Arxiu de la categoria: Calaix de sastre

Aquest apartat recull altres aspectes, curiositats, opinions, etc. del projecte que no tenen cabuda en els altres apartats.

Fem un kahoot?

Publicat el per
Respon

El Roger i altres alumnes em van ensenyar l’aplicació Kahoot, una eina de gamificació pensada per dissenyar preguntes tipus test i les seves respostes, fet que suposa haver d’integrar els coneixements, crear bones preguntes, compartir-les i respondre-les, tot aprenent i jugant de forma col·laborativa. La integració de la perspectiva lúdica suposa que l’aprenentatge es fa des de la motivació i des de la participació de l’alumne.

20160613_174240

Vaig demanar a cada grup que formulés unes preguntes i que dissenyés també les quatre possibles respostes, sobre qüestions referents al seu tema de recerca. Havien de ser qüestions tancades, però no necessàriament havien de ser memorístiques, tot i que la tendència va ser fer-ne.

20160613_163715

Després vaig fer una tria de les preguntes formulades, les vaig introduir a l’aplicació i en va sortir un kahoot de 30 preguntes, que va servir com a activitat de cloenda, si bé no vaig usar-lo per a la qualificació. Amb més temps, he d’estudiar les possibilitats d’aquest aplicació: cada grup podria tenir preparat un kahoot de la comunicació del seu projecte i proposar-la als seus companys. També hauria de treballar amb els alumnes les possibilitats de fer preguntes alternatives a les més conceptuals.

 

Músiques de l’Holocaust: projecte “on the way”

Publicat el per
Respon

Mentre hem anat treballant en el projecte de l’Holocaust, hem escoltat músiques vinculades al tema. Una d’elles és la pregària tradicional en hebreu “Ani Ma’amin” (Tinc fe). Hem comentat la lletra, dins el context de la religió jueva, que parla de tenir fe en la vinguda del Messies. Es creu que era cantada en alguns camps d’extermini pels jueus que eren conduïts a les cambres de gas. Sovint es canta el dia commemoratiu en record de les víctimes de l’Holocaust.

Malgrat el context trist de la cançó, a tots els alumnes els va agradar molt, especialment al Genia qui, segons les seves paraules, “no se la podia treure del cap”. Llavors vaig proposar a la Begonya (@Begonya), la professora de música, si els alumnes podien interpretar la cançó en la seva matèria. Era una bona oportunitat per treballar aspectes transversals com l’empatia, l’emoció, el treball en equip…Vaig aprofitar que la Begonya s’apunta a un bombardeo, per fer allò que el Jordi Domènech (@jdomenechca) diu: els projectes “on the way”, és a dir, els que surten quan “enredes” un company, per treballar conjuntament algun contingut interdisciplinari, sense haver-ho previst. Jo en dic projectes “a-salto-de-matting”.

Finalment, la vàrem cantar durant els actes de Sant Jordi, amb la Begonya al piano i l’Óscar (@OAltide), també professor de música, dirigint-nos. Ens va sortir prou bé! La versió que vàrem escollir és la de The Miami Boys Choir (amb arranjaments de la Begonya).

La lletra fa:

Ani ma’amin b’emuna shlema

Be’viat hamoschiach

Vi’af al pi vi’af al pi sheyit mame’ha

Im kol zeh achakeh lo

Bechol yom sheyavo

Ani ma’amin Ani ma’amin

Rebem la visita de l’Alessandro Sergio Cizmic

Publicat el per
Respon

Avui ha vingut l’activista Alessandro Sergio Cizmic a l’institut. Nascut a Gènova, de família gitana croata, ara viu a Barcelona. El grup de la Icíar, la Carol i el Raúl fan el seu projecte sobre el Porrajmos (l’Holocaust gitano) i li hem demanat ajuda. De pas, m’ha semblat interessant que fes una xerrada sobre el tema a tot el grup 4rt C. El Pol s’ha ofert per presentar-lo en italià. La Icíar i la Carol han fet aportacions sobre el tema, del qual ja en són una mica expertes.

