REFLEXIONS DES DE LA TUTORIA
La meva visió privilegiada seria des de el punt (0,0) si parléssim d’una taula de coordenades cartesianes, ja que em trobava molt a prop dels artífexs del projecte i sense estar al mig, per deixar-los crear segons la seva manera de fer, per no destorbar, però no molt lluny per així poder aconsellar-los i reconduir-los en cas de naufragi i que ells sentissin la meva presència tranquil·litzadora i d’empenta de voler tirar endavant.
El canvi continu, les decisions preses, l’inici, el producte final, el treball en equip…tot aquest procés anava agafant forma, la forma que ells i elles li estaven donant. I com sempre guiat per unes emocions individuals i col·lectives que marcaven el ritme de treball. Aquestes emocions anaven variant segons cada situació viscuda, i entre tots havien de treure-les endavant, una ensopegada o decepció s’havia d’intentar transformar en un èxit encara més positiu i reconfortant, com va ser la negativa de poder fer l’exposició a la casa dels Xuklis, amb raons més que justificades i sense retrets, els alumnes ho van entendre, i no va suposar un pas enrere, sinó dos cap endavant, ja que l’entesa d’aquesta situació els va fer valorar més la recerca d’un lloc adient per fer la nostra idea.
Sense oblidar ni molt menys els valors, que juntament amb les emocions han anat adreçant i dirigint l’energia constructiva d’aquest petit gran projecte. Uns valors que entre tots anaven acordant de com, quan, qui, què…es duien a terme, sentint-se encara més orgullosos després de la inauguració final amb pares, mares, amics… L’entusiasme del principi del projecte que van mostrar amb la primera pluja d’idees no va ser res en comparació amb la satisfacció final d’haver realitzat una feina tan acurada i professional que al cap i a la fi, ELLS/ELLES havien format amb el granet de sorra més exquisit de cadascú, ja sigui dins les seves respectives comissions o a nivell de sentiment grupal, fent de l’individualisme un miratge secundari.
Aquí us deixem un vídeo de la seva coavalaució:
