Porto ja temps interessat en la pedagogia sistèmica. Crec que és una mirada respectuosa i que, aplicada amb sentit comú (si existeix), pot ajudar a resoldre molts problemes als centres.

M’agrada aquesta visió de sistema, d’estudi de les relacions, de les interaccions, de treballar per establir un ordre coherent que faci fluir l’energia per tirar en davant un projecte d’èxit. Pot ser molt útil en la formació i als assessoraments de centre.

Em costa veure la relació amb la mecànica quàntica (penso treballar per trobar-la des de l’humilitat d’un simple biòleg). Crec que s’ha de tenir cura per no confondre la ciència amb la ciència ficció. Em resulten poc creïbles les constel·lacions familiars de Hellinguer, tot i que em consta que poden ser de molta utilitat.

En definitiva, sóc una mica escèptic, però la meva experiència personal m’ha portat a creure que pot ajudar a aconseguir que tot funcioni millor en els centres educatius.

Com aplicar el que ens va explicar en Juli Palou a la nostra futura tasca com a formadors? Aquesta és una de les preguntes que en sortir de la sessió se’m va passar pel cap. Ens ha parlat de Goffman i de Lakoff i, com a mínim a mi, m’ha posat deures per aquest estiu. Quantes vegades he intentat convèncer d’alguna cosa en educació? En ocasions amb èxit, però en d’altres no.

De la sessió del passat dimecres he vist un possible camí per treballar aquesta competència, la de saber estructurar un discurs sòlid. Però, realment hem d’utilitzar els recursos dels polítics?

 Crec que ens anirà molt bé saber com són les seves estratègies, però no crec que nosaltres, els mestres, les hàgim d’aplicar a tots els nivells. Ho haurem de fer amb una de les nostres bones qualitats, el seny. Està bé apel·lar a la intel·ligència, als sentiments i al benefici, però sempre des de l’honestedat, des de la professionalitat. Per tant, s’ha d’aplicar amb cautela. No som ni polítics ni venedors de fum.

Aquesta sessió ha reforçat alguns dels missatges essencials que se’ns han estat transmetent des de l’inici de les sessions, però aquesta vegada incloent-hi un factor especial: el vivencial. Hem vist, ara des d’una altra vessant, la importància de l’aprenentatge entre iguals, partint de les idees del grup, de les potencialitats del conjunt. No necessàriament hem d’aportar idees noves i externes a un centre per fer un bon assessorament. Penso que l’acompanyament des d’una posició humil i respectuosa amb l’equip de implicat pot ajudar a fer fluir idees que acabin enriquint el projecte i portant-lo a bon port.

Veig que la preocupació per les pors és general, tot i que no tothom ho expressa i ho viu de la mateixa forma. Cadascú, des del seu caràcter o ego si ho preferiu, viu les pors d’una forma diferent. De totes formes crec que una de virtuts més importants dels “porucs” és precisament el coratge, així que sincerament, prefereixo no preocupar-me abans de trobar-me amb els problemes. Pensar que simplement sumant a la meva motxilla personal un curs de formadors em convertiré en un bon assessor de centres seria massa vanitós i, com que el meu ego no m’ho permet, prefereixo pensar que em començaré a formar quan iniciï aquesta nova etapa de la meva carrera professional.

Un aspecte que no comparteixo del tot és la idea de que quan entro a un aula m’haig de crear un personatge. Considero important tenir la capacitat d’entrar net a l’aula, però no m’agrada la idea de crear un personatge. No crec que sempre sigui necessari. Jo, particularment, prefereixo ser jo mateix, amb algun que altre re-ajust que em permeti apartar el meu ego en determinats moments i poder veure la realitat minimitzant les distorsions.

Tot i que no vaig poder acabar l’activitat amb l’Angèlica Sàtiro m’ha agradat reflexionar sobre el que és crear i innovar i, a més, fer-ho d’una forma tan activa. Els diccionaris diuen que “crear” és “fer una cosa que abans no existia” i “innovar” “introduir novetats”. Això complica poder ser creatius en educació (tot i que no és impossible), però no ser innovadors, ja que és molt més fàcil introduir novetats ja existents en altres contextos que crear coses veritablement novedoses.

Basant-me en el que se’ns ha presentat, m’agrada veure que els canvis positius són factibles. He vist que en ambdós casos ha estat primordial un bon enfocament de la persona que els ha acompanyat en l’assessorament. M’estimula pensar que potser algun dia jo podré fer una tasca en la línia de les que se’ns han presentat.