20160428_162917

Primer hem fet un repàs de la història del poble Rom: origen i llengua; religió i formes de vida; arribada a Catalunya (ara fa 6 segles); bandera i himne (des del Primer Congrés Gitano del 1971)…

20160428_16561620160428_172556-1Després, l’Alessandro ens ha convidat a mirar les imatges penjades a la classe de Johann Trollman “Rukeli”, un boxejador alemany amb una prometedora carrera esportiva truncada pel fet de ser gitano (sinti). El desembre de 1942, Himmler va signar un decret en què els gitanos s’equiparen als jueus i, en conseqüència, famílies senceres són deportades. Trollman va ser deportat al camp de Neuengamme, on va ser assassinat. Es calcula que mig milió de gitanos van morir durant el Porrajmos, molts d’ells a Auschwitz. La Carol ha resumit a la pissarra les dades més rellevants sobre Trollman.

La tasca d’un activista com l’Alessandro és preservar la memòria del Porrajmos i donar-lo a conèixer per mitjà de la campanya “Na Bistar” (No Oblidem). S’ha acomiadat i ens ha regalat a tot@s un braçalet amb els colors de la bandera gitana i la frase “Rromani Zor” (força gitana).

20160428_222742-1

Rebem la visita d’Armen Gabriel Sirouyan

Publicat el per
1

Avui ha vingut l’arquitecte Armen Gabriel Sirouyan a l’institut. Nascut a Buenos Aires, de família armènia de la diàspora, viu a Barcelona. Com que el grup de la Yelena, la Rimsha, la Laura i la Marina fan el seu projecte sobre el genocidi armeni, li hem demanat ajuda i, de pas, ens ha semblat interessant que fes una xerrada sobre el tema amb el 4rt A. La Yelena ens l’ha presentat en català i en armeni.

Sirouyan va ser el portaveu del centenari del genocidi, que va tenir lloc l’any passat. L’any 1915, el llavors Imperi Turc va perpretar aquesta massacre amb l’objectiu d’eliminar físicament la població armènia i qualsevol vestigi de la seva cultura.

2016-04-15 09.04.54

Sirouyan ens ha explicat una mica la història del poble armeni, la seva singularitat, així com la situació estratègica del país, que actualment només representa un 10% de l’Armènia històrica. També ha recalcat el concepte de genocidi i de neteja ètnica i ha remarcat allò que tenen en comú els genocidis: la voluntat d’eliminar tota una ètnia. Sirouyan considera que són els mateixos armenis els qui han de lluitar de manera activa per superar un estadi de lamentació sobre el genocidi i passar a un estadi actiu, per aconseguir que sigui reconegut pel govern turc: no es tracta d’anar en contra dels turcs, diu, sinó dels genocides i dels que neguen el que va passar.

La visita de l’Armen Gabriel Sirouyan ha servit no únicament per conèixer un episodi de la història poc conegut sinó, també, per establir comparacions i generalitzacions entre episodis de genocidi, com el jueu, i d’altres que, lamentablement, han tingut lloc durant la història i, fins i tot, molt recentment (guerra de l’exIoguslàvia, conflicte entre hutus i tutsis…). Per acabar, hem escoltat una cançó del cantant armeni Haig Yadzjian, titulada “Bingeol”, sobre el dolor d’haver de deixar el poble i no poder retornar-hi, i ens ha regalat un llibre sobre el genocidi, escrit pel seu avi, que d’entrada serà de molta utilitat per al grup de la Yelena,

20160502_120549

Qui comanda la nau?

Publicat el per
Respon
Durant un acte recent, organitzat per la Fundació Bofill, sobre personalització dels aprenentatges, el Ramon Grau (@RamonGrauQC), director del centre, va fer servir la metàfora de l’equalitzador per “mesurar” fins a quin punt un projecte, activitat, unitat didàctica, està “comandada” pel docent o per l’alumne, o per ambdòs.
On està el “balanç del poder”? Qui comanda la nau? Els alumnes o el professor? Potser hi ha aspectes que comanda el mestre o que són compartits però, el que està clar és que els botons de l’equalitzador han de tendir a estar al màxim cap a l’alumne si el que es vol és que es faci coresponsable dels propis aprenentatges.
Em va fer pensar en el projecte que estic narrant per mitjà d’aquest blog: el tema general -l’Holocaust- els he proposat jo, però els alumnes n’escullen els continguts, els recursos i els productes. Pel que fa a les evidències d’aprenentatge/avaluació, són compartides: jo he posat unes condicions mínimes del que ha de ser un bon projecte, però també hi haurà una part de responsabilitat dels propis alumnes (auto i coavaluació) al llarg del procés i en acabar. Caldrà intentar que en aquest aspecte el botó llisqui més cap a l’alumnat…
2016-03-15 19.35.41

“Mireu què he trobat!”

