig tenir l’oportunitat de conèixer en Jaume Escoí i d’assistir a les xerrades que donava. Ens reuníem regularment un grup de persones per fer-li preguntes i sentir-lo parlar. Quasi sempre les preguntes estaven relacionades amb el coneixement propi. Les reflexions que contínuament feia i la pau que el Jaume transmetia feia que sempre que les obligacions m’ho permetien l’anés a escoltar. De les persones que, de quan en quan, assistien a les xerrades del Jaume, hi havia una dona jove, molt interessada pels temes que es tractaven, però amb la particularitat que vivia aproximadament a uns cent kilòmetres de Terrassa. Un dia, a l’acomiadar-se del Jaume, va exclamar, referint-se a la resta dels que encara ens quedàvem allà: “Aquests si que són afortunats que et tenen a tu tan a prop!”
Y el Jaume li respongué: “Tu no et pots pas queixar, ja que tens el mestre a casa teva”:
“Jo, a casa meva!”, exclamà la dona jove tota perplexa!
“Sí, el teu marit!”

No sé de quina manera la dona jove es deuria mirar el seu marit aquella nit. Ens fem contínuament de mestres els uns als altres, contínuament ens estem donant informació, verbal o no verbal, ens enviem missatges plens d’evidència que parlen amb veu tronadora però que tristament nosaltres no aprofitem. El marit, doncs, li podia fer de mestre, sempre i quan ella el pogués utilitzar com a mirall que reflectís el que ella necessitava modificar. A més de la parella, el company de treball també ens fan de “mestre” perquè veure’s un mateix els defectes és força difícil, mentre que per a l’altre es fa totalment evident. Igualment ens està posant a proba la nostra tolerància.
La dona jove, però, continuà anant a les xerrades.

Jo vaig voler abandonar el meu lloc de treball a l’institut, no emportat per una crida, o per un somni, sinó més bé com una fugida, com una deserció. En aquells moments pensava que era de la feina de qui em volia allunyar, però més tard vaig entendre que era de mi mateix que fugia perquè no m’acceptava tal com era. Va succeir que la meva recerca d’un nou treball va haver de ser interrompuda per un fet que ocorregué en la meva vida i que vaig viure d’una forma molt dolorosa. Aquell obligat parèntesi va ser la gestació d’un nou moviment que ja no feria necessària la deserció.

Ara, quan excompanys d’institut, pròxims a la jubilació, em pregunten sobre quina valoració faig de la meva situació actual, la meva resposta sempre és semblant a alguna cosa així: “Estic bé ara, però em sembla que això és perquè quan anava a l’institut també estava content. No m’hauria agradat viure la jubilació com una fugida”.

“Així el tresor que posa fi a les nostres misèries es troba en el nostre interior, en el nostre propi ser. Però per això ha estat necessari posar-se a caminar per descobrir-lo.”
                      Rumi “El tresor amagat” (75 cuentos sufíes)

Fernando Silva dirige el hospital de niños, en Managua.
En vísperas de Navidad, se quedó trabajando hasta muy tarde. Ya estaban sonando los cohetes, y empezaban los fuegos artificiales a iluminar el cielo, cuando Fernando decidió marcharse. En su casa lo esperaban para festejar.
Hizó una última recorrida por las salas, viendo si todo quedaba en orden, y en eso estaba cuando sintió que unos pasos lo seguian. Unos pasos de algodón: se volvió y desubrió que uno de los enfermitos le andaba atrás. En la penumbra, lo reconoció. Era un niño que estaba solo. Fernando reconoció su cara ya marcada por la muerte y esos ojos que pedían disculpas o quizá pedían permiso.
Fernando se acercó y el niño lo rozó con la mano:
“Decile a…”, susurró el niño. “Decile a alguien, que yo estoy aquí”.
                         Eduardo Galeano “Nochebuena”

En realitat, la vida és tota ella un encontre. Les relacions que establim amb les coses, persones o situacions que ens surten al nostre pas al llarg del dia, són encontres, són oportunitats per entendre, poc a poc, aquest meravellós “misteri” que anomenem vida. Però si n’he de destacar algun especialment, aquest és l’encontre amb l’alumne. Aquest és, dins de l’activitat docent, el més sagrat.

