MEMÒRIA HISTÒRICA 

Fa temps que es parla i s’escriu sobre la Memòria Històrica, uns a favor i els altres en contra. Les raons  d’uns i altres  em semblen  de molt bona intenció i fetes de bona fe. Els que van a favor, argumenten  que són perquè no torni a passar mai més els horrors de la Guerra Civil.  Els altres, els que van en contra, al·leguen que això pot portar a dividir les persones, i crea rancor,  que el cal ers reconciliar-nos, i així perdonar i oblidar.   Bé, molt bé, això de perdonar  i reconciliar,  em sembla superbé,  però, oblidar, .. que més voldria,  i us asseguro  que ho intentat.   Els records que tinc són molt tristos  i dolorosos, però no puc, no puc oblidar que quan tenia sis anys  i estava junt amb la meva germana i jugant amb uns altres nens a l’entrada de casa, en un instant  ens vam veure plens de runa fins al coll. Ferros  i vidres que les bombes   que les bombes que havien caigut a casa, havien ocasionat. Com puc oblidar la meva mare  al balcó  de casa, puix les bombes havien  enderrocat l’interior, cridant, desesperada, sense poder sortir  doncs era uns  segon pis,  pensant  que els seus fills  havien  mort  sota les runes.  Els mateixos voluntaris  que la van baixar  d’aquella  angoixa, van ser el mateixos  que ens  van treure  vius d’aquella muntanya  de  runa.  La meva germana i jo som supervivents  d’aquell bombardeig  del novembre del 37  que va ocasionar la mort a  nombroses persones, cinquanta de les  quals,nenes i nenes  del Liceu Escolar.

Se que els dos bàndols, abans i durant la Guerra Civil,  van fer moltes barbaritats, però encara no en va haver prou,  després va venir la repressió, i al meu entendre, es va perdre una gran oportunitat de reconciliació i perdó. Ara es torna a parlar de tot això, i jo repeteixo que no puc oblidar el calvari que vam passar la meva família, sobretot  la meva mare  en la postguerra. 

Postguerra, repressió  i fam, molta fam.

La meva  mare  es quedar amb quatre fills, d’ells  el gran i el petit, jo,  afectats de poliomielitis, a la cama dreta els dos. Sola, sense l’ajuda del meu pare, que per ser  guàrdia  civil i no compartir  les idees del nou  règim,  va  estar  reclòs a Astorga (Lleó) tres anys i tres mesos.  Quan va tornar la fam  i el fred  l’havien sentenciat, estava prim i molt trist.  A casa érem    tota la  família al menjador , i jo quan em va besar i que gairebé  no el coneixia, no sabia que dir-li. Vaig anar a la cuina  on havia deixat la maleta  i ple  de curiositat la vaig obrir  i només hi havia  un didal, un rodet  de fil  i quatre botons  i una agulla, res més.  A l’hora de sopar la meva  mare va partir  dos arengades  i el cap el va llançar.  El meu pare es va posar a cridar : “  Per amor de déu  no llanceu  el cap  de les arengades, no les  llanceu,    també alimenten.

El meu pare  encara va viure uns quants anys. A la seva mort,  sortint del  cementiri , no vaig poder  aguantar-me  més  i cridant deia  :” Al meu pare  me l’han  matat, me l’han matat”. Jo sabia molt bé el que  em deia.. No,no  puc oblidar aquests records  i això que ja fa més  de setanta anys.  Fam, molta fam,  no em cansaré de repetir-ho . Quan m’aixecava al matí per anar a l’escola, alguns dies la mare em deia:” Avui hauràs  d’anar a l’escola  sense  esmorzar, no tinc res per donar-te, aniré al poble i si trobo alguna  cosa te la portaré a l’hora del  recreo.  Hi havia dies que si trobava  alguna cosa,  altres no.  Hi havia molt escassetat  d’aliments, sobretot  de pa.  A Catalunya, a la zona nostra  no hi havia pa, mentre a l’Aragó si que n’hi havia. Com  nosaltres som molt a la vora, hi havia gent que s’arriscava   i n’anaven a buscar.  Si els enxampaven  els prenien  el pa que portessin acusant-los  d’estraperlo. Fins i tot a alguns els van ataconar  a  la caserna.