Publicat el per
Respon

“Mireu què he trobat!” és una frase meravellosa per mostrar als altres descobertes pròpies, que poden resoldre preguntes o donar pistes per avançar la recerca.

Els grups que avancen a bon ritme són els que comparteixen aquestes descobertes personals, sense descartar res d’entrada, i que permeten que tothom faci aportacions. També avancen els grups els membres dels quals prenen la iniciativa per fer les feines, en funció de les aptituds personals i gairebé sense necessitat de dir-se res.

Avui en Jinshuo ha descobert que, a part dels diaris de l’Anna Frank i de la Rywka Lipszyc, hi ha altres diaris d’adolescents, com el de la Miriam Wattenberg. En Marc ha investigat sobre l’indret on hi havia el búnker de Hitler a Berlin i ha trobat que s’hi van construir uns habitatges, però que està senyalitzat i explicat amb una placa.

A propòsit del film “La professora d’història”

Publicat el per
Respon

Acaba de publicar-se a la revista digital del Memorial Democràtic, Temps i espais de memòria, un article que vaig fer arran del film La professora d’història (vegeu-ne dossier didàctic en francès). Aquesta pel·lícula, basada en fets reals, explica l’experiència d’una docent en un institut dels afores de París, amb un grup d’adolescents desmotivats, amb baixa autoestima, d’entorns desfavorables i de cultures diverses. La professora aconsegueix engrescar-los en un projecte sobre l’Holocaust, que canviarà radicalment la dinàmica de la classe i les relacions entre els alumnes, alhora que també aprendran història i en veuran la utilitat per a la seva vida.

Captura de pantalla 2016-02-06 08.21.24

A partir del film, proposo una reflexió sobre la natura dels projectes transversals -en aquest cas, dins la pròpia matèria- i de com aquest tipus d’experiències, sobretot si inclouen les paraules clau “indagació, autonomia, iniciativa, vivència, col·laboració…” poden ajudar a que alguns alumnes poc motivats o amb baixes expectatives personals hi trobin alicients i vegin que tothom té alguna cosa a dir i a aportar al grup.

Això sí, la professora del film és una rara avis en el seu centre, on treballa de forma aïllada, mentre que la gràcia d’aquest tipus de projectes és la transversalitat i el treball en equip dels mestres, com fem a la Xarxa Cb !!

Posa’ns un tràiler!

Publicat el per
Respon

Una anècdota divertida: avui estàvem comentant, a partir d’un relat de ficció, com es vivia en una colònia industrial, la relació paternalista de l’amo amb els obrers, el fet que els obrers de les colònies estaven allunyats dels nuclis urbans i, en conseqüència, dels focus de lluita obrera i no hi solia haver conflictes, etc. I llavors els he anunciat que aviat tractaríem el tema (de la lluita obrera) i jo, tota “motivada”, els he dit:

  • “Això us interessarà, oi?”

I el Roger que diu:

  • “Bueno, si ens poses un tràiler… “

Captura de pantalla 2016-01-18 18.01.12

Hem rigut, però, sens dubte, el Roger té raó: un sketch promocional pot captar el seu interès…Segons com sigui el tràiler, potser sentiran el desig de veure la “pel·lícula” sencera…

De fet, durant aquests dies en què he anunciat el tema general del projecte del trimestre -l’Holocaust i altres genocidis- m’he dedicat a fer tràilers de possibles temes de treball: hem llegit fragments dels diaris de l’Anne Frank i de la Rywka Lipszyc, hem vist fragments de documentals o films sobre el tema, hem escoltat algunes cançons en yiddish, hem llegit fragments de testimonis de persones salvades i dels seus salvadors, i ens estem preparant per assistir -una part del grup en representació de la resta- a un acte el proper 27 de gener, que és el dia Internacional en Homenatge a les Víctimes de l’Holocaust. Tot això són tràilers, per aconseguir captar l’interès dels alumnes i obrir perspectives que s’ajustin més a les seves inquietuds i interessos.