Durant els meus anys de docència va representar un gran estímul per a la meva vida l’encontre amb l’alumne, amb aquell ser, que el destí posava al meu davant. L’encontre em desvetllava de tots els possibles ensopiments, mandres, tristeses, evasions que es poguessin presentar. La idea de l’encontre era el despertador psicològic, vital, que em recordava que en l’agenda del nou dia hi havia sers meravellosos que propiciarien en mi la necessitat de tota la meva lucidesa, claredat, obertura.

La possibilitat de pèrdua d’aquell encontre em produïa una certa por, una inseguretat. Sentir aquell buit, aquella absència em creava desassossec en els moments en que m’imaginava la meva vida després de deixar la docència. Un dia, anant per la rambla cap a l’institut, tal com havia fet tants anys, em vaig trobar amb una amiga molt estimada. Vaig parlar-li de la decisió que havia pres i de l’angunia que a vegades se’m presentava en pensar que desapareixeria de la meva vida aquella cita diària amb els alumnes. “¡Tranquil, per això no t’has de preocupar gens!”, em va dir, “ara tindràs per tu, no només els alumnes, sinó a tota la humanitat.” Vaig sentir un alleujament i els ulls, malgrat no poder-me’ls veure, estic segur que se’m varen obrir com taronges. Aquell encontre m’obria una nova porta, encara més ampla, si cab que l’anterior. És ben cert que rebem ajuts per tots cantons!

Posteriorment encara, de quan en quan, m’han vingut pensaments que em deien que havia pres una decisió errònia deixant la docència. Una de les últimes, i que em va ajudar molt per treure’m aquella “tont eria” del damunt, va ser el primer dia en que oficialment començava la jubilació. Era ben d’hora al matí, quan jo m’estaria, segurament llevant, per anar a l’IES, si no hagués pres aquella decisió. Anava caminant i tenia al davant meu la vista de Cervera amb les seves muralles. Aquella visió, em captivà i es guanyà tota la meva atenció, de manera que aquell estat dubitatiu que m’havia sorgit va quedar extingit per aquella nova realitat, per aquell encontre.

Després han vingut altres encontres, a la cuina de casa, amb el plats, amb l’escombra… Tots són importants, i ara el que em toca és aprendre a viure aquestes situacions amb la màxima equanimitat possible.

El meu particular encontre consisteix en que quan les circumstàncies ho permeten realitzo retirs d’un dia i mig. Aquest apartar-me de la quotidianitat consisteix en que viatjo en tren fins a Cervera, amb la particularitat que aquest viatge possibilita, donada la baixa velocitat del tren, la contemplació del paisatge amb tota mena de detalls, la lectura d’algun llibre o d’altres activitats. A tots els amants de viatjar sense presses els recomano que aprofitin aquesta oportunitat ja que suposo que a mig termini això canviarà. Els militants de la Segarra d’Iniciativa per Catalunya-verds, em sembla recordar que van escriure, ja fa algun temps, grafits que deien: “A peu ja hauríem arribat”. Bé, entenc que la gent del país vulgui un servei semblant al d’altres zones, però per mi serà una gran pèrdua.

Des de Cervera vaig caminant fins a la casa que tenim en un petit poblet. Procuro que aquest caminar sigui el màxim de concentrat possible. Una amiga en diu a aquest caminar, “andar meditativamente”. Segueixo camins totalment solitaris que porten a petits poblets que servirien perfectament per inspirar un quadre cubista.

El paisatge que travesso, té diverses coloracions depenent de l’època de l’any. Es podria dir que el trobem amb quatre colors molt característics. Pels que no ho saben, diré que aquets quatre colors comencen amb el marron, aproximadament cap a finals d’estiu que és quan es llauren els camps per tal de preparar el terreny per rebre la llavor i així iniciar un nou cicle.

El color marron persisteix d’una forma nítida fins que comencen a germinar les llavors i els brots petits dels sembrats, d’un tímid color verd, es fan visibles. Com a resultant tenim una combinació de verds i de marrons pàl•lids, que creen la il•lusió de suposar que els camps se’ls ha vestit amb teles de camuflatge. Aquest brots tendres es quedaran en el paisatge durant quasi tots els mesos hivernals.
Amb el creixement de la lluminositat i la instauració de la primavera apareix un verd intens damunt els camps, resultat d’una explosió de vida.

