Voldríem analitzar una experiència viscuda en la sessió de posada en comú dels diferents grups de treball en una de les classes de 1r. Són sessions en les quals l’objectiu és compartir el propi procés i col·laborar amb els companys, amb l’acompanyament dels professors que estem a l’aula.
Un dels grups d’alumnes es proposa millorar el funcionament de l’ús dels lavabos a l’hora del pati. Pensa demanar que es posi vigilància per evitar que la gent s’hi estigui més estona de la necessària als lavabos i que marxi deixant-los bruts.
En un primer moment, s’ha de dir que només havia proposat fer una campanya de conscienciació amb cartells, i tampoc la resta de grups va fer cap comentari per enriquir la proposta. Va ser necessari que les docents a l’aula punxessin una mica, qüestionessin la proposta, per tal que es veiés que quedava una mica pobra i comencessin a aixecar-se mans amb comentaris.
Un cop van començar a fer comentaris, el que fins llavors s’havia convertit en una activitat més o menys mecànica d’omplir una graella amb el que han fet, el que proposen i el que encara han de fer, va convertir-se en un interessant debat sobre diferents aspectes: Davant dels “problemes”, només podem demanar? Qui ha de vigilar els lavabos? No poden organitzar-se entre ells per aconseguir una millora per tots d’un aspecte que suposadament els preocupa i afecta directament? S’ha d’oferir una recompensa, més enllà de la que suposaria aconseguir per ells mateixos el bon funcionament dels lavabos? No és aquesta suficient recompensa, sempre hi ha d’haver un altre interès?
Les seves cares de desconcert van ser molt reveladores quan se’ls confrontava el que anaven dient i es veien davant d’aquesta qüestió: si no esteu disposats a organitzar tandes de vigilància als lavabos i de regular i respectar l’autoritat dels “vigilants”, potser és que no us preocupa ni us desagrada tant com estan funcionant fins ara.
Estàvem parlant dels lavabos, però el missatge és molt més profund i se’n pot fer una reflexió sobre la seva actitud a la societat i davant del seu procés d’aprenentatge.
No ens va donar temps a acabar la posada en comú de la feina de tots els grups, però els docents hem vist la riquesa i necessitat d’aquestes sessions de posada en comú i tenim la convicció que s’han remogut els fonaments de qüestions com la implicació, la participació i el compromís d’una manera més profunda que si haguéssim volgut fer una xerrada sobre aquests temes.
Com es treballen habitualment aquests temes als instituts? Segurament hi ha propostes i dinàmiques molt interessants (us animem a que les compartiu amb nosaltres!), però el que hem vist és que quan tenen un objectiu concret i real, el diàleg entre iguals i la presència d’un expert (o adult) són motors que desencadenen processos enriquidors que ens porten sempre molt lluny.