Per una banda, el fet de planificar i preparar el projecte amb un equip de mestres ha estat una experiència enriquidora, ja que, ha estat un treball que ha anat progressant i agafant cos amb les aportacions de totes les persones que participaven en el grup. Cadascuna ha aportat el seu punt de vista i la seva experiència.

També, el desenvolupament del projecte ha estat més àgil degut a la diversitat de persones i de les seves capacitats: les que eren més organitzades, les que tenien una visió global del projecte, les que eren més creatives (proposta d’activitats), les que tenen un domini del currículum… Així, es marcava un objectiu i a partir d’aquí es debatien les idees, suggerències, activitats, continguts, criteris d’avaluació, metodologia, etc i s’arribava a un consens.

Per una altra banda, quan es va dur a terme el projecte amb els infants, es va constatar que els seus interessos i curiositats sobre el seu poble no acaben de concordar amb els objectius que havien proposat el grup de treball. La proposta de la pregunta clau: “Qui posa els noms als carrers?”, que en principi havia semblat que seria prou interessant, i que engrescaria als infants, a l’hora de posar-la en pràctica, no va acabar de coincidir amb els neguits que tenien els infants. Per tant, les mestres tutores va haver de conduir la conversa envers aquesta pregunta.

Hagués estat interessant deixar-se portar allà a on els infants deixaven veure les seves preferències i veure quins fruits donava, però degut a la manca de temps per reorientar el projecte envers a aquests interessos, el projecte es va portar a la pràctica com havia estat planificat pel grup de treball. Que no és que als infants no els interessés la proposta, ja que en van gaudir molt i hi van participar activament, sinó que, a les mestres tutores, els va quedar la sensació d’haver hagut de deixar de banda altres coneixements-curiositats que, potser, haguessin portat cap a un descobriment del poble diferent (vist des del ulls dels infants)

Respecte del treball fet amb els infants, es va poder comprovar de seguida que els infants manifestaven interès per conèixer el seu poble. En un principi, es va constatar que tenien un coneixement superficial del seu poble i que parlaven de llocs com si fossin illes aïllades les unes de les altres, sense relació. A més a més, els costava parlar amb noms de carrers. S’orientaven a través de places (conegudes per sobrenoms, no pel nom concret que té) i de llocs que els eren familiars en ells. Després d’uns dies, ja es començava a veure que intentaven parlar amb noms de carrers, de places, de parcs… i que se situaven dintre del poble i dels diferents barris, és a dir, connectaven i introduïen el que anaven aprenent dintre del seu vocabulari i que la seva visió del poble s’anava enriquint, entrelligant i globalitzant.

A més a més, el fet de posar en un mapa del poble el nom dels seus carrers, els va fer obrir el seu camp de moviment, veure distàncies i reconèixer llocs (se sorprenien de veure en el mapa llocs que pensaven que no coneixien i que en realitat sí que hi havia estat) a partir d’un punt, d’una base (casa seva).