Després ve un temps de transició entre el verd i el groc. En aquesta època, que les espigues estan ja al capdamunt de les crescudes tiges, si coincidim amb un dia de vent, cosa força probable, i disposem d’un mirador una mica enlairat, tenim llavors, davant nostre, un mar amb les seves onades.

Existeixen dues tonalitats de grocs, un de més intens, procedent dels sembrats amb les espigues madures d’abans de la sega, i un altre d’un groc més pàl•lid resultant de la combinació del rostoll i els trossos de palla que han pogut quedar després de la sega, tot sobre el marron del terra.

No voldria tenir preferència per cap d’ells en especial, però em sembla que em quedo amb els grocs de l’estiu, i també perquè a l’estiu, moltes vegades, deixo els camins per entrar en els camps ja segats, la qual cosa possibilita caminar damunt dels rostolls. Aquest passejar em produeix una sensació de continguda llibertat, acompanyada d’una suau melodia resultant de doblegar els curts talls secs dels desaparescuts sembrats.
A més d’aquests quatre colors la naturalesa en proporciona, a vegades, un altre que és el paisatge blanc de la neu o del gebre.

En arribar a la casa la primera cosa que faig és foc a terra, ja que amb aquest acte quasi màgic, és com si la casa, de cop, es transformés en una llar. Una vegada instal•lat, em preparo alguna cosa per menjar, no gaire, només el suficient. Faig alguna lectura i em retiro a dormir aviat.

Em llevo ben d’hora al matí i després de preparar-me alguna infusió, m’assec i escolto el silenci, un silenci quasi total, en el cas de que resulti ser una nit sense vent. Llavors banyat en aquell silenci, llegeixo, escric, reflexiono, escolto… En sortir a fora per fer el camí de tornada, sempre hi trobo algun regal: una nit estrellada, el cant d’algun ocell, el lladruc d’un gos, la lluna il•luminant-ho tot, o tal vegada una boira densa que no deixa veure quasi res. Si és així el camí té més misteri, el propi de la nit més el que aporta la boira.

Ara en retrobar novament els poblets il•luminats per fanals em porten a evocar, si som en temps pròxim al solstici d’hivern, una possible manera més ecològica i més senzilla de viure el Nadal. Les façanes de les seves esglésies, d’una proporció quasi aurica recorden els pessebres i tot el que amb aquests es pretén evocar. Ben segur que és més fàcil vivenciar el sentiment cristià del Nadal aquí en aquest paisatge tant vell, que no pas en l’abundor amb que acostumem a viure aquelles festes.
Contemplar la panoràmica de Cervera des de lluny, amb les muralles, l’església amb el campanar, les cases antigues, em porta necessàriament a la memòria els passatges bíblics en que, simbòlicament, es menciona a Jerusalem com la ciutat santa. Recorro els seus carrers no massa transitats en aquella hora. La poqueta gent que amb creuo no es queda gens estranyada de que la saludi, potser ho fa l’hora.

Dalt del tren, ja de tornada, tinc la sensació que torno més ric que quan vaig marxar. El bloc de notes el porto ple, i la gent i el paisatge es deixen estimar.

Els mestres obren la porta. Tu hi entres per tu mateix
                                     Proverbi xinès

El viatge de la vida el fem sols. En aquest, donem la ma a molts d’altres que van a prop nostre i també ens la donen, ajudem i som ajudats, però el viatge és individual igual que ho són els aprenentatges. Aquesta feina no la pot fer ningú per nosaltres.
Es tractarà d’estar sol, però sense sentir-se sol. Aquest sentiment s’aconsegueix si s’està present en qualsevol de les situacions en què estiguem, d’aquella manera que s’acostumava a dir abans, “en cos i anima”. També es pot dir que s’aconsegueix quan tenim el cap centrat en allò que estem fent i no es desitja fer altra cosa ni estar en altra lloc.
Algunes situacions que afavoreixen aquest encontre podrien ser:

Practicar ioga, practicar meditació…

Anar-se’n a caminar per la naturalesa, que ve a ser com un “perdre’s” per camps i boscos o per jardins, places i carrers, tot dependrà, naturalment, de les possibilitats de cadascú. S’hi pot dedicar una estona, una tarda, un vespre, tot un dia, una setmana. No s’ha de pretendre arribar a cap lloc concret, no posar-se cap objectiu, només procurar estar atent, present en l’entorn, deixant que el silenci extern (si és possible), i el silenci intern (que la ment no parlotegi) es vagin trobant. Aquest silenci acostuma a donar fruits de manera que acostumem a tornar sempre amb les coses més clares que quan hem marxat, amb els horitzons més expandits.

Sam Keen explica a “Fire in the belly” que ell es va construir una caseta de fusta a la part del fons del seu pati i que un cop a la setmana, si podia, deixava la seva família i es retirava el vespre i la nit allà, fins l’endemà al matí.

“Vision quest”. Vaig tenir coneixement d’aquesta ajuda per a l’autodescobriment, perquè una persona coneguda, que viu a New York, me’n va parlar. “Vision quest” és el nom que rep l’antic ritual d’iniciació practicat per molts grups natius d’Amèrica. La “Vision quest” era un punt de gir molt important en la vida quan s’entrava a la pubertat, amb la finalitat de trobar-se un mateix i els propòsits de la vida. Avui encara és practicat i existeixen algunes organitzacions que faciliten les condicions per tal de que qualsevol persona, independentment de l’edat i del sexe, puguin practicar-ho.

Una d’aquelles organitzacions exposa en la seva pàgina web: “Arriba un moment en que has de deixar al darrera la família, amics i el treball i anar-te’n en solitari, mirant dins teu tractant de descobrir els teus canvis en el cercle de la vida. El Vision quest és el nom d’aquest viatge. Aquest és un sender que ha estat seguit per humans durant mils d’anys. Malgrat les pors saps que és quelcom que has de fer. Per això et trobes amb altres com tu, i guiats per personal especialitzat, se’t prepara pel viatge. Durant uns quants dies tu representaràs el Vision quest, vivint tot sol en la naturalesa salvatge. En aquest procés esdevens més obert i transparent. Vius entre el món intern de somnis, sensacions, fantasies i el món extern de l’aire fred de la nit, el calorós sol, el so d’un crit de coyote, l’amplia vista d’un planura desèrtica. Pots ser visitat per dracs, els noms dels quals són, avorriment, por…

El temps sembla que s’alenteixi i la calma del desert pot ser molt poderosa. A mesura que la ment es va apaivagant, pots mirar cap a dins teu observant, observant… La dimensió sagrada es fa present i pots entrar-hi amb naturalitat. Pots sentir-te connectat amb quasi tot, des d’un cactus a una roca, a la lluna i a les estrelles girant al voltant del teu cap durant la nit”.

En aquest context m’agrada recordar el que Don Juan diu al seu alumne Carlos Castaneda:
“Només un guerrer és capaç de suportar el camí del coneixement. Un guerrer no ha de queixar-se o lamentar-se. Els reptes són simplement reptes. La diferència bàsica entre un home ordinari i un guerrer és que el guerrer s’ho pren tot com un desafiament, mentre que l’home ordinari s’ho pren tot com una benedicció o una maledicció”.

“La teva vida és un viatge sagrat. I és sobre canvi, creixement, descobertes, moviment, transformació, expansió continua de la teva visió del que és possible, eixamplant la teva ànima, aprenent a veure clar i profund, escoltant la teva intuïció, prenent amb coratge els reptes que sorgeixen al pas de la vida. Tu estàs en el sender… exactament en el lloc que et pertoca estar… I des d’aquí tu només pots anar endavant, modelant la teva història personal en un magnífic conte de bellesa, de saviesa, de poder, de dignitat i d’amor”.
                                           Caroline Adams

El laberint, tal com el que hi ha a la catedral de Chartres, és una combinació del cercle i de l’espiral. Simbolitza el viatge cap el nostre propi centre per després de nou tornar cap enfora al món. Aquests laberints tenen només un possible camí i no s’han de confondre amb aquells laberints perdedors, que tenen diverses possibilitats.
Els laberints han estat des de fa molt com a eines per meditar i pregar. És un simbolisme que ens ajuda a crear un espai sagrat que ens porta de la nostra perifèria, a “Allò que està a dins”.
En recórrer el laberint és com si metafòricament estiguéssim reproduint el viatge de la nostra vida, cap el centre de nosaltres mateixos, cap el més profund del nostre interior, però amb una comprensió més clara de qui realment som.

Aquest moviment en espiral, l’he realitzat diverses vegades amb grup, en uns encontres que fèiem amb famílies. Una de les diverses activitats que es duien a terme durant el temps que durava l’encontre era la construcció de l’espiral en el terra, a l’aire lliure o a l’interior, amb branquetes verdes agafades de qualsevol arbust pròxim. Petits i grans recorríem l’espiral, d’un en un, portant una espelma encesa, simbolitzant la llum que tots tenim dins nostre, i dipositant-la en el centre. Pel fet de ser realitzat en grup, amb gent de totes les edats, em sembla que resultava ser, per a tothom, una molt bona “medecina”.

Aquest moviment introspectiu, a més de ser realitzat en el pla físic, pot tenir la seva projecció a nivell mental, a la vida quotidiana, i per a benefici de la nostra salut integral, com més el realitzem diria que molt millor.
A aquest recorregut cap el nostre centre m’agrada anomenar-lo: “L’encontre amb nosaltres mateixos”. Aquest encontre amb nosaltres mateixos, és un espai amb múltiples sorpreses, però la més significativa és que quan retornem cap enfora, als altres, a la vida social, ho fem més enfortits internament de manera que les situacions les afrontem amb més confiança, sense tanta pressa, amb més amplitud de mires.

“Per què partir? Per què no seguir, més aviat, dormitant tranquil•lament.
L’ànima dormida en el món de la matèria és incapaç d’imaginar-se que hi ha una altre dimensió del ser.
Anima, busca a l’Estimat; amic, busca l’Amic”
                                        75 cuentos sufies

El peregrinatge voluntari o diguem-ne conscient, perquè encara que no ens donem compte estem peregrinant, el comencem per motius molt diversos: La mort d’una persona estimada, el pare, la mare, un amic, un fill, l’esposa… Aquest fet pot ser viscut de manera que porti a enfrontar-nos a un buit immens que sembla que estigui davant nostre, de forma que ens aterra i per no ser engolits necessitem tallar amb el nostre passat, amb molts dels nostres hàbits i potser també les relacions. Ens sentim perduts enmig de tanta gent i tanta abundància. Es veu realment la impermanència del que ens envolta i especialment la pròpia. Tot allò que ens semblava tant valuós passa a segon terme.
Afortunats si després d’aquesta “garrotada” que ens serveix la vida, tot i que en realitat el cop de garrot ens el donem nosaltres mateixos, ens apliquem el refrany: “No hay mal que por bien no venga”, perquè llavors sorgeix l’impuls de l’antic heroi, del Quixot que tots tenim. Deixem el món de la comoditat, morim al passat, i comença el peregrinatge cap el jo intern. Però com que encara no ho sabem es busca a l’exterior: Potser a l’Índia col•laborant amb una ONG, a Guatemala, treballant en un barri marginal de la teva ciutat o potser deixant-ho tot i començant de nou, en un altre país, en una altra feina, o potser anant a la Xina i viure el que narra el següent conte extret de “101 cuentos clásicos de la China”:

“S’havia despertat en ell l’ànsia de trobar la veritat, una realitat més enllà de la realitat aparent. Va perdre tot interès pel seu treball, la seva família i les seves relacions socials. Turmentat i anhelant per trobar algú que li pogués proporcionar instruccions espirituals, es va acomiadar de l’esposa, fills i amics, i va partir.
Rastrejant la immensa Xina va sentir parlar d’un mestre que ja era gran. Emprengué el viatge cap el país on vivia.
En arribar es presentar i explicar el seu estat, la seva història i el seu anar d’allà cap aquí.
“I has perdut tant temps i energia, tant esforç inútil?” Va respondre el mestre davant de la decepció del que abans era un home amb llar.
“Tant obscura està la teva ment que deixes un tresor fabulós a casa teva i te’n vas a donar voltes per aquests mons de Déu? No és deixant la teva vida quotidiana que trobaràs la instrucció espiritual. Res et puc ensenyar. Deixa de donar voltes, torna a casa teva i realitza allà el teu treball, cap a dins i cap a fora”.