Fam,  molta fam,  el lector dirà que em repeteixo molt , però és veritat, i va durar anys. Un germà d’un amic que tenia  dos o tres anys més gran que nosaltres, va anar en bicicleta a  Binèfar (Aragó)  a buscar pa. Abans  ja  he dir  que aquí no n’hi havia de pa. Aquest noi quan tornava  el van enxampar  la guàrdia  civil i li van dir :” Què portes en aquesta bossa ?”-“Hi porto cinc quilos de pa, que al nostre poble fa molt de temps  que no n’hi ha.” va contestar. Ells van dir :”  Tens moltes ganes de menjar-ne”. Va contestar ell: “ Si que tinc moltes ganes de menjar-ne”. –“Ara mateix  menjat  un pa dels que portes”. van  ordenar els guàrdies.  El noi es va exclamar  i va demanar per favor que no li fessin menjar que eren molt grossos  i eren per a la seva família.  Els guàrdies  no estaven  per raons i li van fer menjar tot un pa.  Sort encara,  aquell dia els guàrdies  deurien  d’estar de bones,  puix quan va acabar, que no trigà gaire,  el van advertir   :  ves en compte , a dos quilòmetres   d’aquí  hi un altre control. Has d’agafar el  trencall  que hi ha  abans   per tal que els  puguis esquivar. Fins  al teu  poble no n’hi ha més de controls”

Un dia quan  anàvem a l’escola amb el meu  amic i veí  Mario, jo li explicava  que aquell  matí tampoc no havia esmorzat ,  la meva mare  no tenia res que donar-me. Passàvem  per davant  de la caserna  de la  Guàrdia Civil  i es veu que la dona d’un guàrdia   va escoltar la conversa i em cridà. :” Pepito !!  entra  que t’he de dir una cosa “ Vaig  creure i em va entrar al seu pis.  Em va fer un   badall  de mig pa  amb pitillo. Em va semblar que tenia  els ulls  humits, plorosos, potser pensant  que per res del món  voldria  que els seus fills  pesessin per aquella  experiència  que jo patia, això  és el que pensava   als nous anys.

Quan tenia tretze anys   la meva  mare va portar-me  a la  torre de Tabac, que era una gran finca de secà al terme  d’Alguaire.  A la vora dels termes de Rosselló i de Vilanova  del Segrià.  Els masovers  tenien un ramat de corders. La meva mare  m’hi va portar   amb el propòsit  que em lloguessin  d’ajudantet  del pastor.  Quan vam arribar  la masovera  era a la porta  i la meva mare li explicà el motiu de la visita.  La masovera li va  dir que ho sentia  molt però el ramat el tenien a Almacelles, allí hi havia més bona pastura. Aquella  bona dona va endevinar el vertader  motiu d’aquella visita, que no era altre   que a veure si en podia   escapar de la  fam.  Va dir si ens podíem  esperar un moment. Va entrar  dins de la casa  i  a l’estona va sortir amb un pa  i ens el va donar, i la meva mare  agraïda li va donar les gràcies. Vam marxar, jo una mica avergonyit  puix ja era grandet.  Quan ja érem  a una distància prudencial de la casa  ens vam ficar davall d’un pont  d’un barranc  on hi havia una bona ombra. Allí ens  el  vam menjar   a seques, sense un glop d’aigua, ni falta que ens va fer. No cal dir  que la meva mare en va menjar molt menys que jo.  Jo tenia tretze anys  i encara us podria  explicar  més  anècdotes  on la fam sempre hi era present.  No obstant, guaitaré  perquè   el proper escrit  sigui l’últim,  per no gastar  la paciència del lector,  que serà  quan tenia quinze anys, mireu si va durar  aquesta   maleïda    fam.

Crec que ja és hora de no cansar més  els que llegeixen  aquestes lletres, per tant posaré  punt final, però abans permeteu-me, que una vegada més  recordi que a la Reconciliació  i al Perdó  m’hi adhereix-ho plenament, amb tot el cor. Però oblidar, com puc oblidar els sofriment de la meva mare  durant tants anys? Com  puc oblidar el meu pare com va tornar  d’Astorga,  amb poca salut, pel sofriment, la fam i el fred? Com puc oblidar el meu padrí matern   desterrat  injustament, morint lluny del seu poble, d’enyorança i de tristesa.? En un altre sentit no familiar, com puc oblidar l’afusellament  del nostre President de la Generalitat, Lluís Companys ? Com puc oblidar   el gran poeta  Federico  G. Lorca ? Com puc oblidar l’afusellament  de José Antonio Primo de Rivera, tot i no compartir  la seva filosofia política. Tot i això em va impressionar  les seves paraules  en testimoni  polític  poques hores abans  de ser executat.  “ Ojala  fuera la  mía, la última  sangre española  derramada en discordias  civiles” I jo  afegeixo  :   Quina hauria estat  si  els màxims responsables  de la Guerra  haguessin previst  i evitat    el vessament  de sang  buscant altres  solucions  a les “discòrdies  civils”, perquè  una vegada  començades, el  vessament de sang  de miler i milers de persones és inevitable. De   seguir  d’una altra manera, per a  res caldria  parlar de memòria històrica . Com he dit abans , encara que jo ho he intentat, no puc oblidar de cap manera  aquests terribles records. Si algú  ha  té la formula  per poder oblidar, per favor que  m’ho digui, li estaré  molt agraït. JOSEP  TORRENT.

EL TON DE CAL NAVARRO, per Josep Torrent.