 

Els cartrons de treball de Le Brun

Publicat el per
Respon
“L’èxit d’un projecte no es mesura per la qualitat de la producció final i, malgrat que no sé com es mesura o si es pot mesurar, sí que sé que és directament proporcional a la quantitat d’alumnes i docents que se senten responsables del procés”.
 
Aquest és el primer punt de les “28 cosas a desaprender trabajando por proyectos” de @sergidelmoral i m’agrada perquè, només començar, posa l’accent en dos elements bàsics dels projectes: el procés i el resultat.
 
M’ha fet pensar en això la visita a una exposició al Caixafòrum sobre els “cartrons” de treball del pintor Charles Le Brun (1619-1690), qui va dissenyar les pintures decoratives d’alguns salons del Palau de Versalles. Le Brun era el pintor reial i va idear una decoració al servei de la propaganda de la monarquia del rei Sol. Primer feia uns esbossos a petita escala i després feia els dissenys a escala natural sobre uns cartrons de treball, a partir dels quals, usant diferents tècniques, es transferien les línies bàsiques del dibuix a la paret. A partir d’aquest dibuix inicial, un equip de decoradors hi posaven els colors. Els cartrons podien usar-se diversos cops, ja que sovint la decoració es repetia. Un cop fetes les pintures definitives, els cartrons, molt desgastats, ja havien complert la seva funció i podien destruir-se.
 
Però, en el cas de Le Brun, alguns cartrons van ser conservats: els seus successors els van guardar per si calia refer alguna pintura i, perquè, tenint en compte la importància del pintor, podien considerar-se patrimoni nacional. Això ens permet avui conèixer algunes pintures ja desaparegudes i, en aquelles que encara subsisteixen, el procés de treball de les decoracions murals, des del disseny fins al producte final.
 
En el cas de les decoracions del Palau de Versalles, està clar que el procés és tan important com el resultat final, sobretot per a nosaltres, espectadors moderns però, en canvi, per als espectadors de l’època, només comptava el resultat final.
 
I, què passa amb els projectes? Cal prestar atenció al producte final; cal definir-lo ja sigui de manera bàsica o bé deixar-lo obert, però cal tenir també alguna idea del resultat, fita o repte derivat dels objectius d’aprenentatge. És important que l’alumnat prengui consciència de la importància del procés (i no posi el focus únicament en el producte final): quin és el punt de partida? què en sabem? com ho farem? d’on traurem la informació? com ens organitzem? on érem i on som? què estem aprenent? què hem après, finalment? hem aconseguit el que ens proposàvem?
 
esbòs
Deixar petjades, conservar els esborranys i els “esbossos” (com els de Le Brun), guardar la documentació del procés…ha de ser un objectiu important, tant si treballem en entorns digitals com convencionals i, en conseqüència, ha de formar part, també, de l’avaluació del projecte.

Un projecte es pot fer de moltes maneres…

Publicat el per
Respon

Un projecte es pot fer de moltes maneres i, posats a llençar-me a la piscina, començaré des de la pròpia matèria, tot plantejant una mena de petit treball de recerca a la matèria de ciències socials de 4rt d’ESO al final de cada trimestre.

Aquest primer trimestre n’estan fent un d’individual, que he plantejat de manera força oberta. Poden triar entre fer la història personal o la història de la seva família (o d’una part d’ella). Cada alumne ha creat un document de google drive que ha compartit amb mi i així jo puc seguir el procés d’elaboració del projecte. Primer de tot, hem treballat el tema de la planificació:

  • Què vull fer?
  • Amb quina finalitat?
  • Com ho vull fer?
  • Quin serà el producte final/presentació?

També hem consensuat els mínims que han de tenir tots els treballs:

  • Una introducció amb la planificació i els objectius.
  • La recerca pròpiament dita
  • Unes conclusions (què he après fent el treball? he aconseguit els objectius proposats?)

Més informació

El missatge és que cada alumne arribi fins allà on vulgui arribar o cregui que pot arribar. També els he recordat que és un treball d’història (perquè la tendència, sobretot si han escollit la història de la seva vida, és fer-ne un treball més de “tutoria”) i, per tant, han de fer ús de les eines de l’historiador o historiadora.