I en aquest peregrinar ben segur que ens perdrem i que ens encantarem davant de tota mena de paranys que trobarem per tots cantons, igual que succeeix en els contes infantils, però no serà llarga la marrada doncs l’estrella polar ens anirà recordant cap on hem d’anar. En els moments que aparegui el sentiment d’estar perdut, veurem que fàcilment farà presència una nova calma que farà que estiguem pendents de les senyals, dels missatges que anirem trobant pel camí, i tal com diu el conte anterior, el viatge té una segona part i és tornar a casa, a la vida quotidiana, a reprendre potser el que havíem deixat o potser altres històries, però això si, amb un nou sentiment del Jo intern, més retrobat. .

Sam Keen a “Fire in the belly” ho explica així: “És per homes que han decidit emprendre un viatge espiritual que comença amb la desil•lusió de comprendre que el que anomenem “normal” és una façana cobrint una gran alienació.
El sender a seguir és l’antic viatge de l’heroi que inclou allunyar-se de la normalitat quotidiana, davallar a l’estrany país de les enfermetats, dimonis, terribles poders, tresors i donzelles guardades per dracs, i finalment, retornar a la llar al cor de la quotidianitat”.
Sam Keen escriu pels homes però jo no tinc cap dubte que el simbolisme és generalitzable a ambdós sexes.

Perceval és un noi com la majoria, però és especialment ingenu. Aquesta peculiaritat fa que no sigui mal pensat, una mica com un nen petit, que s’ho mira tot amb ulls nous. Bé, Perceval vivia amb la seva mare, i ella el tenia molt protegit del món exterior ja que el pare de Perceval, un valent cavaller, havia mort heroicament en una lluita.

Un dia Perceval va veure passar prop de la casa de la mare uns cavallers amb unes brillants armadures dalt d’uns cavalls esplèndidament ben guarnits. La imatge d’aquells cavallers va quedar profundament gravada al seu interior, de manera que no va poder resistir la temptació de seguir-los abandonant la casa materna. Els va atrapar i amb ells va continuar fins arribar a la cort del rei Artur, que era la destinació d’aquells cavallers. En ser allà va poder assabentar-se que alguns dels molts cavallers que hi havia pel castell es reunien al voltant d’una taula rodona on es parlava de temes de gran importància. Admirat per tot el que veia va demanar que el fessin cavaller, ja que volia ser com ells i demés volia ser també un dels cavallers de la taula rodona. Però se li explicà amb gran delicadesa que per a això hauria d’anar primer a la recerca del Grial.

El Grial és com un recipient en forma de copa, que conté dins seu el més sagrat, el més elevat que algú pugui ser capaç d’imaginar. Arribar a la presència del Grial és fer-se amb les qualitats que el calze conté, però a la vegada el camí per arribar a trobar-lo és ple de proves, dificultats, temptacions, que distreuen de l’objectiu. Perceval va anar poc a poc superant les proves que se li presentaven: matar animals ferotges que atemoritzaven la gent dels pobles, defensar els dèbils, salvar princeses captives, dir que no quan les princeses li demanaven estar amb elles per haver-les salvat, etc.

D’aquesta manera, afrontant les situacions que es trobava en el seu camí, va anar ascendint cap al cim de la muntanya on hi havia el castell amb el Grial. Així ell es transformà en l’ideal més elevat pensable, un cavaller, un guerrer, un poeta, un místic, amb aquells valors i qualitats que el feien apte. O sigui, que ja estava preparat per trobar-lo, ja se n’havia fet mereixedor. I, atenció, de tot el seu seguici només ell podia veure el Grial, els altres no, perquè ell ja tenia les qualitats necessàries, que són les mateixes que hi ha al Grial.
Després retornà al castell del rei Artur i fou admès com a cavaller de la taula rodona.”