Es deia Antonio Torrelles, ell i la seva família van  venir de Vilanova del Segrià,  lloc  de provinença    de Cal Navarro.  El Ton, com tothom el coneixia, era home poc parlador. Jo l’admirava, puix sense dubte era un “ artista,” un artista de la pagesia i del cant. M’he explico. Ja he dir que era poc parlador, però cantava  molt bé ( l’opinió era generalitzada). Tenia una veu de baix molt agradable, i era fixo  a cantar als enterraments, cobrant molt poc, també cantava als oficis de setmana santa. També  era una artista de la pagesia  perquè  feia anar l’aixada  com ningú. El Ton feia   boics,  que  eren com una piràmide  de terrossos  d’un metre aproximadament. A l’interior s’hi posava  brossa seca  i s’hi calava foc. D’aquesta manera  es mataven les males  llavors de les herbes. Era una feina molt pesada  que molt pocs volien fer.  De l’aixada, ja he dit que al meu parer, era un “artista”. Quan jo anava al  nostre hort, havia de passar pel costat del seu  i mai he vist uns cavallons  tan perfectes com ell els feia,  i sense cordes, i  n’he  vist fer molts.  El  Ton treballava  quatre horts,   donat que en aquell temps en sobraven. Quan jo el vaig conèixer,  ja era viudo, i els seus fills i filles que eren deu es deien: Tonet, Ramon, Samuel, Miquel, Jordi, Maria, Ramona, Dolores, Carmeta i Filomena, i evidentment molts néts. JOSEP TORRENT.

GENT D’AL-KANÍS  per Josep Torrent

El Joan de la Porteria era,  amb el Ramon Carnicé. qui treballava  els horts  dels amos de la Colònia i el Director de la fàbrica.  En Joan, també feia d’encarregat de tots els horts de  la Colònia  i responsable de tenir cura de tots  els arbres,  i per tant també,  de les arbredes  que hi havia. Aquestes eren tres:  una al costat de  casa seva, la Porteria,   i les altres dos al costat del canal,  una a la dreta i  l’altra a l’esquerra. Doncs  bé,  es donava el cas que l’arbreda  que tenia a la vora de casa, a més dels plataners  que eren majoria, hi havia dos pins pinyoners  grandiosos. També  hi havia dos noguers  que,  quan era la temporada,  tant els pinyons  com les nous queien a terra. Nosaltres, la pandilla, l’anàvem a  buscar, escorcollant entre l’herba.  Ens arriscàvem  molt, puix tots sabíem com les gastava el  Joan, que era un home molt gran i robust. Ens tenia  tant atemorits  que  anàvem  recelosos. Quan ens veia,  ens perseguia cridant  i amenaçant-nos  d’enterrar-nos  a l’arbreda. No obstant, nosaltres  hi tornàvem  posant  un company  d’espia; tot i les precaucions, ens va tocar córrer més d’una vegada.

Semblava que tenia molt malt geni, si, n’estava convençut.. …però l’any  1944, el dia 22 de  febrer, va caure la  Gran  Nevada, 80 cms.  ni els més vells  de la  Colònia  havien vist  una actuació meteorològica  tan colossal. Aleshores jo tenia  12 anys, n’han passat 65  i mai més n’he vist cap de tan gran.  Feia molt fred, a casa no teníem llenya per escalfar-nos. D’alguna manera el Joan se’n va assabentar, i al vespre  d’aquell mateix dia va trucar a la porta de casa. Portava  un gran sac d’ascles de  soques  d’olivera  a l’esquena, les va abocar  a la cuina i ens va dir :  “ Ja podeu fer foc, que aquesta és llenya bona. Demà veniu buscar feixos de “ ramilla “ de l’arbreda i  quan s’acabin, veniu a buscar-ne més”. Els  meus pares agraïts  li van donar les gràcies Abans de marxar de casa el Joan, ens va donar permís per esporgar els arbres que hi havia al costat de l’hort,  que treballava  vora el  canal de les comportes . “  Un any n’ esporgueu   uns quants, l’any següent  uns altres,  i així tindreu  llenya   a l’hivern”  ens va dir. Va marxar, nosaltres comentant  contents el que havia passat, vam començar a fer foc. Jo em vaig quedar amb sentiments contradictoris,  al  Joan  no l’havia  sentit mai parlar, només l’havia sentit cridar, perseguint-nos.

Aquell home que  havia marxat de casa  era completament diferent. Jo estava molt desconcertat, però era evident que en  Joan  tenia bon cor, el gest que  havia tingut  ho demostrava. Dins del meu cor vaig donar gràcies a Déu per la Gran Nevada que  em va donar l’oportunitat  de canviar de parer radicalment  respecte al Joan del Portal. Si més no, aquestes mal traçades línies, serveixin  com a petit  homenatge  i agraïment. Vaig aprendre que no es pot  jutjar a les persones  amb lleugeresa. JOSEP TORRENT.