Durant l’Edat Mitjana es considerava més digne el saber revelat de les Sagrades Escriptures que el de l’experimentació. Ni tan sols els sabers de l’antiguitat tenien valor si contradeien les doctrines de l’Esgésia.
Al Renaixement es qüestionen les creences. Proposen teories que es basin en la raó i en l’experimentació.
Al segle XVII, els científics treballaven de manera individual. Però apareixen els mecenes (burgesos, i finsi tot monarques o nobles) i creen les acadèmies científiques que canvien la de treballar. L’empirisme es consolida com a forma d’arribar al coneixement.
Copèrnic (XVII) havia exposat la teoria de l’heliocentrisme davant el geocentrisme.
Al segle XVIII, Galileu perfecciona el telescopi i aconsegueix veure els satèl·lits de Júpiter, les muntanyes de la Lluna, la Via Làctia… i continua la teoria de Copèrnic.
Descartes explica que hem de qüestionar-nos tot el que creiem saber perquè és la manera d’avançar i d’arribar a la veritat. És el creador del dubte metòdic.