Nosaltres, els docents, estem convençuts, perquè així ens ho han ensenyat la recerca i els experts i perquè ho podem comprovar a les aules, dels avantatges del treball competencial i del treball col·laboratiu. Però, passa el mateix amb les famílies i amb l’alumnat?
Doncs desenvolupant el nostre projecte “Mirem el pati” ens hem trobat entre l’alumnat el ventall habitual de valoracions de les propostes que se’ls han fet.
D’una banda, hem vist uns quants alumnes més despistats, però que van fent seguint les instruccions dels grups, en funció de la seva organització. No són alumnes que prenen encara les decisions, però són integrats al grup perquè els companys compten amb ells d’una manera realista i personalitzada, saben què se’ls pot demanar i com se’ls ha d’explicar de manera eficaç.
D’altra banda, hi ha els alumnes que s’engresquen i surten de l’anonimat quan han de fer un treball amb més autonomia i creativitat. Són alumnes que de seguida “s’inspiren”, fan propostes, prenen la iniciativa, es posen en marxa. Una imatge que fa goig, perquè passen de formar part del “mobiliari” de l’aula a prendre vida. Com que no estan acostumats a gestionar-se d’aquesta manera, pot passar que provoquin un cert enrenou a les classes, si més no les primeres vegades, però hem d’entendre l’agitació de l’alumnat si no se’ls ha posat mai en aquesta situació.
També hi ha els alumnes que treuen bons resultats treballant “com sempre” i això els resulta còmode perquè no els exigeix gaire implicació personal, i posar-se en marxa amb un projecte “els fa mandra”. Hem vist alguns alumnes d’aquest tipus, que aprofiten el temps per consultar el mòbil, o que “no tenen res a fer” mentre els companys s’encarreguen d’alguna de les feines distribuïdes al grup, i que acostumen a dir que el que s’ha de fer “ja està fet”.
Finalment, trobem la paradoxa que entre el grup dels més bons acadèmicament hi ha una forta resistència al treball per projectes. Aquests alumnes han heretat el prejudici de la pèrdua de temps, pensen que hi ha massa feina perquè hi ha companys que no fan bé la seva part i si no la fan ells, el resultat serà més fluix, i no veuen la necessitat de tot el procés dissenyat per aprendre un contingut. Prioritzen els resultats i la seva idea del que és aprendre és molt rígida.
En general me parece muy interesante hacer este trabajo pero siempre que no lo tengamos que hacer en horas de alguna asignatura como, sociales, naturales, mates… Me refiero a asignaturas troncales, porque luego vamos atrasados de esas materias.
A mí me gusta trabajar de una manera rápida y eficaz si sé que no habrá tiempo, y así ha sido. No tuvimos tiempo de perfeccionar nuestros trabajos porque perdimos muchas clases hablando de qué habíamos hecho, si había colaboración, las opiniones de los demás…
Yo no digo que esté mal hacer esto, pero sabiendo que quedan pocas clases para acabarlo habría que priorizar el acabar el proyecto y dejarlo mejor de lo que podría estar, y no ir diciendo tantas clases sobre las opiniones porque si queda poco tiempo, al fin y al cabo no se podrán realizar.
Sembla que en l’intercanvi d’idees i les posades en comú no s’estigués fent feina i no fossin enriquidores per a tots, també pel producte.
El curiós és que el que deixen veure en els seus comentaris és una forta inseguretat quan surten de la seva zona de confort. Al mateix temps és una feina pels docents: fer entendre el sentit d’aquesta opció metodològica. Només així podrien deixar de tenir la sensació de pèrdua de temps, i arribarien a valorar moltes de les capacitats i coneixements que són indispensables en el món actual i que només es posen en joc i es desenvolupen quan treballen de diferents maneres. Podríem dir que aquesta part de l’alumnat es troba en el punt en que ens trobàvem part dels professors fa uns anys?
