L’escrit literari ” Les llàgrimes de Grindy” de l’alumna de 4t d’ESO Carla Martín ha estat premiat amb el segon premi Omnium Cultural Garrotxa en la categoria de prosa de Segon Cicle d’ESO. Ben aviat podreu llegir la creació literària en aquesta web.
Felicitats, Carla!
LES LLÀGRIMES DE GRINDY.
Grindy era una noia que vivia molt a prop de les conegudes meravelles del Matxupitxu, un lloc on hi predomina la tranquil•litat i on les persones són molt sociables. Era una persona com totes les altres però havia perdut una cosa. De fet, no ho havia perdut, sinó que mai ho havia trobat, i no era ni una mare ni un pare, ni l’amor ni la felicitat, ni el somriure ni la tristesa, ni un braç ni una orella…eren les llàgrimes. Ella no se’n va adonar fins que va ser gran, quan va tenir setze anys va perdre la mare i és quan va saber que no podia plorar, és clar que abans havia tingut altres disgustos, o alegries que l’havien fet plorar però plorava sense llàgrimes, ella creia que no tenia sentiments, que no sabia plorar i no en deia res a la gent.
Però la mort de la seva mare, li causava una tristesa immensa i tenia moltes ganes de plorar volia que, com a tothom, li brollessin les transparents i salades gotes d’aigua dels seus ulls. Així que va anar a parlar amb un amic metge i li va explicar que tenia el llagrimer tapat, que això li passava a molta gent i que amb una petita operació estaria resolt. Ben passat un mes, Grindy ja podia plorar i al cap de mig any ja havia provat tots els tipus de llàgrimes, havia plorat de tristesa amb el cor encongit, però també havia plorat de felicitat, de ràbia i de nostàlgia. I les va tastar totes, les seves noves llàgrimes eren diferents de les altres, quan plorava per circumstàncies agradables eren dolces com la mel, però quan era per tristesa eren salades com el mar, eren amargues si la ràbia l’envaïa i àcides amb la culpabilitat. Va anar, altre cop, a buscar ajuda al seu amic, qui aquesta vegada no va poder ajudar-la. Grindy no va saber mai per què li passava això, alguns van pensar que no hi tocava del tot, altres que tant sols eren al•lucinacions seves, altres que era tot psicològic i altres, i els més savis, se la van arribar a creure. Però Grindy va voler passar una vida al costat de les llàgrimes, va pensar que aquest era el seu destí, ja que havia nascut amb el llagrimer tapat, no es podia quedar aquí.
Als vint-i-un anys va dedicar-se a esbrinar el color de les seves llàgrimes, es va adonar que eren vermelles amb l’amor, negres amb la seva tristesa, grises amb la por i verdes amb l’esperança. Altre cop hi havia moltes opinions diferents però ella continuava investigant. Recollia les seves llàgrimes però mai aconseguia conservar-les molt de temps, s’escapolien de les seves mans, s’evaporaven de dins els recipients. I és que Grindy va aprendre que moltes de les nostres llàgrimes no arriben a tocar al terra, algunes es queden i s’evaporen regalimant per les nostres galtes, altres acaben en les nostres mans i les més desafortunades són arrastrades per un mocador que acabarà a la paperera. Però la majoria d’aquestes es queden dintre nostre, perquè tothom intenta guardar-se-les dins, ens fa vergonya plorar-les, tot i que en el fons, tard o d’hora guanyaran elles la lluita i acabaran sortint a l’exterior.
Grindy va anar creixent, i les circumstàncies de la vida no li impedien continuar en el seu estrany passatemps, tot i que deixava algunes coses per fer a la vida, i les substituïa per plorar i saber més coses sobre elles. Amb això, va concloure que les llàgrimes, aquestes simples petites gotes que brollen dels nostres ulls, van més enllà de ser un conjunt de molècules d’aigua salada que provenen de dintre de les nostres cèl•lules, molt més enllà. Són purs sentiments que necessitem treure però llavors els animals no ploren, es va preguntar ella, i no es demanava només si els cocodrils ploraven, ni parlava de les llàgrimes humanes de cocodril… Després de buscar diverses cites, passant hores i hores per les biblioteques va saber que si que ploraven els animals, al igual que els homes i les dones, però nomes nosaltres rèiem.
Una nit, Grindy s’havia estirat damunt la seva hamaca, en aquell indret en tenien una a cada casa: algunes eren de fil, altres de llana, algunes tenien forats i altres no, n’hi havien de tots colors i de totes les mides. Panxa amunt, es va posar a observar el cel. Fou en aquell moment quan Grindy va començar a reflexionar. Havia trobat una felicitat diferent a la dels altres, només necessitava una cosa en la seva vida, havia trobat un company, un sol fet que la satisfeia per sobre de tot i eren les seves llàgrimes i els seus secrets. S’havien convertit, sense adonar-se’n, en les seves millors i úniques amigues, ara era una persona solitària però per res del món ella creia que havia perdut coses bones, ella sabia que mai havia tastat l’amor ni les bestieses que es fan per ell, sabia que havia tingut una vida monòtona i que hi havia poca gent com ella, també sabia que casi ja no formava part de la societat però, en canvi, ningú en el món havia tastat les seves llàgrimes, multicolors, multigustos i tan especials. De sobte, va començar a sentir una solitud enorme i per primer cop des de feia molt de temps va plorar de debò. Fou en aquell moment quan va veure baixar un estel fugaç, però no tant sols un, sinó que un darrere l’altre, es va quedar meravellada veient aquella pluja d’estrelles, eren les llàgrimes de Sant Llorenç. I de molt endins del seu cor es va despertar la poca fe que tenia, va voler creure que el cel estava amb ella, que li feia costat en les seves petites descobertes i observacions, i va ser això que la va fer continuar investigant sobre les seves llàgrimes. Però també va tenir temps per investigar sobre un altre fet i fou per què de les llàgrimes de Sant Llorenç, com podien caure tantes estrelles en una sola nit, i precisament en aquella nit d’agost, però això ja és una altra història. Una història que potser no tardareu molt a sentir i que allà on ella viu, tothom la sap, dels més menuts als més grans perquè són d’aquelles històries que passen de pares a fills i que tenen petites transformacions però que sempre, sempre, es recordaran.
Final 1:
Quan celebrava els seus cinquanta anys, ningú va recordar aquella data, que per ella era senyalada, ningú la va despertar amb un moltes felicitats, ni molt menys, van fer-li festes sorpreses ni pastissos enormes amb cinquanta espelmes enceses al capdamunt. No va tenir altre remei que continuar amb el seu passatemps, però aquell dia no va plorar per investigar, va tornar a plorar, altre cop de veritat. Grindy, feia caure llàgrimes de debò, des de feia molt temps, s’havia quedat sense amics ni amigues, no havia trobat ningú que li fes costat en res, s’havia aïllat del món i desprès d’uns trenta anys veia la realitat: quan ja havia perdut mitja vida. Tant de mal li va fer que va passar-se una setmana plorant, dos, tres i fins un mes. Li va entrar una depressió que ningú va saber curar, ni el seu únic amic, el metge, qui de tant en tant anava a escoltar-li les seves penes va poder-hi fer res. Un dia li va dir el metge que quan ella morís li passaria a ell el poder de plorar llàgrimes amb gustos i colors diferents, ell cada dia pensava que estava més perduda i no va fer-li cas. Va morir al cap de dos anys, amb l’única companyia del metge i les seves llàgrimes. El seu enterrament fou com tots els altres però pobre d’amics i pobre de llàgrimes, ja que ella se les havia endut totes. Cada any el metge, anava a visitar-la al cementiri i li deixava dins de petits pots una llàgrima, no hi havia llàgrimes dins perquè desapareixien a l’instant però, unes eren grogues, les altres verdes, ni havia de vermelles i de negres però, a més a més, si tenies l’ocasió de tastar-les, podien ser tant dolces com salades, amargues o àcides…