De tot el que ens ha explicat la Zinka destacaria l’actitud d’escolta per part del formador, donant veu als professors, partint de les seves preguntes, idees i, sobretot, de les seves fortaleses. També destacaria aquesta visió que parteix del JO, però amb l’ull posat en el NOSALTRES. Un nosaltres capaç de construir coneixement i, sobretot, un projecte que fem nostre, que és producte de la construcció col·lectiva i que ens fa singulars.

L’activitat inicial plantejada ha estat molt enriquidora. Inicialment no l’he entès, però, després, quan la Margarita ens ho ha aclarit, han aflorat coses molt interessants. Fins i tot m’he plantejat tornar a dibuixar, activitat que tenia abandonada des de feia segles. Però tornant al que ens interessa, m’ha semblat genial buscar metàfores per fer aflorar el que realment sentim. Crec que també és aplicable en altres contextos, com per exemple l’aula.

Quant a l’activitat del vaixell, simplement genial i molt útil per nosaltres i per vosaltres. Crec que hi haurà un abans i un després del grup gràcies al que ha donat de si la dinàmica. Felicitats!

La tècnica de l’esmilcolament m’ha semblat genial, però quan la domines. No sé si estic preparat per desenvolupar-la amb la destresa de l’Imma. De totes formes penso que deu ser d’aquelles tècniques que, tot i que requereixen de molta pràctica, quan la domines és molt potent. Potser seria útil començar amb una petita activitat amb alumnes.

Resulta esperançador veure que hi ha centres que treballen amb projectes com el que ens ha presentat en Ramon Grau. Projectes que demostren que és possible l’èxit educatiu treballant per competències a partir de contextos propers, potenciant la participació, la implicació dels alumnes en els seus propis processos d’aprenentatge, fent-los cada cop més autònoms, ajudant-los a reflexionar sobre els seus progressos, en definitiva fent-los més competents pel futur.

Aquesta sessió m’ha fet reflexionar molt sobre la meva pràctica docent. Tant que ja estic pensant en com triar els continguts més important del curs vinent, així com organitzar-los i seqüenciar-los de la manera adequada.  Necessito temps i llegir més en profunditat sobre el tema per poder aplicar aquesta teoria.

Hauré d’aprendre a epitomar triant bé el contingut organitzador  i anar treballant per nivells fins arribar al grau d’aprofundiment desitjat. Crec que únicament d’aquesta manera, amb la pràctica podré aprofitar aquest mètode de treball.

Des de la meva àrea (Ciències) una estratègia podria ser treballar un model com pot ser el cinètic o el d’ésser viu, anar-los desenvolupant des d’una perspectiva més global (epítom) i aprofundir-hi a nivells cada cop més complexos, sempre amb aquesta idea de treballar des de lo simple cap a lo complex i de la generalització a les concrecions.

Com a professor porto anys fent treballar als alumne de forma cooperativa, utilitzant diverses tècniques i estratègies en funció de les activitats, de l’institut i dels alumnes. De moment, he tingut experiències de tot tipus, des de frustrants fins a molt estimulants i satisfactòries.

Crec que com a formador i amb la intenció d’aplicar un model d’aprenentatge socioconstructivista serà important conèixer a fons el projecte que es duu a terme al centre i la comunitat des de totes les vessants possibles (professors, alumnes, famílies, ambient de treball, entorn, etc). Crec que és l’única manera en què pots fer incidència en tres elements claus del model, que són el sentiment de pertinença a la comunitat, la generació d’un clima de seguretat per a tos els membres de la comunitat (evidentment començant pels professionals) i donar sentit a allò que el grup té per objectius. Això només s’aconsegueix  des del respecte, escoltant, empatitzant al màxim i potenciant una atmosfera que estimuli el pensament creatiu.

Després de llegir a Perrenoud i de participar en  les reflexions d’ahir, són moltes les coses que em ballen pel cap, però hi ha una, en el fons molt genèrica, que em fa bullir especialment. 

Perrenoud planteja tot un seguit de diferències entre ensenyant i formador, ens planteja que en formació hem d’abandonar aquesta concepció clàssica d’ensenyant per situar-nos en el paper de formador, però a  més a més ens diu que reflexionem sobre cap a quin rol hem de tendir quan fem d’ensenyants.

Pot ser aquesta visió més reflexiva, més flexible, més formativa ens pot ajudar a assolir l’èxit en aquest repte comú en el que ara estem tots immersos: el treball per competències.