Entre els segles X i XIII, l’Europa cristiana es va estendre més enllà de les antigues fronteres. L’expansió pel nord i per l’est va portar molts colona alemanys a penetrar i establir-se en terres eslaves, mentre que pel sud els regnes cristians de la península Ibèrica van continuar avançant per l’Al-Andalus.
L’any 1095, el papa Urbà II, després del concili de Clermont, va fer una crida general a tots els cristians per reconquerir Terra Santa de les mans dels musulmans. Va ser la primera croada. Després n’hi va haver set més.
Molts cavallers, impulsats tant per la fe com per l’afany d’aventura i l’esparança de riqueses, van partir cap a Jerusalem i l’any 1099 van conquerir la ciutat. Hi van participar des de reis fins pobres i nens, tots ells amb una creu pintada als vestits, per això els van anomenar croats.
Els croats van fundar regnes cristians a Terra Santa i van crear ordres militars de monjos soldats, com els templers o els hospitalaris per defensar-los. A finals del segle XIII però, aquests territoris van tornar a caure en poder dels musulmans.
La feina de l’historiador, com avui en dia, la del periodista, es contrastar les fonts i tractar de ser el més objectiu possible. Les cròniques que es van escriure dels fets canvien segons qui les va escriure. Pels cristians les croades van ser una guerra santa en uns llocs llunyans. Per als musulmans, una agresió externa al seu propi país.