Aquesta història, tal com jo l’entenc, em fa veure que el ser humà no és una entitat acabada, formada, sinó que està permanentment en procés d’aprenentatge, sempre a la recerca de l’equilibri i sempre fent procés de perfeccionament, tot i que moltes vegades, enlloc d’anar endavant anem endarrere, però això només és momentàniament.

Era un buscador molt interessat en abstraccions metafísiques i especulacions filosòfiques. Havia rebut ensenyament de molts mestres però va sentir parlar d’un mestre molt pragmàtic i va decidir posar-se a les seves mans. Després de romandre alguns dies enfront de la caseta del mestre, aquest el va acceptar. Quan el deixeble li va preguntar si hi havia esperit o no, el mestre li va donar una vigorosa estirada d’orelles.
“No és molt gentil el què has fe”, es va queixar el deixeble.
I el mestre va respondre:
“¡No em vinguis amb camàndules a aquestes alçades de la meva vida!”
Sortiren per fer un llarg passeig.
“Mestre, quan un ser alliberat mora, segueix existint?”
El mestre va collir mores i a menjar-les en silenci. El deixeble va protestar:
“No respondre quan es parla és signe de poca amabilitat”.
El mestre li va dirigir una mirada severa, i va dir:
“Jo estic en el present, menjant aquestes sucoses mores, i tu estàs com un estúpid, més enllà de la mort”.
Es varen asseure sota un arbre prop d’un rierol.
“Mestre, existeix un ser suprem creador del món, o tot és fruit de la casualitat?”
“¡Deixa’t de preguntes!”, va replicar el mestre. “Ara et faré una pregunta molt concreta: Estàs escoltant la remor de l’aigua?”
“No” va replicar l’alumne, enredat en els seus pensaments.
I el mestre va concloure:
“Doncs, sento dir-te que ets incorregible. Ves a un altre mestre que t’ompli el cap d’idees i permetre’m seguir escoltant la remor del rierol.
                                    101 cuentos clásicos de la China

Jo vaig ser una d’aquelles persones que llegí molts llibres i que veié moltes pel•lícules, i escoltà moltes músiques, deixant-se portar per les opinions dels altres; els amics, els crítics, les influències intel•lectuals. Donava crèdit a mig món, desoint-me a mi mateix.
Després, amb l’ajut del temps he anat veient que això era el pas previ i necessari per a tot el que després vingué: Poc a poc, vaig anar deixant de banda tota aquella influència externa i a deixar-me guiar més per la ressonància interna, i guanyant així confiança en mi mateix. Es tractava de dir no a coses, situacions, persones.
Només donava crèdit a la meva veu interna. En literatura era una qüestió d’anar tibant del fil: Entre els últims autors hi havia en Marià Manent amb les seves traduccions i la seva prosa poètica. El punt final, l’ultima parada, per a mi, en literatura, va ser Herman Hesse amb el “Llop estepari” i finalment “Sidharta”. Em semblava que no hi podia haver res més enllà. Era com arribar a la punta d’un precipici, per la qual cosa s’havia de buscar per un altre cantó.
Aquell trencament va ser també un punt d’inflexió, molt decisiu, per a la meva vida, fou com la porta d’entrada a noves formes de vivències, de manera que el protagonisme ja no es trobava tant en els personatges de ficció, que sorgien del paper escrit, o de la pantalla del cinema, sinó que començava a ser-ho jo. Era com passar d’una vida virtual a una de més real, guanyant presència en totes les coses quotidianes.

El cor se m’anava estovant. Plorava per petites coses i la vida em començava a sorprendre d’una manera molt grata: al passejar per qualsevol carrer, al girar una cantonada, al mirar el cel, la lectura d’un sonet de Josep Carner, l’olor de l’herba dallada. Tot era bellesa, talment com si hagués nascut de nou.
Recordo una tarda de maig, amb les finestres de l’aula obertes, per les que penetrava una lleugera fresca, que sense adonar-me’n, em vaig trobar que els alumnes que tenia al meu davant els veiés per primera vegada, ja no eren aquells “enemics” que venien a molestar, sinó que eren sers que necessitaven com jo, un somriure encoratjador.