A aquestes alçades de curs (ja entrat el mes de maig) tinc una idea molt clara del que ha suposat treballar per projectes: APRENDRE. I no parlo del que han après els alumnes (que tothom dóna per suposat que és l’objectiu) sinó que parlo del claustre: del professorat i de l’equip directiu.
He fet l’exercici, el resultat del qual es veu en la imatge anterior, del que per mi han estat conceptes clau o idees força que hi ha darrera del treball per projectes (evidentment, quan més m’ho miro més me n’adono que en falten, però són suficients per la reflexió que vull fer). La lectura que se’n pot fer és doble. Podria remetre’m a ells per vincular-los als aprenentatges que han fet els alumnes però suposo que no cal explicar gaire, a qui ja hi està convençut, dels beneficis que comporta fer servir aquesta metodologia i quina és la significació de cadascun dels termes que he emprat. Del que ja no estic tan segura és si hem reflexionat prou, com a col·lectiu docent, sobre el que implica per a la millora de la professió el treballar per projectes: és l’altra lectura que podem fer de la imatge de dalt. El camí recorregut aquests mesos, en aquest sentit, és el que més m’ha sorprès a mi.
Sóc professora de llengua i directora de l’institut. Val a dir per començar, que tot i ser un institut de nova creació amb un claustre petit, les coses no han estat senzilles per nosaltres: iniciar un procés de transformació té una complexitat que a ningú se li passa per alt (tots sabem el desgast de forces que suposa sacsejar les zones de confort, de certa indolència i de cert desinterès; i tots sabem també el que suposa fer-ho enmig de vells coneguts). Aquests handicaps no els tenim els centres nous (com a mínim el primer any) però en tenim d’altres que poden malmetre les forces amb la mateixa intensitat i fer malbaratar (o cremar) la il·lusió, l’optimisme i cert grau d’excitació que ragen de les persones que, amb certa ingenuïtat, consideren que fer les coses “ben fetes” és inherent a posar-les en marxa. Les expectatives dels qui engeguen un projecte educatiu són molt altes i a vegades no mesuren bé les seves limitacions (són humans _no superherois ni divinitats infalibles).
Treballar per projectes amb els alumnes és estimulant per a professors amb curiositat i inquietud per aprendre i, en aquest sentit, els projectes que hem dut a terme en el nostre Institut han fet que tots ens haguéssim “d’arremangar”: conèixer la ciutat i els seus recursos, aprofitar l’oportunitat que porta el present, actualitzar els nostres coneixements científics, lingüístics i digitals,… no és això el mateix que demanem a l’alumnat?
Seria molt fàcil, i un tòpic, dir que treballar per projectes comporta molta feina per tot el que acabo d’enumerar: no és aquesta la feina “feixuga”. El que més feina ens ha comportat (i encara estem “en ello”) ha estat la feina que suposa perdre pors:
→ Perdre la por a INVESTIGAR I EXPERIMENTAR (com carai es fa una cosa que no has fet mai, de la que no et sents “especialista” i -paradoxalment- vols que surti perfecta?)
→ Perdre la por a ASSUMIR RISCOS (quelcom pot fallar i sortir malament, tot i el disgust inicial, com pot ser que costi tant tenir coll avall que el risc no comporta èxit o fracàs sinó aprenentatge?)
→ Perdre la por a la FLEXIBILITAT I EL CANVI (què passa si no ho hem previst tot abans -per falta de temps o falta de mires- i a mig camí ens adonem que passen coses que no esperàvem? és molt greu revisar i rectificar en mig del procés?)
→ Perdre la por a CONFIAR EN ELS COMPANYS (confiar en els companys equival a reconèixer que un no dóna cap a tot, cosa lògica: per què pensem que aquest reconeixement -evidència de la teva humanitat- ens fa vulnerables i ens menys capacita?)
→ Perdre la por al sentiment de FRUSTRACIÓ (i què passa si no s’acompleixen les nostres expectatives? Hem de tancar “la parada” de l’experimentació?)
→ Perdre la por a RECONÈIXER QUE APRENEM AMB ELS ALUMNES (com convertir en magnífica la sensació terrorífica de reconèixer davant dels alumnes que d’allò “no tenim n’idea” però que ens hi posem amb ells a aprendre-ho? No és això posar-los en la situació real que mai s’acaba d’aprendre i que l’important és tenir eines per a fer-ho?)
→ Perdre la por a L’AUTONOMIA DELS ALUMNES (no fem a vegades amb els alumnes de “papes i mames” que, temorosos que no ho facin bé i prenguin mal, no deixen als nens gaudir de la piscina, els arbres, els gronxadors o les baranes? no volem “suplantar-los” per nosaltres a vegades?)
I tot això que aprenem els profes… no són habilitats i competències que esperem que els alumnes assoleixin?
