Com més investiguem, més preguntes ens fem

El grup de la Carla, el Roger, l’Óscar i el Raül estan investigant sobre els judicis de Nuremberg i el paper que hi va tenir el fotògraf català Francesc Boix. Constaten que, com més investiguen, més els sorgeixen noves preguntes.

Per exemple, l’Óscar i la Carla es preguntaven d’altre dia com es van viure els judicis contra els criminals nazis en l’Espanya franquista. La Carla recordava que quan va fer el projecte del primer trimestre sobre la seva família, jo els havia donat la referència de l’hemeroteca digital de La Vanguardia, per si els era útil per trobar informació de fets i de persones (des del 1881). Llavors va decidir buscar informació sobre els judicis al diari. Un dels articles que els ha cridat l’atenció es diu “El genocidio, novísimo término judicial”. El grup ho ha pogut relacionar amb el que ens va explicar l’Armen Gabriel Sirouyan sobre el concepte i, en concret, sobre el genocidi armeni.

20160428_110516 (1)

“Mireu què he trobat!”

“Mireu què he trobat!” és una frase meravellosa per mostrar als altres descobertes pròpies, que poden resoldre preguntes o donar pistes per avançar la recerca.

Els grups que avancen a bon ritme són els que comparteixen aquestes descobertes personals, sense descartar res d’entrada, i que permeten que tothom faci aportacions. També avancen els grups els membres dels quals prenen la iniciativa per fer les feines, en funció de les aptituds personals i gairebé sense necessitat de dir-se res.

Avui en Jinshuo ha descobert que, a part dels diaris de l’Anna Frank i de la Rywka Lipszyc, hi ha altres diaris d’adolescents, com el de la Miriam Wattenberg. En Marc ha investigat sobre l’indret on hi havia el búnker de Hitler a Berlin i ha trobat que s’hi van construir uns habitatges, però que està senyalitzat i explicat amb una placa.

Post-its

Constituir els grups de treball dels alumnes és un pas necessari però no sempre és fàcil prendre la decisió encertada. La finalitat és que tothom s’acostumi a treballar amb tothom i alhora que tothom vegi que pot aportar coses al grup, independentment de per qui estigui format.

EUREKA! La cultura assembleària em va proporcionar una idea: els post-its. És comú (tot i que potser d’aquí a un temps ja no estarà de moda) usar post-its perquè els membres de les plataformes ciutadanes puguin aportar la seva opinió. Vaig traslladar aquesta idea a la classe.

Després de tres setmanes, durant les quals havíem anat introduint temes, preguntes i idees sobre l’Holocaust, els alumnes havien de dir finalment per escrit quin tema volien treballar. Se’m va acudir que ho escriguessin en un post-it, amb el seu nom. Vaig recollir-los i els vaig agrupar per temàtiques afins i, al dia següent, vaig transcriure el resultat en la pissarra. Si hi havia un tema que només l’havia proposar una persona, no tirava endavant, com no fos que a d’altres els semblés interessant i decidissin canviar i optar per un nou tema de treball. Es permetien, per descomptat, les rectificacions.

En dos dels grups de 4rt va ser relativament senzill formar els grups per afinitats en el tema del treball, però en un dels grups va costar més, perquè també els costa més treballar de manera cooperativa i alguns alumnes mostraven -sorollosament- reticències per treballar amb segons quins altres companys o companyes.

En conclusió, els grups es van formar en part a partir d’agrupar els alumnes amb interessos comuns (d’acord amb el que havien expressat per escrit), però també vaig ser flexible i no vaig forçar l’agrupament d’alumnes que d’entrada no volien treballar plegats. El requisit era que els grups fossin de 3 o 4 persones (amb alguna excepció molt justificada).

Els temes plantejats pels alumnes en general van ser força genèrics (ara caldrà concretar-los) i en algun cas confonien el tema de recerca amb el producte final. Per exemple, uns alumnes volien fer una maqueta d’un camp de concentració. “Per a quina finalitat la voleu fer?”. El pas següent serà fer-se una bona pregunta sobre el tema escollit i definir el procés de recerca i el producte final.

A veure què…